28.11.21

COMPTE AMB ELS GOSSOS FRÀGILS O SIMBÒLICS

 



The power of the dog, la darrera pel·lícula de Jane Campion, tot i que l’argument tingui, en aparença, poc a veure, m'ha evocat en alguns moments la que jo crec que és, fins ara, l’obra mestra de la directora, El piano, i això sense desmerèixer la resta de les seves pel·lícules. Aquí també ens trobem amb un piano que arriba de lluny, amb una vidua,  i amb un record tèxtil que ens evoca aquella cotilla acaronada pel personatge de Keitel. Fins i tot, posats a cercar afinitats, el personatge negatiu de la pel·lícula, en aquell cas, el marit, no és ben bé una mala persona, com tampoc no ho és el que interpreta de forma magistral Benedict Cumberbatch, i que molta gent ha titllat del millor paper de l’actor, fins ara, tot i que jo crec que és molt bo faci el que faci.

No és aquesta una pel·lícula massa explícita, tot se’ns narra a mitges però la psicologia dels personatges ens acosta aviat al seu interior i a les seves febleses. La directora ha adaptat una novel·la de Thomas Savage (1915-2003), autor nord-americà molt interessant que incideix sovint en el tema del western i en els llibres del qual s’hi poden trobar ressons biogràfics. Els canvis en la consideració de l’homosexualitat permeten, avui, fer noves lectures de les relacions de camaraderia masculina en diferents àmbits.

El personatge de Phil Burbank, interpretat per Cumberbatch, ens mostra un vaquer estrany, individualista, salvatge i carismàtic, del qual, en algun moment, sabem que té, fins i tot, estudis clàssics. Ja som gairebé a la modernitat, a l’any 1925, a Montana, entre paisatges immensos i desolats, però amb carreteres que permeten els desplaçaments. Phil té un germà bonhomiós i tranquil (Jessie Plemons) que decideix casar-se amb una vídua amb un fill jove (esplèndids, també, Kirsten Dunst i Kodi Smit-McPhee). Aquest fet trasbalsa a Phil, que intentarà amargar la vida a la dona i al seu fill, Peter, un noi efeminat, sensible, que té l’aspiració de ser cirurgià.

L’aparentment feble Peter mostrarà un costat inquietant en obrir en canal un conill per estudiar-lo, mes endavant el veurem fer una inesperada escapada a cavall i escorxar una vaca morta. La pel·lícula és plena de detalls concrets, de moments inquietants, realistes però que freguen la simbologia, com ara aquest suposat gos que conformen les muntanyes de la llunyania. El dur i cruel vaquer té, però, una flaca, una relació antiga amb un home idealitzat, mes gran que ell, que li va ensenyar moltes coses i que va morir. Aquest personatge sura en l’ambient perquè ell en parla sovint, li ha dedicat una mena de monument personal i, en determinat moment, s’acarona amb un mocador que li va pertànyer. 

De forma inesperada Phil sembla voler acostar-se a Peter per tal de repetir la seva pròpia història de dependència emocional i sexual. Mentrestant la dona, un cor senzill, es veu abocada a l’alcoholisme que ja va dur el seu primer marit al suïcidi. El poder del gos, que evoca el del personatge del jove al qual Phil intenta abduir, educar a la seva manera, i allunyar de la fràgil mare, serà, però, el que acabi per poder restablir un cert ordre convencional en el conjunt familiar. La original música de Jonny Greenwood ens acompanya al llarg d’aquesta història amb moltes lectures, molts silencis, moltes ambivalències.

No és ben bé aquesta una narració sobre homosexualitats de diferent tipus tot i que també hi ha alguna cosa d’això. Tampoc no ens trobem del tot davant d’un western decadent i renovat. Hi ha molts elements a considerar, les relacions de poder, la solitud, la impossibilitat d’admetre el que es vol ser, el rerefons inquietant de cadascú. I tot plegat situat en un casalot benestant en el mig del no res, en un mon d’homes on les dones son secundàries imprescindibles però menystingudes, amb ben poques excepcions. Un final aparentment convencional i feliç, però físicament i psicològicament ombrívol, ens provoca un calfred inevitable.

Sembla que NETFLIX ha fet possible aquesta pel·lícula la qual, a causa de la pandèmia, va endarrerir la seva filmació. Properament es podrà veure per televisió però, si és possible, cal gaudir-la en pantalla gran. Hi ha un cert anecdotari al darrera, com ara que Cumberbatch havia de comportar-se, fora de la feina, com el seu mateix personatge, un poca-solta, de fet,  i que no podia parlar amb Dunst, per fer més real l’hostilitat. Espero que en acabar tinguessin ocasió de fer un tec plegats. Plemons, per cert, és parella de Dunst a la vida real. Tots dos tenen un currículum important, ja des de la seva infantesa.

Per cert, la volia veure al Renoir, que és el meu cinema de capçalera, i ja no la projectaven a primera hora de la tarda, així que he hagut de viatjar fins al Verdi, sort que ha valgut la pena el desplaçament, tot i que trobo que s'han passat amb la calefacció, com fan a l'hivern amb la refrigeració. 

4 comentaris:

Allau ha dit...

Fa una setmana quan la van estrenar, a primera hora ja només la feien al Verdi. Suposo que amb la previsió que es podrà veure aviat a Netflix, no confien gaire en la seva carrera comercial als cinemes. Però coincideixo amb tu que cal veure-la en pantalla gran.

Júlia ha dit...

Suposo que és el que dius tot i que m'ha passat en alguna altra ocasió, una vegada fins i tot amb una amiga vam entrar a veure una peli que no era la que volíem, a causa de què ja l'havien 'retirat', en aquell cas, del tot, per sort, no estava malament la substituta.

En tot cas encara la fan a les sis i a les vuit pero jo, actualment, m'estimo més anar a la primera sessió, hi ha més gent i surts més aviat.

En aquest cas, en el qual els paisatges tenen un paper rellevant, crec que paga la pena mirar de veure-la 'en gran'.

Júlia ha dit...

volia dir 'menys gent'

Allau ha dit...

Sí, nosaltres també som assidus a les primeres sessions.