SOBRE LA TEMPORALITAT DELS COSTUMS I LES IDEES

 

Cada vegada que arriba una festa tradicional sorgeixen comentaris diversos per tot arreu, enguany a les xarxes, criticant els costums que, se suposa, no son nostres sino importats. Durant anys he escoltat coses com ara nosaltres fem Reis, nosaltres fem Sant Jordi, nosaltres fem la castanyada de sempre... Res no és etern ni immutable i aquest nosaltres amb el qual ens etiquetem amb cofoïsme també és imprecís i lliscós, líquid, com la nostra societat.

Pere Calders va ironitzar sobre el tema nadalenc, els reis i el nouvingut Pare Noel. Al capdavall, agradi o no, tot suma i tenim tendència a barrejar o a fer-ho tot, de forma inevitable i irreversible. Es parla amb molta alegria de coses de tota la vida i, en general, es parla de la vida del que parla i no de la vida abstracta, general i universal. 

Les tradicions muten, sovint ben a fons. La Castanyada, fins i tot la més genuïna que podem trobar en el present, no té res a veure amb la que celebrava el meu pare, de petit, al seu poble. Avui tenim una nova frase recurrent: això ha vingut per quedar-se. Però res no ha arribat mai per quedar-se per sempre, he vist néixer i morir tradicions i costums i n'he heretat algunes que he mantingut per tradició familiar. Amb el canvis democràtics es va decidir recuperar les festes populars a les escoles però, de fet, es van reinventar moltes coses, convertint-les en escolars. Molta gent adulta d'avui, però, ja té aquelles festes escolars a l'imaginari sentimental i fins i tot s'inquieta una mica quan les seves criatures fan altres coses.

S'ha escrit molt sobre tradicions i sobre la seva necessitat però, també, sobre la seva invenció. Això de tota la vida es fa extensiu a coses com ara viure al barri de tota la vida i es protesta quan se suposa que la gent jove no pot viure al barri de tota la vida o ha de marxar del barri de tota la vida. Això, en general, passa quan el barri o poble acull gent de classe mitjana, més alta o més baixa. A molts barris de tota la vida, en algun moment, molta gent, jove o gran, ha tocat el dos quan ha tingut dos rals ja que això pressuposava remuntar en l'escala social. Les masses migratòries diverses o els sense llar no poden aspirar, en general, a res de tota la vida.

De classe més aviat burgesa és la família que retrata Calders al seu conte, que tan bé es va escenificar a Antaviana. Quan jo era petita els clams en contra del Pare Noel venien de moltes fons, de la tradició nostrada i de la tradició catòlica. Ens movem entre l'afany de modernitat i això de conservar les arrels, però, sigui com sigui, el Pare Noel va arribar per quedar-se i el Tió, que es feia més aviat a zones rurals es va institucionalitzar a tot arreu. Una nova tradició que odio, tot i que no hi puc fer res, és la proliferació de caganers, també odio els tions amb cara pintada i barretina. Hi ha coses que he vist néixer i que avui semblen de tota la vida i qualsevol diu el contrari. Les recuperacions, com les d'espècies extingides, també serien discutibles. Com tot, al capdavall, unes coses i espècies fan fortuna i unes altres, no tant. 

Jo crec que és important deixar que la gent faci el que li sembli, de forma lliure, sense prèdiques dogmàtiques, i això ho faig extensiu al tema de com s'ha de parlar, què s'ha de llegir, què s'ha de menjar o què s'ha de creure. Hi ha moltes persones amb esperit pedagògic lligat a les essències, unes essències que sempre son estantisses i  variables, segons el vent que bufa i que no es tallen ni un pèl quan, per exemple, t'escolten respondre en castellà, de forma instintiva i educada, a algú que t'ha parlat en aquesta llengua, i et foten un moc i et renyen. Fa uns dies una senyora em va renyar, en un museu, perquè va considerar que jo duia la mascareta massa poc apretadeta. Hi ha un esperit policial popular que fa molta por, la veritat.

Les castanyeres han anat minvant, com era d'esperar, i els panellets, menja massa cara durant la meva infantesa i que vaig començar a tastar passada l'adolescència, s'han reinventat i en trobem de gustos de tota mena. La gent, diuen, ha tornat a anar als cementiris, enguany. La mort, sigui com sigui, si que no desapareix i, per això, tampoc no desapareixen coses universals com la nostàlgia, l'envelliment, la tristor en recordar els que ja no hi son. Els cementiris tradicionals, amb l'augment de les incineracions, potser també acabaran per disminuir i deixar lloc a futurs habitatges socials, qui sap. Son, encara, una excusa per al record, tot i que avui tenim fotografies a dojo. 

En tot cas m'adono de què m'estic tornant molt menys conservacionista, amb el pas del temps, les coses, els costums, les ciutats i les tradicions, han de ser per als vius i la sacralització museïstica d'objectes i indrets crec que té menys sentit del que li hem volgut trobar amb el tema del patrimoni intocable. És clar que molta gent més jove que jo fa calaix, tot i que poquet, amb això de la divulgació històrica, els itineraris per veure patrimoni i les memòries reinventades. Tot es relatiu, temporal i boirós, com les fumeroles de les resistents parades de castanyeres, molt més còmodes avui que en el passat, això sí. La Castanyera tradicional, amb mocador al cap, davantal de quadrets i ja una mica grandeta, és una icona escolar, com tants personatges reconvertits en icones i patums.