30.9.21

LLETANIES DEL PRESENT SOBRE CIUTATS, POBLES, BRUTÍCIA I BARCELONISME EN DECADÈNCIA

 


M'he proposat no escriure comentaris que puguin provocar controvèrsia al facebook però admeto que en ocasions no me'n puc estar. Fa alguns dies en un petit i encisador poblet del Priorat l'ajuntament va posar un cartell a l'entrada avisant, amb una estranya ironia, de què allà hi ha bestiar, toquen les campanes i conreen aliments per a nosaltres, tot plegat per avisar de que era zona de risc i que, si no t'agrada, no hi vagis. Se suposa que aquells als quals va dirigit l'avís municipal son els que encara no hi han anat a viure, al poble. Com en algun altre indret s'han trobat, pel que es veu, amb alguns nou vinguts que s'han queixat de les campanes o de les sentors del bestiar de les granges. O sigui, han tingut un conflicte intern que han elevat a nivell general, avisant els que encara no han pecat de què, si hi vols anar a viure o a passar-hi l'estiueig, allà manen ells, cosa que no discuteixo, només faltaria. 

Aquestes actituds, lamentables, de persones amb poca paciència, no son, ni de bon tros, majoritàries. Malauradament tot plegat s'ha elevat a categoria general, els culpables son els urbanites, els de Barcelona, malgrat que els urbanites, avui, estiguin a molts indrets que han crescut i s'han transformat. De botellots, per exemple, n'han organitzat a molts llocs però, com que som més, sempre rebem els de Can Fanga, els Pixapins, com ens diuen de forma pejorativa i poca-solta. El pitjor és que els barcelonins tenim una tendència estranya a l'autoflagelació i aquesta mena d'atacs psicològics ens fan gràcia i tot. Vaig gosar dir que el cartell del poblet no m'abellia, es veu que a molta gent, també de Barcelona, n'hi va fer molta, de gracia, tot i que les actituds denunciades no son pas majoritàries, sinò una facècia com ara les que s'esdevenen, fins i tot, a les comunitats veïnals dels blocs de pisos.

Fa ja molts anys vaig escoltar un bon professor de ciències socials explicant que avui no tenia gaire sentit diferenciar entre zona urbana i zona rural, amb els cotxes i les comunicacions i els canvis socials tothom s'aprofita de tothom, com si diguéssim. Ja he comentat en manta ocasions que, quan jo era petita i joveneta, era habitual fotre's dels pagesos, dels paletos, i això venia de lluny. El més estrany és que, així com avui els mateixos barcelonins gaudim quan ens ataquen de forma generalitzada, els qui es fumien dels pagesos venien de pagès i tot just feia una generació que s'havien afincat en zona urbana. 

Algú em va dir, responent a les meves puntualitzacions sobre els cartellets en qüestió, que jo ja sabia que Barcelona, ara, estava molt malament, no hi ha civisme, està bruta, roben a tothom i etcètera. Aquesta es una cantarella que fa anys i panys que escolto, sobre Barcelona i sobre el meu barri, de tant en tant sempre surt algú que em diu que el Poble-sec està degradat, horrible paraula. Quan ja comences a fer anys una de dos, o mitifiques el passat a causa de la mala memòria o ho relativitzes tot. Barcelona no està ni millor ni pitjor que abans, té llocs de tota mena i gent de tota mena, com sempre. Per mirar si jo anava errada m'he entretingut a mirar notícies de fa cinc, deu, vint anys, i he trobat queixes semblants i pitjors. La pitjor època que recordo, i no tan sols a Barcelona, va ser la dels vuitanta, amb la droga per tot arreu, qui més qui menys compta amb gent parenta o saludada que va tenir algun jove conegut afectat pel tema. El meu barri es va buidar perquè de vegades la solució, si es pot, és guillar, fins i tot d'aquell barri que, en teoria, t'estimes tant i tant. Recordo la Rambla de Catalunya plena de xaperos quinquis, molt jovenets, també. Una amiga em diu que no recorda res de tot allò malgrat que determinat cinema es ho va mostrar de forma ben crua. És estrany perquè jo veia gent, jove, de classes socials diferents, punxant-se als vagons de metro o a racons diversos, a Barcelona i a molts indrets, també a alguns pobles.

El pitjor és que l'evidència, ni que sigui demostrable, no pot fer res contra la percepció o el record tergiversat. La lletania del moment és que Barcelona està pitjor que mai, bruta i deixada, que la gent vol marxar i, de fet, alguns ho fan, tot i que també en conec que han tornat quan aquell somni de la ruralia s'ha mostrat tan feble com tot a la vida. Al meu barri, un barri que ja va néixer suburbial, ha vingut gent de tot arreu i ha vingut de tot i les coses canvien, com nosaltres mateixos. El passat idíl·lic no va existir mai, què hi farem, si veiessim en directe paisatges reals d'anys pretèrits ens agafarien ganes de tornar rabent al present. Al pregó d'enguany la immensa Custodia Moreno va dir, entre d'altres coses, que li feia ràbia escoltar gent que havia vingut, com si diguéssim, amb una mà al davant i una altra al darrera i que havia patit rebuig dels que ja hi eren, dir disbarats dels que arriben ara entre els quals, com és lògic, hi ha de tot, car som humans, diversos i imperfectes. Això de què els que ja hi érem ens atribuïm la propietat dels llocs també s'hauria de debatre de forma distesa.

Jo he estat quaranta anys a l'escola de barri, quan algú em diu disbarats sobre els nou vinguts de tot el mon pobre, insisteixo en què he tingut alumnes de tot arreu i hi ha famílies de tota mena, com de catalanes, per cert. En teoria som igualitaris, democràtes, dialogants, però res de res. Parlant la gent no s'entén i cadascú es queda amb la seva idea, sovint amarada de prejudicis. Quan viatgem per ciutats del mon, en general, no anem a barris pobres o d'immigració, i, per tant, ens fàcil idealitzar llocs i paisatges. Una amiga m'explicava fa un temps que es va quedar de pedra en veure el gran nombre de gent sense sostre d'alguns sectors de París, però el més habitual es anar al Louvre i a la Torre Eiffel. 

Un dels elements que desvetllen rebuig en alguns sectors, a Barcelona, és l'alcaldesa, jo no en soc devota, ho admeto, però escolto molts disbarats viscerals i injustos sobre la seva persona. La breu etapa Trias també va desvetllar protestes injustificades de la gent de l'altra banda, en aquell cas. Tota la llarguíssima etapa socialista, en canvi, no va provocar les mateixes ires d'una banda ni de l'altra, o així m'ho sembla. Les Olimpíades han estat absolutament mitificades i van tapar moltes misèries, jo penso que Maragall va ser un bon alcalde, potser el millor, tot i que amb matisos, que sempre n'hi ha. Després hi va haver a l'ajuntament personatges del seu partit molt pintorescos, àdhuc tirant a mafiosos, i encara s'atribuïen al Porcioles molts disbarats perpetrats en aquelles llargues dècades socialistes. Maragall passejava molt pels barris, hi passava caps de setmana, se'l veia al metro. Però una flor no fa estiu i com a President de la Generalitat no li va anar tan bé, potser a causa dels del seu mateix partit, precisament. Però, vaja, tot està a les hemeroteques i jo també tinc les meves dèries, els meus prejudicis i la meva memòria selectiva.

Quan algú de pes, un periodista de prestigi, per exemple, diu que Barcelona abans -no sé de quin abans concret parla- era més maca i més neta em pregunto per quins carrers acostumava a passejar. És una mica com quan es parla del jovent, de les criatures, dels aldarulls... Un meu director, ja gran, deia sovint que moltes coses que s'esdevenien eren com una pel·lícula que ell ja havia vist. Em passa una mica el mateix... Sobre els pobles, que son molts i diversos, millor que en molts casos frenin estranyes especulacions i arrangin de seguida els problemes amb els nou vinguts, no cal posar cartells a la porta d'entrada per renyar els que encara no han fet res, la veritat. I, si venen a ciutat, que també tinguin paciència amb les dèries i misèries dels urbanites que també, agradi o no, de moment son a casa seva. L'altre dia vaig escoltar algú jove i lúcid, a BTV, parlant del tema barceloní, l'escriptor i periodista Miqui Otero, deia que més que Barcelona, posa't guapa ell hauria volgut un eslogan com ara Barcelona, posa't justa. 

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

En teoria som igualitaris, democràtes, dialogants, però res de res"

Aquesta és la realitat triste i dura.

Ahir vaig tenir unes proves en el Clinic. La gent protestava per les tardances ( jo gairebé vaig trigar tres hores a ser atès), al final em vaig emprenyar amb la gent, perque les enfermeres no donaben abats. En America del Sud i del Centre no tindries oportunitat d'aquestes màquines coronàries lis vaig pregonar; en la del Nord no tindries els diners; a Àfrica...ni somiar-ho, no hi ha sanitat pública; a la Xina si ets una despesa per a l'estat no et volen; a Rússia has d'anar amb diners per davant i en part d'Europa si tens més de 65 o has estat exfumador no te les fan (el puc assegurar).
Una mica de paciencia.

Tothom somia amb qui no dorm.

Miqui Otero és fill de gallecs, el seu pare va fer classes al meu fill en els Salesians de Sant Antoni durant quatre cursos, i Miqui venia a casa a jugar, dia si i dia també amb Icaro (el meu fill).

En regla general estic d'acord amb els teus postulats.
Salut

Glòria ha dit...

Julia
Hauries de venir a Sant Andreu. Com està de brutícia i rates amb el "Porta a porta".
La inseguretat també va creixent dia a dia...
Estem a les mans d'irresponsables polítics que fan del càrrec que ostenten la seva font d'ingressos i la porta giratòria per quan deixin el càrrec, a part, de situar els seus familiars i amics a dit.
La ciutat està brutíssima, els barris, com Sant Andreu, pateixen les conseqüències d'una gestió molt poc planificada que sols serveix de ressò per la "cura del medi ambient" que no ha tingut en compte res més que un benefici polític per part del consistori a qui PSOE, PP I C's li donen suport i que de ER no me'n refio gens i Junts x Cat són patètics. TOT EL CONSISTORI HAURIA DE PLEGAR I L'ALCALDESSA la primera tota ella és un FRAU per trepateatrerasensescrúpols.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

En époques anteriors, Barcelona estava més bruta, era més insegura i hi havia més droga que ara. Nomès cal veure el raval abans i ara. Barcelona com totes les grans capitals, sempre ha estat una ciutat bruta. La diferencia d'ara és que té una alcaldesa que la oposició no la pot veure ni en pintura, potser perquè ho està fent força bé. I aixó és el que els fot més.

Salut.

Júlia ha dit...

Miquel, ens queixem massa.

Júlia ha dit...

Glòria, ja veus pel text que no ho veig ben bé igual, suposo que hi ha moltes realitats

Júlia ha dit...

Francesc, no dic ni que ho faci bé ni que ho faci malament, fa de tot, però desvetlla odis i no tan sols en l'oposició de dretes, ep. Les grans ciutats tenen molts problemes difícils de resoldre, encara més avui, però crec que tenim mala memòria crònica.Als anys vuitanta ja dic, era horrible, a molts llocs, i no tan sols a Barcelona.

Tot es segons 'el cristal con qué se mira', que deia el poeta.