16.6.21

INCERTESES, RECORDS I COMENTARIS

 

Pensava comentar avui alguna cosa sobre l'exposició dedicada a M.C.Escher de les Drassanes però ho deixare per a un altre dia. L'amic Francesc m'ha enviat un email interessant-se per la meva situació en comprovar que de les meves entrades havien desaparegut els comentaris. Resulta que potinejant per la configuració del blog els vaig deixar per moderar, cosa que volia que fos temporal, i que després ja no em vaig recordar més del tema. M'estranyava no rebre cap comentari, aquests dies, però com que fa tanta calor vaig inferir que potser els blogaires resistents que em visiten no estaven per a escriure gaire.

En els més de deu anys de blog he vist desaparèixer molta gent, la gran majoria per voluntat pròpia o cansament, se suposa que els blogs van tenir el seu moment d'èxit i ara s'han situat en un àmbit diferent, amb tanta oferta i amb les noves tendències. També hi ha gent que ha desaparegut perquè ha mort o no està bé, la vida passa i no sempre s'arriba a una llarga  vellesa. Per això no es pot evitar una certa preocupació quan algú que has seguit durant anys i que, en molts casos, has acabat per conèixer personalment, no publica de forma definitiva. De vegades, si tens l'email i t'interesses per ells, reps l'amable resposta d'algun amic o familiar, també pot ser que t'assabentis per d'altres indrets de la xarxa del seu traspàs.

No és tan diferent de la sensació que tens al barri quan gent que veies sovint, més o menys coneguda, desapareix del mapa quotidià, al capdavall les xarxes no son res més que un lloc més on ens trobem, xerrem i coincidim. Ahir esborrava missatges del gmail i em vaig adonar que no havia esborrat encara antics xats, alguns de fa molts anys, uns quants amb l'amic Sani Girona, per exemple. També, per casualitat, em van sortir per google fotos les imatges d'una jornada d'informàtica per a mestres, amb gent de la professió que ja no recordava, de fa més de deu anys. Em va venir al cap altra gent que vaig conèixer i que sé que ja no son en aquest mon, el Ramon, la Jaka... d'uns quants no en sé res, em costa entendre determinats silencis sobtats de gent que havia estat molt activa amb els seus blogs, amb qui havíem endegat trobades diverses. 

L'altre dia el meu germà em va fer una comparació molt adient, parlant dels somnis i de com s'hi barregen situacions i personatges, deia que eren una cosa semblant a aquests reculls de fotografies que t'ofereix el facebook de tant en tant, on surt de tot, de forma atzarosa. La memòria i el record responen a l'atzar, al caprici d'uns mecanismes que encara no acabem d'entendre.

Avui he intentat respondre els comentaris que tenia pendents, si algú veu que me n'he deixat algun ja m'ho dirà, avui no en tenim tants com en el passat, ja remot, de la febre blogaire. Tot passa en aquest mon, ja ens ho deien, però no te n'acabés de fer ben bé el càrrec fins que les pèrdues no s'acumulen i ja no saps ben bé quantes criatures de la família o dels amics van arribant a aquest incert i arriscat i sobrevalorat planeta, vet-ho aquí. 

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dona, després de tants anys es lògic que em preocupés. Si hi ha una cosa terrible és rellegir comentaris d'escrits antics, t'adones de quanta gent ha desaparegut dels blocs, sigui per cansament o per traspàs, alguns per que s'han ofés, pero són els mínims. N'hi ha que deixen preparat un escrit de comiat per si hi ha un fatal desenllaç, recordo el cas del desaparegut Brian.

Salut i comentaris.

Anònim ha dit...

Tens raó en el que dius. Deixa'm que posi un contrapunt alegre. L'altre dia vaig veure que l'Ajuntament del meu poble natal publicava fotos d'un homenatge a gent gairebé centenària i em va fer molta il·lusió trobar-me un piló de coneguts aguantant en aquest món terrenal. Algunes mares d amigues, amigues de la mare i altre persones, moltes amb aspecte força juvenil

Tot Barcelona ha dit...

Me extrañó mucho que no contestaras, pero supongo que en ocasiones no se está de humor, o no se tienen ganas.
Por otro lado también supuse que al igual los dejas colgados como hago yo, y que por una indisposición (esperaba que pasajera) no hubieras respondido a los mismos.
me alegro de que haya sido una distracción
salut

Júlia ha dit...

Tens raó, Francesc, i molts/moltes ja no som de la primera volada, he, he, tu també deus portar més de deu anys de blogaire, jo crec que devia començar amb el blocat cap a 2008.

Júlia ha dit...

Gràcies, anònima coneguda, de tota manera igual que trobem gent molt gran que va fent relativament bé la realitat és que en podem trobar molta mes que 'ha desfilat', així és la vida.

Júlia ha dit...

Gracias, Miguel, a veces puedo dejar alguna respuesta, casi nunca de forma intencionada, pero, precisament lo que me gusta mas de los blogs es la posibilidad de 'responder'.