17.10.21

MARE DE DÉU DEL CARME, QUÈ HAURÉ FET JO? SEMBLA QUE NO EM FUNCIONA L'ORDINADOR...

 


Hi ha una tendència gairebé universal a la moralina predicadora centrada, entre d'altres aspectes, en els perills de les novetats, avui tecnològiques i abans menys sofisticades i tot.

Fa uns dies es van penjar les xarxes, va durar poc, el tema, però l'endemà moltes tertúlies insistien en allò de què estem 'enganxats' i ja no sabem fer res sense aquest estri, pel meu gust, imprescindible i extraordinari amb el qual portes tot el mon a la butxaca.

Admeto que formo part de la gran quantitat de població que quan no funcionen els estris moderns, ordinador i mòbil, sobretot, es posa nerviosa. Un altre tema és que no es pugui viure sense, és clar. Podem viure, quan cal, sense un munt de coses, el nostre enginy es posa en marxa quan, per algun esdeveniment puntual ens quedem fins i tot, per exemple, sense aigua corrent.

És clar que m'empipa que no vaig el mòbil. També m'empipa que no vagin la rentadora, la televisió... Les nostres àvies es farien creus de la gran incapacitat actual per rentar la roba de gruix a mà. Fa anys, abans de les plataformes i els ordinadors, quan s'espatllava la televisió a causa, per exemple, d'algun tema de l'antena, a les comunitats de veïns hi havia més alarma que no pas si s'espatllava qualsevol altra cosa.

Tot allò que ens facilita la vida acaba per fer-se imprescindible però, de fet, no ho és pas, i ens adaptem al que toca, en circumstàncies difícils. Aquest matí, durant una estoneta, no ens anava la xarxa. Per sort, després d'unes trucades surrealistes d'aquestes de toqui el dos i toqui el tres i et posem la musiqueta ens ho han arranjat, relativament aviat. Jo demà tinc curs online, aquesta tarda el Pere volia veure el futbol, jo m'havia de descarregar els poemes d'un certamen del qual soc jurat... Un munt de petites mosques colloneres es desplegaven al nostre entorn però, al capdavall, d'una manera o una altra tot s'hauria solucionat. O no, però sense massa conseqüències per a la nostra estabilitat psicològica, la veritat.

Fa anys, quan jo era joveneta, vaig fer alguns anys de monitora de colònies per a la parròquia. Fa tant de temps de tot allò que les colònies encara separaven nens i nenes en torns diferents. Un capellà boterut i carca que ens va fer una xerrada per a l'ocasió va dedicar una bona estona a parlar del nen d'abans de la televisió, que escoltava embadalit les rondalles transmeses a nivell oral, i el de després de la televisió, contaminat per aquell estri perillós que amollava crims i disbarats a dojo.

He llegit en algun lloc que quan es va començar a utlitzar en tot moment l'escriptura es va dir que es perdria memòria. A nivell pràctic, alguna cosa hi va haver, a veure qui pot sortir avui d'una obra de teatre, ni que sigui en vers, i recitar-la de memòria. Un altre estri del pecat van ser les calculadores, quan es van arribar a fer servir, fins i tot, a l'escola primària. Jo havia conegut gent gran, sense estudis acadèmics, que feia càlculs increïbles de memòria. Les màquines d'escriure tambe van contribuir a la davallada de la bonica lletra manuscrita, quan jo anava a escola encara tenia un llibre de lectura que era un manuscrit, amb diferents tipus de lletra feta a mà, per tal que practiquéssim.

Però aquestes facultats, la memòria, el càlcul mental, la cal·ligrafia, es poden recuperar si es practiquen. El que passa és que, si no fa falta, no ens hi posarem a fons, més enllà de la curiositat personal en algun moment. Jo, un dia, li vaig dir a la meva filla, que era petitona, que el meu germà i jo, de menuts, ens sabíem de memòria, per exemple, molts contes de Ferrándiz. Doncs la nena va agafar aquell de 'La ardilla hacendosa' i se'l va aprendre en poca estona.

Ferrándiz, més endavant, va deixar d'escriure contes en vers perquè, encara no ho entenc, això de la rima es va desprestigiar. La bona rima facilita el ritme i la memòria. Però, vaja, tot son modes. 

Per sort, ja em funciona l'ordinador. Encapçalo aquest article amb un dels versos d'una lletra adaptada a una cançó popular que vaig escriure fa molts anys, per fer gresca després d'unes jornades de mestres, era l'època dels primers ordinados, aquells amb la torre grossa i sense internet, encara. La versió més antiga en la qual sortia la frase era la de l'orquestra del Jaume Planas i, anys després, també La Trinca va fer servir l'advocació de la Mare de Déu en un dels seus temes.

La versió original, si no n'hi ha una altra de mes original fa: Mare de Déu del Carme, què hauré fet jo? M'han robat l'arengada del paneró...

A cada bugada potser es perd un llençol però avui, als basars xinesos, hi ha bons llençols de cotó a preu molt sostenible, no cal anar al Mes Blanc de Can Jorba.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo tinc una teoria sobres els basars xinesos.

Si no trobes alguna cosa, només hi ha dos llocs on la trobaràs:

1.- Al basar Xinés, varat i d'usar i llençar

2.- Al Corte Inglés, car i de llarga durada.

Quan a lo altre, recorda alló de que, el llegir no et faci perdre l'escriure.

Salut.

Júlia ha dit...

Discrepo, tinc coses del basar xinès que m'han durat molt i m'han sortit bé i d'altres cares de botigues no xineses que m'han durat dos dies, en això hi ha molt de tòpic i prejudici. De basars o botigues xineses n'hi ha de moltes menes, com de restaurants i de tot. Em temo que aquesta afirmació que fas és com tantes que es van repetint sense estudis seriosos, per intuïció. Per cert, odio el Corte Inglès, no sé si es nota.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dona, jo parlo de unes quantes experiències negatives de xines, de fet, només en tinc una de positiva. Un fòtil per portar el mòbil a la bici, es va trencar vel primer dia, un raspall d'aquests de 'cerdas' saltaren la majoria a la primera; un bidó d'aigua per la bici destenyia de color de rosa nomès tocarlo, per dins i per fora, una alfombreta del terra saltaven les puntes de deu en deu, i podria seguir i seguir...

Júlia ha dit...

Francesc, jo crec que hi ha coses que ja es veu que son de 'nyigui-nyogui', he, he, i que no compraria a aquests llocs però també he comprat coses 'cares', roba per exemple, a indrets 'de fama' que m'han durat dos dies. La veritat es que els basars xinesos, amb tantes coses diferents, em fan molta gràcia, he, he. Molts ja soc conscient que son com els antics 'baratillos', però. Amb els electrodomèstics, per exemple, hem tingut de tot i problemes amb marques 'de prestigi', als xinos encara no en venen, que jo sàpiga. Moltes joguines dels xinesos no les compraria, son molt barroeres. Però, ja dic, avui hi ha establiments de xinesos molt diferents. Per cert, amb tanta mala experiència, com és que repeties, he, he?