La mort del periodista Antonio Franco m'ha trasbalsat més del que em pensava. No el coneixia personalment, no sempre estava d'acord amb ell, però era una persona molt respectada i lúcida, més o menys de la meva edat, d'aquestes que conformen el meu mapa vital, un mapa que, de forma inevitable, es va esvaint amb el pas inexorable del temps.
Aquests dies he llegit moltes lloances dirigides al periodista. També he llegit algunes bestieses al twitter, amollades per part d'aquestes persones que es consideren dialogants i comprensives però que son dogmàtiques i intransigents quan els toquen el voraviu ideològic. En teoria ens tenim per molt demòcrates però la nostra democràcia s'acaba sovint quan topem amb opinions que no ens abelleixen.
Franco va ser el pare de El Periódico del qual va endegar l'edició en català, cosa que, en aquell moment, no va fer gaire gràcia a la gent del desaparegut i mal gestionat Avui. Va robar lectors a La Vanguardia en diferents moments, la incombustible Vanguardia sempre aconsegueix aplegar algun rebuig, temporal, tot s'ha de dir. Va col·laborar mentre va poder a El Diario.es amb articles que es poden recuperar i rellegir, en un dels quals reflexiona sobre el tema del càncer que patia i la seva irreversibilitat.
Fa un parell de dies vaig escoltar per la ràdio una entrevista recuperada, amb ell, de fa tres o quatre anys. Parlava de la malaltia amb lucidesa i sense fer volar coloms sobre lluites coratjoses contra el càncer i això de què si no vols morir, vius, bestieses que agraden molt a aquest mon comfortable en el qual ens hem situat, malgrat pandèmies i erupcions volcàniques. Admetia i explicava el dolorós calvari dels tractaments i el pes que representa provocar dolor a la gent que estimes i que pateix veient que pateixes. També parlava, amb molt entusiasme, dels seus nets, admetent que mai no hauria pensat que ser avi li fes tanta il·lusió.
Fa poc parlava amb una amiga, àvia recent com jo mateixa, i comentàvem el mateix, això dels infants, dels néts, produeix en molts de nosaltres una mena d'enamorament cec i indefugible. Franco tampoc era excessivament entusiasta amb la professió, tan mitificada. El periodisme té molts condicionants, al capdavall la gent ha de viure de la feina i si a qualsevol feina et topes amb disgustos i injustícies, en aquest camp les coses poden esdevenir molt complicades.
Cadascú es fill del seu temps i de les seves circumstàncies. La generació de la transició i els seus problemes i precedents desapareix a poc a poc, la de la guerra en directe ja fa temps que ha desaparegut. La gent més jove ho veu tot molt clar, jo també he estat dogmàtica i convençuda de coses diverses que, després, he rebutjat o matisat. No crec de cap manera que el passat fos millor que el present ni que avui polítics i periodistes siguin pitjors que abans, hi ha de tot, com sempre. Mitificar el passat és fruit de la nostra temporalitat, hem viscut fets que la gent jove d'avui no viurà, cosa que ha passat sempre, i aquesta evidència sembla que ens consola de la mort inevitable i cada dia més propera. O de la vellesa decadent i maquillada sense concessions, de forma ximpleta, per la publicitat i els discursos eteris. La situació de les residències i els seus morts o els seus vells i velles, presoners indefensos de les mides absurdes i generalitzades ens ha incomodat una mica i para de comptar.
En un conte de Margaret Atwood dos vells, un home i una dona, d'una residència de gent gran, benestant, poden fugir d'uns atacs de grups de gent que crema i estossina centres d'aquest tipus pel fet evident de què no hi ha habitatges ni recursos per als més joves. Quan ets gran pots escriure i parlar sobre quan eres jove però l'experiència de la vellesa i la mort no compta amb aquest recurs, no en sabem res, ningú no torna d'aquest exili definitiu. Fa poc em vaig haver d'escoltar que la nostra generació, una gran part, havíem besat el cul a Franco (Franco, el dictador, ep). La ignorància és molt agosarada i ningú no és capaç de veure els culs que arriba a besar fins que no madura prou i té la possibilitat de fer autocrítica intel·ligent, cosa difícil i minoritària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada