4.7.21

FREDERIC SOLER, EN EL MEU IMAGINARI PERSONAL

 



Avui fa anys de la mort de Frederic Soler, 'Pitarra', el quatre de juliol de 1895. Havia nascut l'octubre de 1839, no era, doncs, gaire gran, tot just cinquanta-sis anys que avui son poca cosa. Va tenir temps de viure intensament, de treballar molt, de tenir grans èxits i grans desenganys. La seva època ha quedat emboirada pels fets que es van esdevenir durant el segle XX i, en molts casos, quan s'expliquen biografies com la seva hi ha una tendència comprensible a amarar-les de romanticisme enyoradís.

Va perdre la mare de molt petit i, als nou ays, el pare. Aleshores es va traslladar a la rellotgeria d'un oncle, al carrer d'Escudellers. Durant uns quants anys, fa, com qui diu, quatre dies, allà hi va haver un restaurant molt interessant, respectuós amb l'herència cultural, un petit museu del tema amb fotografies i postals que podies contemplar quan anaves als serveis. En aquell restaurant hi va haver també, durant un temps, algunes conspiracions d'Esquerra, en el temps en el qual personatges com Colom o Rahola formaven part del partit. Tot es història.

A banda d'una carta excel·lent el restaurant oferia un menú diari de preu econòmic, molt acurat. Malauradament tot passa en aquest mon i no fa gaire hi van posar un PUB angles que va durar quatre dies i ara no sé què hi ha, si és que hi ha alguna cosa.

Frederic Soler va aprendre l'ofici de rellotger però va ser abduït pel verí del teatre, va fer de director, d'actor, d'autor, és clar. Va utilitzar molts pseudònims, el més popular el de Serafí Pitarra. Va tenir molts amics de l'època de categoria, entre els quals Zorrilla, tan vinculat amb Barcelona i que va ser rellogat seu durant quatre anys. Un altre lloc de trobades literàries va ser una farmàcia de la Plaça del Pi que es va conservar força bé durant anys, fins que la van destralejar per vendre-hi gelats. No entenc que per canviar d'orientació comercial faci falta fer malbé el que convingui. La humanitat té una mena de dèria en fer i desfer i si tan sols es tractés de monuments i interiors amb història, rai. Les destruccios arbitràries de persones, a dojo, han estat una constant molt més lamentable.

Soler es va casar molt bé, amb una dama de categoria, filla dels propietaris dels Jardins de Tívoli. Hi ha una gran dèria en enyorar el vell Paral·lel però es parla i s'escriu poc sobre els disbarats patits pel Passeig de Gràcia, per exemple. La parella va tenir dos fills, nen i nena. El noi, Ernest, va ser un conegut pintor, escultor, escriptor, que caldria reivindicar. Una gran part del seu fons personal va ser donat a la Generalitat quan va morir, el 1935, està força escampat i a veure quan s'endega un bon Museu de les Arts Escèniques amb espai i cara i ulls. Per fer el que s'ha fet no calia haver tret les col·leccions del Palau Güell però amb Gaudí vam topar.

Soler defensava el català que ara es parla. El català que ara es parla sempre hi ha algú que el defensa i l'intenta reivindicar, cosa lògica però complexa, no ens n'acabem de sortir. L'any 1865 Soler va comprar el Romea i va crear una companyia especialitzada en obres en català, en va ser empresari i director artístic. Soler havia començat sent molt arrauxat, amb obres com aquella tan passada de rosca del Rei Jaume desmitificat. Diuen que es va aburgesar en casar-se bé però amb el temps tothom canvia, en general. Va escriure molta poesia, va guanyar molts premis. Es va comprar una propietat a Cervelló, l'antiga rectoria, que va passar a ser el Mas Pitarra, un lloc preciós, ara molt deixat i que crec que es vol restaurar i arranjar.

Soler no es va adaptar a les noves modernitats, malgrat els èxits teatrals i vitals estava decebut i ressentit, repetia drames històrics que havien passat de moda i mirava amb reticència i enveja els èxits de Guimerà. Aixi és la vida i tothom és humà i feble en algun moment. Va morir d'un atac de cor tal dia com avui, va ser sepultat al Poble Nou, al Panteó de Clavé, i amb aquesta dèria estranya pel trasllat de restes humanes de categoria, l'any 1960 va anar a raure a una tomba pròpia, a Montjuïc.

L'any 1907, a la Rambla, es va inaugurar un monument, força lleig, pel meu gust, però que, evidentment, no vull que ningú ataqui, traslladi ni malmeti. El van asseure a dalt de tot, en efígie, sempre tinc por de que no caigui al damunt d'algun grup de turistes. El conegut llibre El Marge, de Mandiargues, que ens passeja per una sòrdida Barcelona que no sé com algú encara pot enyorar, ironitza sobre el monument, tot i que no tant com ho fa amb el de Colom. Un dels problemes del monument és que a sota hi havia uns urinaris amb mala fama que potser avui també caldria reivindicar. No sé si encara existeixen, la veritat.

Tinc a casa un volum molt antic de poemes de Soler, els famosos Contes a la vora del foc, de la meva besàvia. Un senyor de la meva parroquia recitava sovint, de fora abrandada, fragments de La Creu de la Masia, que feien plorar, allò de ara si que veig ben bé que us heu fet vella, Francisca. El meu germà, de jovenet, formava part d'una penya i en una ocasió volien representar fragments del Don Jaume i els van semblar massa passats de voltes per a l'audiencia previsible. La Trinca del passat crec que alguna cosa va fer. I, tot això, sense oblidar la pobre Pubilleta, amb la qual m'identificava ja que en néixer el meu germà vaig tenir un trauma, malgrat no posseir masos ni propietats cobejables per heretar. Soler és un autor inclassificable, encara avui.

Frederic Soler és encara un autor poc llegit, poc representat, poc conegut, més enllà d'algunes anècdotes recurrents. Fa anys, uns quants, gent de pes de la cultura reivindicava el Romea com a teatre adient per a recuperar els nostres autors i donar-los a conèixer als joves, situant-los en el seu context i sense oblidar obres catalanes més contemporànies. La cosa no ha anat així però ja és prou interessant que continuï obert i en actiu, és el meu teatre de referècia, emblemàtic i preferit. Va estar en perill de desaparèixer del tot en diferents ocasions. 

Fa anys, no pas tants, al vestíbul es recordava el gran Sagarra, amb fotografies d'ell i de representacions de les seves obres, i hi havia la reproducció, en gran, d'una entrevista feta a la gran Maria Vila, quan ja estava retirada i regentava una botiga de records a l'Avinguda de la Catedral. No entenc com al Romea hi pot haver el fantasma de la Xirgu que tot just va passar per allà i després se'n va anar a Madrid i a Amèrica. 

No em vull queixar gaire, fa vell, i al capdavall tot canvia i marxa i torna. Aquesta tarda me'n vaig al Romea, precisament, a veure el Pedro Páramo del Gas, amb la Peña i el Derqui, amb mascareta i prudència, com manen els experts. Hi aniré en homenatge i record de Frederic Soler, ep, i si em trobo algun fantasma que sigui el del mateix Pitarra o, en tot cas, els de gent com Mario Cabré vestit de musulmà de Mar i  Cel, fent parella amb Almendros, la Grace Kelly catalana, o Maria Vila (amb Pius Daví, evidentment).

6 comentaris:

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Jo m'emprenya no recordar sí Margarita Sherwood no va escriure el"Frankenstein" O era Mary Shelley
Axxis estem que... Ens fa falta una migdiada!

Júlia ha dit...

Shelley

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No m'imagino Pedro Paramo representat en un teatre, ja ho explicaràs.

Salut

Cinefilia ha dit...

Em sembla molt interessant tot el que dius sobre en Pitarra. Si no vaig errat, ara fa uns anys van representar alguna obra seva al TNC.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs se n'han sortit de forma magistral, pel meu gust. Ja comentaré més a fons.

Júlia ha dit...

Joan, alguna coseta en fan de tant en tant però jo crec que aquests autors haurien de tenir una presència constant als escenaris o als mitjans de comunicació, amb produccions estil les antigues 'Lletres catalanes', per tal que no fossin bolets i se'n conegués la trajectòria general. Al TNC gairebé sempre fan alguna 'recuperació' que sovint sembla més aviat per 'quedar bé' i justificar els suposats objectius de l'espai però que no sol tenir continuïtat o respon a tries atzaroses.