CULTURA ÉS TOT I NO ÉS RES, CANTEM I BALLEM QUE LA VIDA ÉS BREU

 

Més d'una vegada he manifestat que m'hauria agradat ser cantautora, sobretot per poder posar música i cantar els meus propis poemes. Una altra activitat per a la qual m'hauria agradat tenir grapa és el ball, però no tant el ball clàssic o contemporani, sinó el ball que desenvolupen els esbarts. Em sobta la divisió que es fa sovint entre cultura d'elit i cultura popular, per a mi tot és el mateix però sembla que han existit molts interessos destinats a fer una mena d'estranya separació de categories. De fet ningú no sap que és això de la cultura, Pi de la Serra ja va dedicar fa molts anys una divertida cançó al tema i les seves manipulacions. Es veu que hi ha llibres que apleguen milers de definicions sobre el mot cultura, que ha esdevingut bandera de moltes manifestacions oportunistes en temps de pandèmia.

Crec que si hagués pogut aprendre música o ball, tot i que no hauria estat una primera figura, me n'hauria sortit. Penso que tot es pot aprendre, si es vol, tot i admetent que hi ha qui neix amb un do especial per a alguna cosa en concret. El tema donaria per a un debat extens, sense solució, com passa amb tots els debats perquè parlant la gent no s'entén, malgrat que ens diguin el contrari des del bressol. Pel que fa al ball dels esbarts, tampoc els meus fills no hi van tenir tirada.

Aquest estiu, desde Batea, gràcies al canal de La Xarxa, vaig poder veure la inauguració de l'Esdansa de Les Presses. Els mitjans nostrats més majoritaris no s'entretenen en aquesta mena d'activitats, encara gràcies si en donen una referència de passada. L'única activitat de cultura popular que avui mereix més atenció per part, per exemple, de TV3, son els castells i els castellers. Tot això va a modes i tendències, al capdavall.

El festival estava dedicat al gran Manuel Cubeles, malgrat que li han dedicat un any, com a la Palmira Jaquetti, em temo que aquestes dedicacions serveixen per a poc, més enllà dels nuclis interessats de forma directa en el tema. Molta gent que té una idea més o menys aproximada de qui eren Carles Riba o Tàpies no sap qui era aquest senyor, em temo. Per tal de no allargar l'entrada al blog, aconsello que aneu a l'enllaç o cerqueu per la xarxa. Va morir l'any 2017, molt gran, per sort hi ha moltes entrevistes i articles sobre ell, a banda de la canònica viquipèdia.

Al meu barri, quan jo era petita, la parròquia de Santa Madrona tenia esbart propi, com moltes altres parròquies. El català va trobar una sortida en àmbits com el ball tradicional i l'excursionisme, quan no podia fer política ni, gairebé, teatre o literatura. L'esbart no va tenir una gran continuïtat, una vegada vaig veure ballar a un grup d'aquella gent, que ja era molt gran, i em vaig quedar sorpresa del seu nivell i de la seva qualitat. Avui hi ha també un bon esbart, Renaixença, que han anat endegant coses interessants i fins i tot, fa anys, van muntar un parell de vegades un festival internacional de danses a la Plaça del Sortidor, avui un espai impracticable per a aquests actes a causa de les terrassetes i els nous usos.

Una companya de la Harry Walker ballava amb l'Esbart Verdaguer, en els temps de glòria d'aquell esbart, en aquest mon també hi ha alts i baixos i rivalitats, com en tota activitat humana. Era l'època de Salvador Mel·lo qui sembla que va tenir diferències amb Cubeles pel canvi d'orientació que va donar al grup. Jo sentia una enveja sana per aquella noia balladora, més gran que jo, l'havíem anat a veure al Romea i a diferents actuacions, totes excel·lents, del Verdaguer. Més endavant la fama va passar al de Rubí. No he seguit la tasca dels esbarts ni en soc cap experta, malauradament no sempre es promocionen com caldria les seves actuacions i la seva trajectòria. Menció apart mereix el mon sardanista, els programes de sardana o de música tradicional semblen residuals, per ben fets que estiguin, i es programen en horaris rarets, de diumenge el matí, per exemple. A la moda de l'Havanera se li ha dedicat molta més atenció mediàtica, em sembla.

Sobre música tradicional sort de l'incombustible Jordi Roura i alguns altres. Des de Batea sintonitzava els canals aragonesos, que s'han modernitzat força, i dediquen molts espais a la jota, la tradicional i la més actual, i aquí sembla, encara que hi hagi molt de jovent implicat, que tot això és ranci i com d'una altra època. Jo tenia també una altra amiga, d'origen murcià, ballava amb la Casa de Múrcia i en les seves actuacions sempre incloïen danses catalanes, havíem anat a veure sovint actuacions de les Cases Regionals, al Poble Espanyol, entre d'altres llocs. 

La Secció Femenina tenia allò dels Coros y danzas de España, molta gent amb grapa pel ball va tenir, gràcies a aquelles institucions, franquistes, evidentment, i amb totes les limitacions que els vulgueu trobar, oportunitat de viatjar i ballar. Quan al meu barri fan la Mostra d'Entitats sovint actuen grups d'avui, equivalents moderns d'aquelles cases regionals, però d'origen internacional, gent hispanoamericana, oriental... No son gaires però ho fan amb grapa i excel·lència, encara amb aquesta emoció dansaire lligada a una certa nostàlgia de les arrels.

He sentit a dir coses com ara que la sardana era franquista i d'altres disbarats, potser per això encara tenim el monument de Montjuïc mutilat i fet malbé, qui sap. Mentrestant es lloen activitats i personatges que es van adaptar força bé al franquisme sociològic i van fer bitlles, tot és contradictori i incoherent. De tant en tant, de forma puntual i breu, es posen de moda les sevillanes, la dansa del ventre i quatre coses més, com, pel que fa al cant, el godspel incorporat a corals d'avui, bandejant la tradició fins extrems preocupants, es fa fora de context i sense entrar a fons en el seu origen i les seves particularitats culturals. Malgrat tot, cal ballar i cantar el que sigui, a nivell individual i col·lectiu, i anar a veure i donar suport a aquells que canten i ballen, ni que sigui fora de modes i a contracorrent.