Al Teatre Condal del Paral·lel han estrenat en clau musical una nova versió de La Filla del Mar, una de les tres obres més emblemàtiques d'Àngel Guimerà. Malgrat que al Paral·lel sempre se li canten les absoltes i hi ha una tendència preocupant al plany nostàlgic, en els teatres que hi resten, rodalies incloses, s'hi van fent coses molt interessants amb una certa regularitat.
Guimerà és el nostre clàssic per excel·lència, evidentment. Va ser a un bri d'aconseguir el Nobel, pot ser que el tema de l'anticatalanisme tingués un pes però va passar una cosa semblant amb Pérez Galdós, Unamuno i algun altre. En canvi els francesos, que son força menys autonomistes que nosaltres però que tenen més grapa per moure els fils a favor seu, van aconseguir-lo per Mistral, segons la meva opinió molt menys rellevant que el senyor Guimerà.
El Nobel li van donar a Echegaray i això ha fet que l'escriptor hagi estat bescantat sovint a casa nostra i a la dels altres. Però Echegaray va ser un autor molt reconegut durant anys, hi ha òperes basades en el seu teatre, era, a més, un gran metge i home de ciència, bona persona, amic i traductor de Guimerà. Sovint les obres de Guimerà les estrenava, en castellà, la companyia de Maria Guerrero i això els donava una gran difusió, no tan sols a l'estat espanyol. La Filla del Mar, per exemple, es va estrenar a Buenos Aires.
Guimerà ha tingut alts i baixos en els nostres escenaris però sempre ha revifat. Un altre gran autor posterior, popularíssim, va ser el gran Sagarra, de qui la cultureta n'ha dit sovint penjaments absurds i injustos en els quals l'enveja hi té molt a veure. Guimerà té grans obres i d'altres de més fluixetes que, de forma estranya, algú de tant en tant s'entesta en 'redescobrir'. El teatre, com després va ser el cinema, era el mitjà d'educació cultural i d'oci més habitual, en una època de llibres cars i escoles elitistes.
La Filla del Mar va estar durant alguns anys una mica oblidada però s'ha anat representant de tant en tant, en versions diverses i muntatges diferents. Jo la vaig veure per primera vegada, crec que al Poliorama, per part d'una companyia que es deia Àngel Guimerà, precisament, i amb direcció de Ricard Salvat. He llegit en uns dietaris del director que no estava gaire entusiasmat amb la feina ni amb els actors, però va ser ell mateix qui ens la va recomanar, a la universitat. Vaig fer dues assignatures amb Salvat i vaig aprendre més en aquelles classes que en tota la carrera i més enllà. No sé ben bé la raó però en aquells primers setanta hi havia sectors 'progres', d'aquells que atiaven les protestes universitàries, que li tenien mania.
L'obra em va impressionar, jo era jove, havia vist poc teatre professional, però crec que el muntatge estava molt bé. Carulla tenia uns quaranta anys, que a mi em semblaven, aleshores, molts, però estava guapíssima, amb el cabell ben negre i acompanyada per una colla d'actors i actrius de l'època, molt bons tots ells, encara que no hagin assolit la mitologia merescuda. El Pere Màrtir era un bon actor, Joan Sala, que no va fer una llarga carrera professional, que jo sàpiga.
El millor Pere Màrtir, pel meu gust, ha estat l'Arquillué, a la versió de principis dels noranta. És un personatge menys agraït que el de l'Àgata, sense tantes possibilitats de lluïment i una mica incomprensible en molts moments. Ens preguntem, si en cas d'aconseguir casar-se amb la seva enamorada, li hauria estat fidel amb el pas del temps, malgrat l'amenaça permanent de la fitora esmolada. A La Filla del Mar hi ha, a més, el tema de la possessió amorosa, o meu o de ningú, vaja. Fent para·lelismes inevitables amb Terra Baixa, aquí la puresa muntanyenca és substiuïda pel mar, i el llop ferotge per un peixot sense escrúpols.
Guimerà repetia en molts casos una formula que li funcionava, la del triangle amorós, amb finals tràgics, passions desfermades, gent tafanera i maliciosa i algun vellet bonhomiós i comprensiu. Les seves obres se situaven en escenaris ben contemporanis aleshores i sovint el mon del treball hi tenia un paper rellevant. Un tema recurrent és el del personatge marginat per diferents motius, un dels quals, el seu origen. La molta literatura sobre la literatura ha fet referència sovint al naixement de Guimerà a Canàries, quan els seus pares encara no s'havien casat, una cosa que avui sembla una bestiesa però que en aquells temps rancis tenia un gran pes social.
L'Àgata de La Filla del Mar ha estat una nena recollida, després d'un naufragi, d'origen musulmà, heretge per als catòlics de l'època, cosa que li recorden de tant en tant al poble resclosit que l'ha acollit de forma suposadament generosa. Un esperit lliure, en teoria, però víctima de la passió per un personatge que, pel meu gust, no acaba de reeixir, a l'obra de Guimerà, aquest Pere Màrtir que respon força al tòpic del Don Joan tastaolletes. Sap greu que la xicota se'l carregui a cop de fitora però el cert es que s'ho va buscant des de fa temps. La moral sexual respon a l'època, l'honor de les noies, la cerca de la puresa respectada i coses així.
Les millors obres de Guimerà, amb tots els seus condicionants lligats a l'època, tenen una màgia especial i el temps que passa en potencia el romanticisme. Funcionen bé en versions operístiques o en musicals contemporanis que ajuden a acostar els clàssics a la gent més jove. La Filla del Mar estarà poc temps al Condal tot i que pot ser que retorni, a aquest teatre o a algun altre. La llàstima és el poc que duren les obres, avui, a les cartelleres del nostre temps.
A banda de les produccions professionals més conegudes Guimerà, en general, i La Filla del Mar, en particular, han comptat amb molt bones versions d'afeccionats o de companyies menys conegudes.
https://www.llegir.cat/2021/06/critica-la-filla-del-mar-dangel-guimera-al-teatre-condal/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada