SURREALISMES VITALS REPETITIUS

 

Al nacer, nos hacemos enfermos terminales (Gloria Fuertes)

Amb els anys m'he anat tornant molt escèptica pel que fa a la conducta humana. Tot i amb això penso que hi ha un cert avenç moral en molts camps, es fan disbarats pero son condemnables, no sempre ha estat així, molts disbarats i estossinaments indiscriminats s'han considerat positius i necessaris quan afavorien 'els nostres'. 

Em sobta la indiferència internacional, Catalunya inclosa, davant de l'entrada dels talibans a Kabul. Els manaies principals han tocat el dos, res de nou sota el sol. una de les gran decepcions de la gent del temps de la guerra civil va ser comprovar com guillaven els líders. Alguns no van tenir sort, com Companys, però, de fet, ja havien marxat. D'altres van sobreviure, com Negrín, que tenia, diuen, molts remordiments sobre la seva responsabilitat en el tema. Encara bo, vaja.

Durant anys la reaccio de l'esquerra o d'això que n'hem dit esquerra, ha estat rondinar i fer pancartes quan pel mig hi havia els americans. Molta oposició franquista era comunista o allò que en deien 'comunista', les doctrines fetes de bones intencions no tenen la culpa de com les fan servir els poders diversos. Ens venien la moto d'una Rússia molt ben organitzada i tot s'intentava justificar i s'amagava el que se suposava que l'obrerisme de base no havia de saber, com explicava Sartre, per quedar bé. Hi ha disbarats que incomoden, fins i tot en això de la memòria històrica quan s'intenta explicar algun disbarat de gruix perpetrat pel bàndol republicà, tan dividit per altra banda, et miren malament. Això no toca, vaja. 

Després de com es va reaccionar, tard i malament, amb el tema Iugoslau, encara no resolt i tan bèstia que anguieja pensar-hi, em sembla que ja no em sorprenc de res. Fa anys, molts, vaig llegir uns reportatges sobre un idíl·lic Afganistà menat pels russos d'aleshores, la realitat és tossuda i cruel, què hi farem. Recordo reportatges de revistes que llegia de jove sobre Albània o Cuba que ara em semblen ciència ficció ben intencionada. 

M'adono de què es fa difícil deixar de banda les nostres fes i les nostres dèries i admetre els pecats dels nostres, és molt humà. Haver lluitat per causes que, a la llarga, resulta que eren, si més no, boiroses, resulta molt empipador. La cosa funciona també a nivell històric, els espanyols eren dolentíssims i a Catalunya tots i totes som la crème de la crème, amb algunes excepcions inevitables i inesperades fins que es van manifestar.

La tele d'aquests dies, sense debats de totòlegs d'aquests que fan festa desde mitjans de juliol fins a l'octubre, va repetint notícies en bucle i, de tant en tant, n'hi posa alguna de nova. Avui, per exemple, he vist els trens de rodalies que anaven cap a les platges amb la gent com sardines a la llauna, jo havia anat així, però quan era joveneta. Això sí, la gent duia mascaretes. La interpretació pot ser diversa, culpa hispànica, ja que eren de la Renfe, poca cura dels poders locals que no controlen aforaments. I, també, ximpleria individual de la gent que, de forma lliure, admet pujar d'aquesta manera a un tren, la gran majoria sense cap més urgència que anar-se a remullar el cul a mar.

També m'he assabentat dels molts poblets que no tenen caixer ni res que s'hi assembli i, encara pitjor, d'un munt de poblets hispànics que no tenen metge des de la sega del cogombre, malgrat les protestes diverses, que, és clar, donades les circumstàncies no poden ser massives com les de zones urbanes. Un metge declarava, sense vergonya, que a l'estiu son la meitat i que el turisme s'incrementa moltíssim, i és clar, tot es reparteix segons necessitats. No es poden fer vacances mèdiques de forma esgraonada? S'ha d'atendre més el turisme estacional que els autòctons? Quan els dogmàtics del tema diuen que Espanya ens roba o ens exprimeix sempre dic que ho fa molt malament, car pels verals de la Pell de Brau tenen tantes o més mancances que per aquí.

Per sort, relativa, malgrat les circumstàncies, he vist que a TV3 informaven d'un greu incendri que hi ha per terres de l'Àvila de Santa Teresa, aquesta que els de la  història nova i recreativa volen catalana. No sempre s'informa bé del que passa per les espanyes, si no és molt greu se sol fer moixoni a 'la nostra'. Son detalls de vegades imperceptibles però que fan forat i creen prejudicis o augmente els que ja hi ha. Afortunadament el Barça va guanyar i la calor minva, com passa cada any, fins i tot abans del canvi climàtic passava, al tombant de la Mare de Déu d'agost.

I, mentrestant, a banda del tema climàtic i meteorològic, que també sembla, ja una mena de pandèmia, que no faltin les punxadetes vacunals, enfocades de prop i repetides sense aturador. Tot em recorda el show de Truman, quan el protagonista descobreix que el que veu està posat 'en bucle'. 

Aquests dies hem sabut de dues morts inesperades de gent coneguda, de la 'nostra edat', ço és, la dècada dels setanta, que ja és de risc, ens agradi o no. La vida és breu però de jove no t'ho sembla i creus que tot millorarà, la gent de la República ja ho pensava, com ho manifesta, de forma excel·lent Sales, a Incerta Glòria, el llibre, la pel·lícula no està malament però té poc a veure amb l'original. I, desenganyem-nos, poden venir talibans en qualsevol moment i de qualsevol modalitat i acabar amb els nostres desitjos més eteris i les nostres llibertats precàries, i, si ets vell, com s'ha vist amb les residencies, resulta que ho fan pel teu bé. I ningú no hi farà res, o ben poca cosa. La glòria sempre és incerta, a l'abril o a l'agost. A Kabul o a Barcelona.

Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! 

Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! 

Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries..