MISTERIS MADRILENYS AL CAIRE DE LA POSTGUERRA

 

Com comentava ahir, el programa doble del darrer Cinefòrum de Tot Història, va incloure, a més de Körkarlen, el ja clàssic hispànic La Torre de los siete jorobados. No sé si va ser un encert combinar dos títols tan diferents i tan allunyants en l'espai i el temps, crec que la força innegable de la pel·lícula sueca va fer establir comparacions inevitables però, en el fons, una mica absurdes, entre totes dues històries.

La torre de los siete jorobados, així com la figura d'Edgar Neville, s'han recuperat en aquests darrers anys i per televisió hem pogut tornar a veure aquesta pel·lícula, encisadora per molts conceptes. La història, amb alguns arranjaments fets pel director, amb la intenció de no tenir problemes de censura, per exemple, en utilitzar elements màgics, sembla avui un conte amarat d'ingenuïtat i la seva aparent senzillesa evocadora és un dels seus elements més destacables.

Té el seu origen en el llibre d'un personatge estrany, bohemi, controvertit i outsider, Emilio Carrere. S'ha dit que potser era un plagi però el més probable és que l'autor manllevés fragments d'altres llibres i, fins i tot, llegendes urbanes populars, al capdavall això no és res de nou, encara menys en d'altres èpoques, quan el tema dels drets d'autoria, ja avui complicats, brillaven per la seva absència. Amb pocs recursos i molta imaginació Neville ens situa en estranys escenaris, el millor dels quals és l'escala de cargol que baixa al fons de la torre.

Antonio Casal, aleshores jovenet i de bon veure, és el noi innocent, amb amigueta cupletista, encalçat per un fantasma elegant i borni, que li demana ajuda per a la seva neboda. Sabem que a ell el van assassinar i que en una misteriosa torre la qual, en lloc d'anar amunt va avall, hi resideixen uns éssers malignes i amb males intencions. Casal no va tenir la sort, de més gran, d'ensopegar-se amb papers dramàtics de gruix, com els va passar a d'altres actors espanyols, però en tinc records memorables, com ara el seu paper a la sèrie de Plinio o el fet d'haver estat un dels 12 hombres sin piedad d'un emblemàtic Estudio 1.

A la torre hi viuen set geperuts, i el pervers manaia, amb facultats per a hipnotitzar, respon al nom de doctor Sabatino. L'origen de la torre rau en haver estat un refugi per a jueus que no es van sotmetre a l'expulsió i per això se suposa que per allà hi ha algun tresor amagat, a més d'haver-hi muntat un negoci de falsificació de moneda. A banda del malvat Sabatino els pobres geperuts son unes ànimes de càntir i qui entra en aquell indret de l'inframon és molt possible que no en pugui sortir. Sabatino segresta la noia innocent, en una altra època potser les seves intencions haurien estat més explícitament sexuals, però aquí no passen de l'interès en què no es descobreixi el seu muntatge.

El noi innocent, a qui, per variar, ningú creu quan comença a esbrinar el misteri, s'enamorarà de la noia, s'arriscarà per salvar-la i aconseguirà el seu amor. La història, que frega el sainet costumista, no cerca versemblança ni coherència, el millor que té és l'ambientació, els personatges, els actors i actrius que hi intervenen i el seu to de conte de por una mica d'estar per casa, i això ho dic en sentit absolutament positiu. Ens ensopeguem amb personatges molt divertits, com ara la cupletista i la seva mare, en un moment en el qual el cuplet era un gènere oblidat i enyorat i que no sabíem que reviuria quinze anys després, amb l'aportació de Sara Montiel.

Podem cercar a la història molts elements simbòlics, els set geperuts i la noia ens evoquen Blancaneus, la torre enfonsada, l'infern, Sabatino és un Mefistòfil a la madrilenya, molt reeixit. També juga amb la mitologia del misteri dels miralls, portes estranyes que ens transporten qui sap on o que ens mostren com voldríem ser. Els geperuts, avui, per sort, pràcticament absents del nostre paisatge humà, gràcies a les millores mèdiques i higièniques, eren molt presents en la mitologia popular, a les dites i als acudits d'altres èpoques, tot i que avui sembli tot molt políticament incorrecte. Algunes creences populars mencionaven remeis estranys i esotèrics per a les gepes i coses com ara tocar el gep d'algú amb aquell problema deien que portava sort. 

Fins i tot ens ensopeguem amb l'esperit de Napoleó. Napoleó va ser un habitual personatge dels acudits sobre guillats i manicomis, on sempre sortia algú que creia ser Napoleó. El seu record era molt present a la cultura popular, Galdós l'evoca en diferents ocasions, ja sigui de forma seriosa o irònica, com quan, a Fortunata y Jacinta, la imatge del cadàver d'una dona alcoholitzada, Mauricia, de perfil, li evoca el rostre del cors. 

La noia de la pel·licula era Isabel de Pomès, bonica i molt bona actriu, que es va retirar molt jove del cinema. El fantasma elegant, que tan sols cobeja, en el fons, recuperar una còpia de la Venus de Milo, era el seu pare, Félix de Pomés, aristòcrata, futbolista, actor, director i escriptor, un personatge interessantíssim, poc conegut avui, que va néixer i morir a Barcelona. El seu fantasma de Robinson de Mantua, en aquesta història, és memorable. Pel que fa a Guillermo Marín, va ser un gran actor, molt admirat, que vam poder veure sovint al teatre i en els inoblidables i enyorats espais televisius de teatre. Jo crec que excel·lia quan interpretava personatges inquietants, com aquest, per exemple. Per la pel·lícula desfilen uns quants secundaris de l'època, menys coneguts, eficaços i bons actors i actrius, amb un gran rodatge teatral molts d'ells, com ara Antonio Riquelme. 

Neville va ser un geni molt humà, de família de molta categoria, també aristocràtica, va ser amic i conegut d'un munt de personatges del seu temps, Lorca, Falla... La guerra va ser per a ell, com per a tota aquella generació, un terrible trasbals, va veure moltes barbaritats, va tenir problemes per totes bandes i, al capdavall, ell, que era un liberal bon vivant, va optar per sobreviure fent el paperot a fons i prenent partit pels guanyadors, cosa que encara no s'ha entès ni perdonat i que, malgrat els seus esforços, va aconseguir que els franquistes ortodoxos se'l miressin de cua d'ull. Pomès seria, en un grau menys significat, un cas semblant, com tants altres. És fàcil, des del còmode present, condemnar determinades actituds o considerar que va canviar de camisa, però la vida no és senzilla ni tot es pot valorar des d'una actitud de blanc o negre. 

En tot cas va ser un geni a qui l'època no va afavorir. Ell i alguns altres del seu tarannà es van refugiar en l'humor absurd i apolític, malgrat que, en el fons, tot ho és, de polític, i van ser la gent de la inoblidable Codorniz, fent l'humor que podien fer, amb grapa, imaginació, surrealisme visceral i sense ficar-se en embolics, tot i que algun problemet van tenir de tant en tant. 

La torre de los siete jorobados potser té un guió una mica mal resolt i un final apressat, al capdavall trobo que a la mítica carreta fantasma també li passa. Més enllà dels seus respectius fantasmes transparents, pertanyen a èpoques molt diferents i a països allunyats en el temps, l'espai, el clima i la situació social i política i tampoc no podem comparar Bergman amb Berlanga. O potser sí, qui sap. La pel·lícula de Neville és un cas singular enmig d'aquella època fosca i rància, ens situa en un Madrid enyorat, alguns exteriors ens mostren la ciutat dels Àustries, avui també ja molt canviada, com tot, al capdavall. És un conte de por amable, que es presta a moltes lectures i al qual, cada vegada que el retrobem, li podem trobar més detalls que ens havien passat per alt.