PASSAT I PRESENT DE SANT PERE I EVOCACIÓ D'UN FERRER DE CATEGORIA

 

Avui és Sant Pere, abans era aquesta festa grossa, amb revetlla inclosa. Segons l'opinió de la gent gran del meu temps jove, la revetlla de Sant Pere era elegant, moderada i fina, en comparació amb el xaronisme excessiu de la de Sant Joan. De fet anaven plegades, més o menys. Sant Pere era com un complement, en el qual s'aprofitava la fusta sobrera de les de Sant Joan per fer unes fogueres menys ambicioses. Era festa de precepte, poca broma, cosa que no passava per Sant Joan. Les festes de precepte dels sants eren Sant Pere i Sant Pau, Sant Jaume, Sant Josep i Totsants. 

En èpoques en les quals les sortides nocturnes eren molt poc habituals entre la gent treballadora, encara menys pel que fa a les noies, les revetlles eren molt esperades. Quan treballava a Harry Walker, en alguna ocasió, havia agafat uns dies de festa entre Sant Joan i Sant Pere, per tal de fer alguna sortida amb amigues, en els inicis de la meva emancipació festiva.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, present a les rondalles, del qual s'explicaven facècies diverses. Sovint va de parella amb Sant Pau, en una mena de parella còmica santificada semblant a allò del pallasso savi i el més curtet. El savi era Sant Pau però Sant Pere sempre se sortia amb la seva. Sant Pere i les seves claus també anava aparellat amb Jesús Nostre Senyor i es passejaven pel mon català el mateix que alguns déus clàssics, per tal de comprovar la bondat o l'egoisme dels homes. Nostre Senyor anava moderant els estirabots del seu company de viatge.

Una de les rondalles més populars amb Sant Pere com a personatge important, tot i que més aviat secundari de luxe, és El Ferrer de Figueres, empordanesa, recollida per Esteve Caseponce ja abans de la guerra i recuperada en aquelles boniques edicions il·lustrades per Elvira Elies, que és on la vaig llegir per primera vegada. La història passa a Figueres i en molts casos ens diuen, fins i tot, el nom i cognom del famós ferrer, un personatge espavilat, amb una dona que és una santa, i que rep la visita de la santa parella i, més endavant, la del dimoni, que el fa caure en el parany de vendre-li l'ànima a canvi de la producció sine diem de matèria primera, de franc.

Per no fer spoiler deixo aquí l'argument de la rondalla. Acaba bé, gràcies a l'enginy del ferrer, fins i tot a l'hora d'anar a parar a l'altra vida, malgrat les reticències de Sant Pere, que el considera un carallot. D'aquesta rondalla i del mite del Comte Arnau en vaig llegir un estudi molt interessant al llibre de Prat i Carós, 'La mitologia i la seva interpretació', que em vaig comprar després d'assistir a una xerrada de l'antropòleg, avui  ja professor universitari emèrit, en una llunyana escola d'estiu de la meva primera joventut.

Tot i que avui costa creure en sants i dimonis si aquestes rondalles s'expliquen amb grapa agraden molt als infants i els fan riure d'allò més. Hi ha una tendència a llegir els contes a les criatures en lloc d'explicar-los, tot i que sempre queden narradors i narradores d'excel·lència, afortunadament. Un llibre clàssic dels meus temps explicava com s'havien d'explicar els contes, jo crec que no calen tants llibres sobre coses òbvies però, vaja, tot ajuda. 

Sant Pere i molts altres sants, uns més que no pas uns altres, han esdevingut persones molts properes a nosaltres, catalans d'acollida, gràcies a aquestes facècies populars. Jo crec que Sant Pere, amb Sant Josep, responen a un perfil absolutament modern de senyors amb bon caràcter, generosos i responsables, tot i que Sant Pere té aquests brins de mal geni que també ajuden a sobreviure. A llegir rondalles, celebrar Sant Pere i que al cel ens puguem veure.