HE LLEGIT EN ALGUN LLOC QUE LA VIDA PASSA

 

Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us oblido o us ignoro,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

Joan Oliver

 

Quan jo era petita i em trobava, amb els pares, enmig d'alguna multitud a causa de qualsevol esdeveniment, em venien al cap coses rares que, pel que he anat comprovant, pensen molts infants i jovenets de tant en tant. Em semblava que el mon, en general, era més meu que no pas de tots els adults, joves madurets i avis i àvies que transitaven per aquell moment fugisser del meu present.

En el meu paisatge infantil ben aviat hi va començar a haver mancances properes, gent de l'edat de les iaies i els iaios, algun oncle madur de mort prematura, un veí, fins i tot alguna nena de l'escola o, més endavant, algun jove de la meva generació. El paisatge sòlid de la infantesa dura quatre dies.

Hi ha personatges públics que no he conegut ni m'ha conegut i que han format part durant anys del meu imaginari. Aquests dies ha mort Belmondo, no era pas un actor amb qui connectés gaire, i, de fet, ja tenia una edat, però malgrat tot és un forat més en els meus referents. El paisatge propi s'esvaeix i moltes coses es mostren com son en realitat, futileses, vestides en ocasions amb mots bonics, cultura, pàtria, identitat, història... tot és fum, en realitat. 

La fotografia i, més endavant, el cinema, contribueixen a mantenir la memòria de la gent, em preocupa el poc que es devia recordar, en el passat, de la infantesa dels fills, de la maduresa dels pares... Tan sols la gent benestant comptava amb retrats, retrats estàtics, poc naturals, però un record, al menys. La fotografia va esdevenir la pintura de cambra dels modestos. Explicaven que mentre es moria un oncle avi al seu poble la família, els fills, li repetien que li farien un retrat ben gros. L'escena em feia riure, de més jove, ara em sembla entranyable. En morir els avis era habitual, en moltes famílies, fer retrats d'encàrrec, muntatges endegats amb fotografies de carnet o el que es tenia, que s'emmarcaven i es repartien a la família. El retrat de difunts no va ser tan habitual i, de fet, millor, ara em faria angúnia comptar amb aquella mena de record, tan sols n'havia vist un en directe, el d'una nena, filla única d'una veïna de l'escala, que havia mort al néixer. 

Avui comptem fins i tot amb filmacions, en ocasions amb gravacions de veu, però la gent normaleta no tenim el gruix de referents que tenen els famosos, els actors, les actrius, sobretot. Belmondo ha mort, però no era de la meva generació. Sembla que consola saber que algú ha mort de forma plàcida i a l'edat que, més o menys, tocava. Les morts prematures de gent brillant contribueixen a establir mites, en molts casos. Arribar a vell o vella desmitifica. Una veïna que va arribar a centenària, de l'escala de la meva mare, no va voler acabar de veure mai En el estanque dorado perquè s'hi mostrava la vellesa irreversible de la seva admirada Bette Davis. En canvi xalava amb les pelis en les quals l'actriu es mostrava encara amb tot el seu arrauxat caràcter juvenil.

Una vegada, en una sortida escolar de tardor, vam dinar a una masia arranjada com a casa de colònies, molt gran i una mica desmanegada. Hi havia una mena de rajola de fang on s'hi havia imprès una maneta de criatura, al costat hi posava el nom i la data, una data remota. M'han dit que era una pràctica habitual, aquesta, per tal de tenir un record. També, en una antiga fotografia, vaig veure el nen de la maneta, ja molt gran i barbut, vestit d'oficial carlista, i fins i tot tenien, emmarcat, un arbre genealògic fet a mà, una mica rudimentari. 

La memòria és enganyosa i sovint recordem coses que no eren ben bé com ens semblen. Per molt que es parli de memòria històrica aquests dos mots casen malament, la història també ens enganya, de vegades ni tan sols de forma intencionada per part dels qui l'escriuen sinó perquè, de fet, no es pot saber com eren les coses, ni les de fa quatre dies i ignorem esdeveniments cabdals de la pròpia família. La nostra pròpia història individual ens la reinventem al nostre gust o segons les nostres possibilitats de record.

Molts dels meus contemporanis i contemporànies m'expliquen coses del passat que jo recordo de forma ben diferent, fins i tot quan algunes d'aquestes coses es podrien comprovar a través d'hemeroteques, penso que no hi ha gaire interès en investigar i tot fa molta mandra. Ens hem de moure en la incertesa i no fer afirmacions contundents sobre passats i presents. però sembla que hi ha molta tirada a reinventar-nos i no admetre que pensàvem i fèiem d'una altra manera, ben diferent a l'actual. 

No sé com m'he enrotllat amb aquestes reflexions tan descurades, deu ser el final d'estiu, que sempre em sembla una època una mica trista i decadent, plogui o no plogui, amb xafogor o amb fresqueta. Quan estava en actiu, al menys, em consolava tornar a escola a preparar el curs, xerrar amb la resta de mestres i tot això. Distreure's com sigui, ja ho deia Tolstoi, i no era cap novetat, fa que oblidem la realitat més evident i tràgica de totes, que la vida passa.