22.7.21

LES SABATILLES VERMELLES, CINEMA I BALLET

 






Fa poc temps vaig poder tornar a veure, gràcies a BTV, The red shoes, Las zapatillas rojas, en castellà, que es com vam conèixer la pel·lícula anglesa en la seva època. És de l’any 1948, tot i que al cinema del barri la devíem veure uns anys després, ja que en tenia encara un estrany record trist i boirós. La va dirigir i produir l’equipo format per Michael Powell i Emeric Pressburger, que portaven per nom The Archers.

La història es va inspirar en un conte d’Andersen, el narrador danès té un costat molt focs, present en un gran nombre de les seves històries. De petita em van regalar un llibre amb contes d’Andersen il·lustrat pel gran Rackman, m’encantaven aquelles imatges tot i que em produïen una mena d’estranya inquietud.

La protagonista de la pel·lícula va ser Moira Shearer, aleshores molt jove, actriu i ballarina que va fer més coses però que és recordada, sobretot, pel paper d’aquesta jove ballarina de final tràgic. El tema de fons, habitual a les narracions sobre dones triomfadores, es el debat entre l’amor i les seves casolanes conseqüències i les vocacions artístiques indefugibles, un tema que avui sembla, al menys en aparença, tenir menys pes. Marius Goring, un bon actor anglès de teatre, és un compositor ambiciós en la ficció, enamorat de la noia, i Anton Walbrook, el director de la companyia, que prioritza la feina per damunt de les francesilles sentimentals.

Una primera mirada, sobretot a l’època, podia fer pensar en un vulgar triangle, una dona entre dos homes, però el paper de Walbrook va més enllà ja que mai no es mostra clar el seu enamorament de la noia real sinó, més aviat, de la bona ballarina que ha format. Wallbrook era jueu per part de mare i homosexual, als rodatges es mostrava distant amb els companys, cosa que no ens estranya, avui. Era vienès, d’una família de moltes generacions d’actors i va tenir la visió de marxar del país, cap a Gran Bretanya, així que el nazisme va començar a mostrar les seves misèries ideològiques. A la pel·lícula hi surten noms rellevants del mon del ballet, el més conegut avui, potser sigui el de la gran Ludmilla Tchérina, una dona immensa que va cultiva el ball, la coreografia, la literatura, o l’escultura, a banda de ser una activista feminista avançada al seu temps.

La música va ser obra de Brian Easdale. Està rodada en l’entranyable Technicolor, obra del director de fotografia Jack Cardiff. En aquells anys veure pelis en color era una meravella i, encara, un luxe i una novetat. El conte d’Andersen, molt conegut, explica la història d’una noia que rep d’un estrany personatge unes sabatilles vermelles, és feliç ballant però no pot deixar de fer-ho i acabarà morint d’esgotament. El desenllaç de la pel·lícula també és tràgic, potser una mica forçat i apressat, contemplat des del present. Devia ser molt petita quan la vaig veure però sé que em vaig fer un tip de plorar perquè no em venia de gust que les pel·lícules s’acabessin malament, també crec recordar que els fragments de ball se’m van fer una mica pesats, tot el contrari del que m’ha passat actualment.

En aquella època de la pel·lícula hi havia devoció pel ballet, encara no he pogut entendre com es va deixar perdre el del Liceu i com no ha tingut continuïtat allà l’obra del gran Joan Magrinyà. En aquests darrers temps, jo diria que gràcies a alguna pel·lícula estrangera actual, situada en el mon del ballet clàssic, sembla que l’afició hagi revifat una mica. Ja he comentat en alguna ocasió que del meu barri va sorgir un molt bon ballarí, Josep Ferran, que va aprendre amb Magrinyà, precisament. És curiós com un dels protagonistes, el personatge interpretat per Goring, ja manifesta que la música de ballet és ‘menor’ comparada amb la de concert o l’òpera.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Una obra mestra sense pal·liatius. D'aquelles que s'han de tornar a veure cada cert temps.

Júlia ha dit...

Cert, Joan!

Lectora corrent ha dit...

També vaig veure de petita "Las zapatillas rojas" i em va impressionar aquell final perquè una 'bona' pel·lícula havia d'acabar bé. De gran, cada cop que l'he tornat a veure m'ha agradat més. Una amiga meva que va morir el 2011, científica, parlava del "dilema de les sabatilles vermelles" que han d'afrontar moltes dones: carrera professional o família? Tot i que deia que ella va poder compaginar les dues coses, després d'haver-la conegut bastants anys, no n'estic massa segura.

Júlia ha dit...

A mi en va passar el mateix, de petita, i de gran també l'he valorat d'una altra manera. Crec que, en general, no es pot fer 'tot bé' i que sovint s'ha de triar, agradi o no. Els homes d'avui potser també es trobaran amb el dilema.