Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre. Em fa una mica de respecte acostar-me a un text que ha aconseguit un èxit immens, unes quantes reedicions, un munt d’articles i referències de tot tipus. El mateix autor, que també ha escrit narrativa molt interessant, ha publicat fa poc Contra la España vacía, un retorn al tema des de diferents perspectives. En el meu ajornament lector hi havia uns certs prejudicis, temia que l’escriptor, a causa d’algunes declaracions que li he llegit, no acabés d’entendre gaire això del cas català. I crec, des d’un punt de vista personal, que alguna cosa hi ha i que alguns opinions sobre el tema seria molt matisables. En tot cas, s’estigui o no d’acord amb els plantejaments del llibre, que son molts li diversos, estem davant d’un text que obre molts camins i ens ajuda a encetar moltes reflexions sobre aquesta Espanya encara tan mal entesa.
L’obra es divideix en tres parts amb diferents apartats cadascuna, ens situa en la realitat d’aquest centre peninsular poc poblat i poc conegut, en general, i reflexiona sobre molts aspectes que hi convergeixen, una part dels quals té a veure amb la mitificació del paisatge i de la història, i de les motivacions que hi han contribuït. Quan el llibre s’allunya del tema central i n’infereix qüestions lligades a d’altres geografies, peninsulars o no, és potser quan el tema llisca en ocasions vers l’especulació o l’opinió subjectiva.
Del Molino té la gran virtut de conèixer el terreny que analitza, l’ha recorregut a fons, cosa admirable perquè avui és fàcil teoritzar sobre llocs que no hem vist o llibres que no hem llegit i, a tot estirar, es practica un turisme cultural de consum immediat. Sobten les dades objectives a l’entorn de la realitat de la despoblació i de les característiques del país, en comparació amb l’Europa propera.
Al llarg del llibre s’incideix en l’abisme que ha separat allò rural d’allò urbà, des de fa molt de temps, de fet des que les ciutats ens van anar conformant com a nuclis humans diferenciats. Ens trobem sovint dues visions antagòniques, una Espanya endarrerida i fosca i una Espanya rural mitificada, en molts casos per aquells que la van abandonar o pels seus descendents, un paradís perdut, amarat de valors que hem deixat malmetre. Molts aspectes, mirats des de casa nostra, ens poden remetre a la dicotomia entre modernistes i noucentistes, que encara cueja. De tota manera una de les constants universals dels canvis de mentalitat del nostre temps com ja remarca Hobswam en la seva Història del segle XX, és la pèrdua del mon rural anterior.
La pèrdua conforma nostàlgia o reivindicació ingènua. Fa anys eren habituals els acudits sobre pagesos sorruts, maliciosos o ignorants, que anaven a Barcelona i en feien de tots colors, i avui es fa broma, a molts indrets que es pretenen rurals però ja son gairebé urbans, i aquí parlo de Catalunya, sobre l’urbanita de Can Fanga, tan ximplet i tan imitat, al capdavall. El carlisme va ser aquí més limitat en l’espai que a Navarra però cal pensar que una part de la Garrrotxa s’ha considerat durant anys ‘la Navarra catalana’ i això explica molts capteniments que avui potser incomoden. I, pel que fa a les dèries de temporada, darrerrament, amb aixo de la pandèmia, ha sortit molta gent que sembla que vol marxar de Barcelona perque ha empitjorat. El tema barceloní, per ell mateix, ja amollaria material per a un volum aprofundit sobre realitats i opinions poc fonamentades.
El llibre compta amb ressenyes de tot tipus, a favor i en contra. I també compta amb un munt d’aquestes ressenyes habituals avui que es limiten a explicar una mica de què va la cosa i a extreure’n allò que convé al discurs de cadascú. També he trobat guies de lectura d'aquestes dirigides a estudiants, en aquest cas estudiants grandets. Hi trobem moltes referències literàries, en algun moment fa pensar en els molt llegits i lloats llibres d’autors com Blom, és accessible a molta gent diferent, pot entusiasmar i incomodar o fer empipar, fins i tot. També a autors estrangers els podem trobar errades i oblits, encara més quan el contingut d’un llibre incideix en tantes coses lligades a camps diferents del coneixement. La bona literatura és un gran recurs per a copsar opinions i dèries i en llegir el llibre em venien al cap molts més títols i molts més autors, pel que fa al tema de fons. No sé com s'han agafat els experts de sempre les una mica àcides referències al sacralitzat Quijote, precisament uns meus coneguts pensen fer aviat la ruta turística manxega preceptiva. Això de les rutes temàtiques, urbanes i rurals, és una plaga del nostre temps.
No m’estranya l’èxit obtingut, crec que anem mancats de llibres hispànics d’aquest tipus, plens de suggeriments i d’idees amb les quals, evidentment, no hem d’estar pas sempre d’acord. El llibre, llegit i contemplat des de les diferents perifèries peninsulars pot tenir lectures molt diferents. Alguns mitjans unionistes rancis han aprofitat continguts i declaracions de l’autor per als seus interessos polítics però potser això resulti inevitable, actualment. I per aquí també m'he trobat amb desqualificacions sobre passatges determinats del llibre, molt concrets, bandejant-ne les virtuts.
I, per cert, una de les virtuts incontestables d’aquest assaig és que es llegeix molt bé, està ben escrit, ben explicat, és distret i profund a la vegada sense ser un text divulgatiu amb afanys pedagògics. I fa pensar, sempre, això sí, que hi hagi interès en pensar sense complexos ni tòpics enquistats en el nostre imaginari. Però, qui pot estar lliure dels seus propis condicionants? Les generacions canvien i avui el nostre mon, sobretot el més proper, és divers i ple de gent jove de moltes procedències que no podem saber com entomarà la seva situació en el futur ni quines nostàlgies conformaran els seus imaginaris, un aspecte que encara és un misteri.
Pel que fa a la buidors geogràfiques, també en tenim algunes a casa nostra o ben a prop, i no sembla que hi hagi un gran interès en que el tema canviï, malgrat les declaracions d'intencions. Una anècdota absurda, com ara això de la multa excessiva a un ramader per haver mort uns gripaus és un dels molts exemples de com es tracte el sector primari i encara bo si no proliferen els atacs a les granges ramaderes. Molts poblets ja no tenen caixer ni sucursal bancària ni comunicacions estables i alguns van desesperats cercant gent amb criatures per tal que no tanquin les escoles. Des de Batea veig la televisió aragonesa, fa uns dies va sortir gent de poblets on no tenen assistència mèdica i l'excusa oficial és que a l'estiu molts metges fan vacances, hi ha turisme a força llocs i s'ha de repartir el servei. La gran sortida és el turisme, urbanitzar la ruralia per tal que els qui diuen penjaments de la ciutat puguin urbanitzar-se a comarques.
Hi trobem, al final del llibre, moltes referències comentades, amb notes explicatives o que ens remeten al fons documental. I un índex acurat i complet que, avui, es troba a faltar en molts llibres actuals. Jo desconfio dels llibres amb pretensions que no citen fonts ni referències, la veritat. És aquest un llibre d'aquells per tenir i repassar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada