8.8.21

SI L'ENVEJA FOS TINYA TOTHOM DURIA BARRET




Avui, a la sala de cinema de Batea, he anat a veure la pel·lícula francesa Le bonheur des uns... títol traduït al castellà com Envidia sana. L'enveja, en general i jo diria que sense excepcions, no té res de sa ni saludable, de vegades costa de diferenciar de la gelosia. La pel·lícula, que podria haver estat molt millor si hagués trobat un camí coherent, es queda en poca cosa, en una comèdia francesa amb quatre bons actors i un guió que grinyola sovint. De tota manera té un cert encant ancestral, això d'anar al cinema a veure el que hi ha, sense possibilitat de tria previa. A Barcelona vaig estar a punt d'anar-la a veure en versió original.

Dues parelles, amigues des de fa anys, sopen sovint juntes. D'aquesta colla semblen tots, d'entrada, una mica ximplets i impertinents, amb l'excepció del personatge de Berenice Bejo, que se'ns mostra, però, malgrat el seu innegable atractiu, com una innocent ingènua, una mica bleda, encisadora i sense malícia. Resulta que la ingènua està escrivint una novel·la, cosa que provoca comentaris més aviat sarcàstics de la resta. La noia fa de dependenta en uns grans magatzems, és una gran venedora, amb molta psicologia i a punt de pujar de categoria. El seu marit, el personatge interpretat per Cassel, treballa en una empresa on l'estan bandejant per promocionar un nou valor.

La novel·la té un gran èxit, l'amiga sent enveja poc sana i verinosa, el marit de l'amiga intenta fer coses diverses 'creatives', sense èxit, i el company de l'escriptora novella entoma malament el triomf de la dona, no tan sols literari sinó també econòmic ja que, miraculosament, la noia té una entrada en el mon de la narrativa esclatant i ven llibres a dojo, cosa que m'ha produït una enveja molt poc sana. Les relacions amb els amics canvien però s'ha de dir que ja no semblaven gaire positives d'entrada.

Tot plegat es resol amb un final apressat i una mica contradictori. La nova escriptora de culte es compra un pis de categoria, al capdavall els calerons i l'èxit fan la seva feina, ens agradi o no. Hi ha situacions suposadament humorístiques que no fan gaire gràcia i un munt de temes seriosos diluïts en el conjunt, l'èxit inesperat, la frustració professional, l'amistat tòxica, l'asimetria relacional de les parelles i la misèria de moltes relacions humanes que amaguen odis encoberts i crueltats disfressades. És fàcil imaginar que aquesta companya d'escola envejosa fes algun tipus d'assetjament a la futura escriptora, ja al parvulari.

De tota manera la pel·lícula es pot veure, és oblidable però relativament distreta, Cassel, pel meu gust, és el més convincent de tots quatre i l'únic personatge que té una certa evolució mental una mica assenyada. És un gran actor que pot fer i ha fet molts papers diferents. I, en algun moment, és possible que fins i tot ens identifiquem amb algun personatge d'aquests quatre o que evoquem situacions viscudes en algun instant de les nostres vides, perquè aixo de què un èxit o una sort personals desvetllin més reticències que no pas alegries sinceres, en gent ben propera, és un clàssic.

El director és Daniel Cohen, actor i guionista, que ha adaptat una obra de teatre escrita per ell mateix, 'L'illa flotant', una menja que té el seu lloc en el conjunt de la narració. El contrast entre les dues protagonistes femenines és interessant però, com tota la pel·lícula, en general, podia haver anat molt més enllà. Bejo i Cassel son massa atractius en comparació amb els altre dos, es cau en el parany dels contes de fades típics, la noia bona és també molt bonica. I, a més a més, a Florence Foresti li han fet interpretar un personatge excessivament histriònic amb un marit, François Damiens, excessivament carallot i tots dos, és clar, tenen molt menys glamour que els altres, malgrat que Cassel faci de mediocre irredempt.