LLEGIR, ESCRIURE, ESTUDIAR I PENSAR

 

  

Enric Juliana fa, en aquest llibre, un recorregut força personal per la guerra i la postguerra, molt present durant la seva infantesa en els comentaris i en els silencis de la gent que havia patit en directe la tragèdia i les seves conseqüències immediates. La guerra i el franquisme son avui, encara, temes recurrents, interpretats segons conveniències i ideologies, i que es redueixen en moltes ocasions a relats tòpics que n’obvien la complexitat.

El llibre és un homenatge a un gran personatge implicat a fons en política, Manuel Moreno Mauricio, amic del seu avi, nascut a Almeria, badaloní com Juliana, casat amb una catalana, comunista, condemnat a mort i amb aquesta pena commutada per unes estranyes casualitats d’aquestes que fixen els nostres destins, i entre les quals hi podria haver, fins i tot, la intervenció d’Eva Perón i d’un capellà. Moreno Mauricio va passar disset anys al terrible i glaçat penal de Burgos i, amb alguns companys, van aconseguir convertir la presó en un lloc d’estudi i debat, a l’entorn del que calia fer des de l’òptica comunista i la resistència a la dictadura però, també, ampliant els horitzons del coneixement a través de la lectura i diverses activitats culturals. En un moment determinat arriba a la presó el basc Ormazábal que pensa que el franquisme es troba a les acaballes i que cal continuar amb la lluita directa, la provocació i la resistència activa, al qual correspon la frase que dona nom al llibre.

Més enllà d’aquestes dues maneres de veure les coses, vigents avui, encara, en temes actuals, com ara l’independentisme, Juliana ens ofereix un fresc acurat i extens, marcadament periodístic, sobre l’època, els canvis que s’esdevenen al llarg del segle XX o les posicions internacionals sobre Espanya. Recull textos inèdits fins fa poc que palesen l’oportunisme de la geopolítica i que poden fer trontollar moltes de les nostres seguretats i admiracions, en comprovar com, en certa manera, es manipula i juga amb la gent sacrificada i lluitadora i sobreviuen determinats personatges espavilats, amb allò que un clàssic nostrat va definir com ‘natura d’anguila’. Ens enfronta amb aspectes espinosos, les víctimes no son sempre innocents del tot. I enmig de tot plegat, sempre existeix, gent íntegra, que ha dedicat la seva vida i ha patit molt a la recerca d’un mon millor i ha perdut una gran part de la seva existència per un ideal. I encara bo si no ha perdut la vida, com molts altres.

El llibre té un component molt personal i s’hi poden trobar a faltar alguns referents pel que fa al relat històric. Però esdevé un volum cabdal pel que fa al coneixement de fets diversos, molts dels quals poc coneguts encara per molta gent. Analitza el desenvolupament, èxit i retrocés del popular PSUC i del seu catalanisme inclusiu quan, malauradament, per a alguns sectors radicals mal o poc informats, el català era considerat ‘burgés i poc obrerista’. Va bé recordar les misèries morals i materials del franquisme, però també la seva evolució camaleònica, i el que va representar l’estabilització menada per gent de l’Opus.

Molts aspectes dels problemes de l’esquerra actual resulten més comprensibles en recordar-ne l’evolució i les lluites de poder. Amb algunes tesis de l’autor s’hi pot estar en desacord, de forma total o parcial, però llibres com aquest resulten imprescindibles en el moment actual quan, de fet, encara som molts els que creiem que sí que ens cal estudiar, en un sentit ampli, ja que determinades consignes apressades tenen tendència a considerar la reflexió pacient poc eficaç. Llibres com aquest contribueixen a aquest estudi tan necessari.

M'ha agradat llegir aquest llibre però l'he acabat amb alleujament, m'ha fet patir en tots moments i et sap greu el sacrifici, no diré que inútil però no sempre necessari, de tanta bona gent, el patiment perllongat durant anys i la constatació de què, encara que no ho volguessin admetre, al capdavall, en molts casos, hi va haver un evident desengany. Darrerament llegeixo més aviat llibres d'història que d'altres gèneres i m'agrada saber es coses que passaven mentre jo vivia i madurava immergida en una certa inconsciència.

Hi ha gent que té una mena de mania a Enric Juliana, més visceral que no pas raonada. Suposo que uns dels seus pecats són no ser prou radical ni independentista, treballar a Madrid i ser de La Vanguardia, aquest diari que tanta gent diu que no llegeix i cita sovint. Jo no estic sempre d'acord amb ell, soc poc incondicional de res ni de ningú, però el considero un molt bon periodista, moderat, una tendència que avui no sembla 'de moda'. En aquest cas, a més, a banda de la darrera part del llibre, més personal i lligada al pensament de l'autor, ens trobem amb una lliçó d'història, sovint poc o mal coneguda, ben explicada i complicada, com ho és la realitat, ens agradi o no. Tampoc no he entés com hi ha gent que dona la raó a determinats escriptors o personatges, diguin el que diguin, les antigues devocions a gent com Morán, que jo llegia amb interès durant un temps sense compartir moltes de les  seves dèries, em sobtaven molt. Desqualificar l'obra perquè ens cau malament l'autor, en qualsevol camp, té poc a veure amb aquesta necessitat 'd'estudi' que tots i totes tenim, per vellets que siguem. I tampoc crec que sigui positiu donar per bo tot el que digui algú que 'ens cau bé' perquè pensa, se suposa, com nosaltres. Aquestes manies ens allunyen del debat i de la necessitat d'accedir a tantes fonts com sigui possible, quan més diverses, millor.

OPINIONS, EVOCACIONS I MITGES VERITATS

Hi ha pocs periodistes d'opinió actuals que em facin el pes. Que en facin el pes no vol pas dir que estigui d'acord amb tot el que diuen. Per exemple, com a molta altra gent, m'agrada llegir els articles del senyor Moran, sempre tan visceral, quan hi toca de ple i quan fa afirmacions que es podrien rebatre o matisar o incideix en mitges veritats explicades a la seva manera. Crec que La Vanguardia dels dissabtes es ven a causa del seu article, com fa anys va passar amb l'enyorat Avui amb els textos independentistes de Pedrolo per cert, aleshores molt criticats a dreta i esquerra (el cas Pedrolo és digne d'estudi aprofundit, literari i sociològic), o amb aquelles inoblidables contraportades de tota una època amb Espinàs, Roig, Pons i alguns altres. Els articles del senyor Moran s'han de llegir en castellà, per cert, i perden pistonada en la versió catalana del diari i és que jo sóc encara una devota de les versions originals.

Un altre periodista per qui tinc una certa devoció és l'Enric Juliana, sempre tan aparentment moderat i sempre tan ben informat. Algun matí de la setmana me l'ensopego al debat de la primera cadena, envoltat de persones d'aquestes de l'Espanya profunda, i sempre se'n surt d'allò més  bé i es nota que tothom el respecta i el pren en consideració. Avui acabo de llegir el seu article a La Vanguardia on recorda com la monarquia va trobar suport al principi en els nacionalistes bascos i catalans i en el partit comunista de Carrillo. El PSOE, aleshores, era aspre i reticent amb el tema i segons s'ha vist ara, en certs aspectes, més trencador que els de Podemos, però després ja sabem com va variar la cosa i com va anar perdent pel camí del poder tot allò de ser socialistes i obrers per quedar-se amb l'espanyolitat i encara gràcies. Bé, ho sabem més o menys perquè, com admet Juliana, el segle XX és ja tan complicat d'entendre com el XIX. L'article inclou un referent als darrers i pintorescos programes de la Ràdio Pirenaica que, per cert, va emetre des de la inefable Romània comunista durant molt de temps.

La història s'explica poc, malament i de forma interessada, a escoles i instituts. També passa a la universitat però aleshores ja tens una altra edat i pots aprofundir, si vols, en el que sigui. Tot i que a la universitat també tenen molt de pes els professors convincents i brillants i caus en el parany de creure que allò blanc era negre i a l'inrevés, també de forma absoluta i fervent. No hi ha res innocent ni neutral i en el cas del professorat superior sempre he tingut més aviat debilitat i respecte pels professors i professores complidors i responsables, més enllà de la seva manera de pensar  i parlar i considero per la meva experiència que no són pas la majoria. Parlo del camp de les lletres (història, pedagogia, filosofia...), que és el que he conegut, és clar, i que és en aquell en el qual s'hi pot barrejar més ideologia, fatxenderia i fantasmada, de fet. Una arxivera i historiadora em va comentar fa algun temps, i li dono la raó, que a la universitat es potenciaven molt més els treballs fets per estudiants sobre la guerra civil -ara que ja no en queden supervivents- que no pas sobre el tardofranquisme o la transició, períodes sobre els quals queden encara molts testimonis, fins i tot a dins mateix de les institucions acadèmiques.

Aquests dies es poden llegir moltes bestieses espontànies i acudits dolents i grollers sobre reis, monarquies, transicions i fins i tot vides privades dels implicats. Això de fer servir la vida privada de la gent per demostrar-ne la ineficàcia política és una manera de fer recurrent i anecdòtica, molt del gust del públic popular, però absurda. Que el rei fos faldiller quan a la gent li queia bé fins i tot feia gràcia. La vida privada dels grans personatges catalans, com ara Companys i alguns altres santificats per la iconografia, tots ells amb moltes ombres per cert, no la toquis que et peguen amb les torxes. Però passa allò que diuen, a perro caído todo son pulgas. I no és que una sigui monàrquica ni juancarlista, la veritat, però hi ha bretolades que sobren i coses que fan força angúnia, com ara el retorn cruel al malaurat accident de la infantesa del rei, en el qual va morir un germà seu. Franco era auster en temes sexuals, segons sembla, i mireu... Danton ironitzava sobre Robespierre a causa de l'austeritat d'aquest en tots els camps, ja sabem com va acabar tot allò, és clar, tot i que la Revolució Francesa és un d'aquells mites intocables i beatificats. En tot cas, a la vida real, m'estimo més ensopegar-me amb un Danton faldiller i corrupte que amb un Robespierre, el dogmatisme purità és molt perillós.

Ja sóc grandeta i com li va passar als meus pares i als meus avis els canvis, inevitables en la vida, privada i pública, no em vénen de gust, el meu mal no vol soroll. Després les coses passen o no passen, ens afecten o no ens afecten, es millora o s'empitjora, això no es pot saber ni tan sols intuir. Amb això de l'independentisme uns ens volen dur a la terra promesa de la pàtria recuperada i d'altres a l'infern dels condemnats heretges. En tot cas a l'hora de la veritat les persones anònimes som joguines del temps i dels poders i de l'atzar i com va dir algú, sempre hi haurà un llibre d'història ben fet, aquí o allà, que podrà justificar totes les derrotes. I fins i tot magnificar i canonitzar les victòries o les suposades victòries. Ja és ben estrany que quan jo preguntava amb insistència a gent ficada en política d'esquerres, fa anys, perquè no s'incidia més per part dels partits en demanar un canvi urgent de la monarquia a la perduda i tan lloada i poc estudiada segona república, se'ns sortissin per la tangent o pels cerros de Úbeda, vaja.  Tot es fa a deshora i d'aquí plora la criatura. Ni tan sols s'han recuperat els plans d'estudi republicans, tan ben fets.

Per cert, els articles que menciono i molt més es poden trobar a la web Caffe Regio, no cal ser suscriptor de La Vanguardia, diari molt criticat però del qual sovint no convé prescindir a causa de les bones firmes que aplega pel fet que, segons diuen, paga bé. Ara m'ha vingut el cap que això va argumentar Joan Fuster quan li van recriminar que hagués marxat de l'Avui per anar a Can Godó. A veure si em fan una oferta.