30.7.21

LLEGIR, ESCRIURE, ESTUDIAR I PENSAR

 

  

Enric Juliana fa, en aquest llibre, un recorregut força personal per la guerra i la postguerra, molt present durant la seva infantesa en els comentaris i en els silencis de la gent que havia patit en directe la tragèdia i les seves conseqüències immediates. La guerra i el franquisme son avui, encara, temes recurrents, interpretats segons conveniències i ideologies, i que es redueixen en moltes ocasions a relats tòpics que n’obvien la complexitat.

El llibre és un homenatge a un gran personatge implicat a fons en política, Manuel Moreno Mauricio, amic del seu avi, nascut a Almeria, badaloní com Juliana, casat amb una catalana, comunista, condemnat a mort i amb aquesta pena commutada per unes estranyes casualitats d’aquestes que fixen els nostres destins, i entre les quals hi podria haver, fins i tot, la intervenció d’Eva Perón i d’un capellà. Moreno Mauricio va passar disset anys al terrible i glaçat penal de Burgos i, amb alguns companys, van aconseguir convertir la presó en un lloc d’estudi i debat, a l’entorn del que calia fer des de l’òptica comunista i la resistència a la dictadura però, també, ampliant els horitzons del coneixement a través de la lectura i diverses activitats culturals. En un moment determinat arriba a la presó el basc Ormazábal que pensa que el franquisme es troba a les acaballes i que cal continuar amb la lluita directa, la provocació i la resistència activa, al qual correspon la frase que dona nom al llibre.

Més enllà d’aquestes dues maneres de veure les coses, vigents avui, encara, en temes actuals, com ara l’independentisme, Juliana ens ofereix un fresc acurat i extens, marcadament periodístic, sobre l’època, els canvis que s’esdevenen al llarg del segle XX o les posicions internacionals sobre Espanya. Recull textos inèdits fins fa poc que palesen l’oportunisme de la geopolítica i que poden fer trontollar moltes de les nostres seguretats i admiracions, en comprovar com, en certa manera, es manipula i juga amb la gent sacrificada i lluitadora i sobreviuen determinats personatges espavilats, amb allò que un clàssic nostrat va definir com ‘natura d’anguila’. Ens enfronta amb aspectes espinosos, les víctimes no son sempre innocents del tot. I enmig de tot plegat, sempre existeix, gent íntegra, que ha dedicat la seva vida i ha patit molt a la recerca d’un mon millor i ha perdut una gran part de la seva existència per un ideal. I encara bo si no ha perdut la vida, com molts altres.

El llibre té un component molt personal i s’hi poden trobar a faltar alguns referents pel que fa al relat històric. Però esdevé un volum cabdal pel que fa al coneixement de fets diversos, molts dels quals poc coneguts encara per molta gent. Analitza el desenvolupament, èxit i retrocés del popular PSUC i del seu catalanisme inclusiu quan, malauradament, per a alguns sectors radicals mal o poc informats, el català era considerat ‘burgés i poc obrerista’. Va bé recordar les misèries morals i materials del franquisme, però també la seva evolució camaleònica, i el que va representar l’estabilització menada per gent de l’Opus.

Molts aspectes dels problemes de l’esquerra actual resulten més comprensibles en recordar-ne l’evolució i les lluites de poder. Amb algunes tesis de l’autor s’hi pot estar en desacord, de forma total o parcial, però llibres com aquest resulten imprescindibles en el moment actual quan, de fet, encara som molts els que creiem que sí que ens cal estudiar, en un sentit ampli, ja que determinades consignes apressades tenen tendència a considerar la reflexió pacient poc eficaç. Llibres com aquest contribueixen a aquest estudi tan necessari.

M'ha agradat llegir aquest llibre però l'he acabat amb alleujament, m'ha fet patir en tots moments i et sap greu el sacrifici, no diré que inútil però no sempre necessari, de tanta bona gent, el patiment perllongat durant anys i la constatació de què, encara que no ho volguessin admetre, al capdavall, en molts casos, hi va haver un evident desengany. Darrerament llegeixo més aviat llibres d'història que d'altres gèneres i m'agrada saber es coses que passaven mentre jo vivia i madurava immergida en una certa inconsciència.

Hi ha gent que té una mena de mania a Enric Juliana, més visceral que no pas raonada. Suposo que uns dels seus pecats són no ser prou radical ni independentista, treballar a Madrid i ser de La Vanguardia, aquest diari que tanta gent diu que no llegeix i cita sovint. Jo no estic sempre d'acord amb ell, soc poc incondicional de res ni de ningú, però el considero un molt bon periodista, moderat, una tendència que avui no sembla 'de moda'. En aquest cas, a més, a banda de la darrera part del llibre, més personal i lligada al pensament de l'autor, ens trobem amb una lliçó d'història, sovint poc o mal coneguda, ben explicada i complicada, com ho és la realitat, ens agradi o no. Tampoc no he entés com hi ha gent que dona la raó a determinats escriptors o personatges, diguin el que diguin, les antigues devocions a gent com Morán, que jo llegia amb interès durant un temps sense compartir moltes de les  seves dèries, em sobtaven molt. Desqualificar l'obra perquè ens cau malament l'autor, en qualsevol camp, té poc a veure amb aquesta necessitat 'd'estudi' que tots i totes tenim, per vellets que siguem. I tampoc crec que sigui positiu donar per bo tot el que digui algú que 'ens cau bé' perquè pensa, se suposa, com nosaltres. Aquestes manies ens allunyen del debat i de la necessitat d'accedir a tantes fonts com sigui possible, quan més diverses, millor.

1 comentari:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Recordo que em vares recomanar el llibre de Juliana, pero ara m'has fet venir encara més ganes de llegir-lo.


Salut