SIS DIES CORRENTS I UNA HORA I MITJA DE BON CINEMA

 

No sé si és casualitat o tendència subconscient però darrerament estic anant a veure tot sovint pel·lícules de directores i llegint llibres escrits per senyores. Avui he sortit, encantada, de veure Sis dies corrents, una petita joia, en aparença sense pretensions, i que retrata de forma planera i creible gent normaleta, humil, com la que ens trobem al barri, vaja. En moltes ocasions els retrats dels humils, en mans hàbils però amb massa pretensions filosòfiques, grinyolen força. O es cau en una mena de sermó bonista d'esquerres, que porta les coses a extrems tràgics o dramàtics, deixant de banda el goig de viure que, per sort, arriba a molts més indrets dels que ens pensem. Això li ha passat a Ken Loach en algunes de les seves darreres obres, que s'ha passat de voltes amb els aspectes negatius del present laboral.

En un estil gairebé documental i amb uns actors que s'estrenen amb aquest treball i que son lampistes de veritat, els espectadors els  acompanyem durant una setmana a les seves feines, a la seva intrusió en pisos de diferents classes socials, esquitxats de personatges singulars i pintorescos, molts dels quals ens 'sonen' a coneguts. No puc evitar caure en el tòpic de qualificar aquesta pel·lícula com una tranche de vie, ni puc deixar de lloar a fons la feina d'aquests actors que qui sap si, en algun cas, no cotinuaran fent alguna cosa a la pantalla després de l'experiència.

Gairebé, ja que venen les festes nadalenques, podem comparar els tres homes als reis d'Orient, el blanc, més vell i bonhomiós, el ros, menys simpàtic, i el negre, el més jove, el preferit dels infants. El de més edat és un senyor educat, empipat amb la manera de treballar del present, amable però que treu el geni quan cal, un català 'de sempre'. El de mitjana edat és un d'aquests homes en una certa crisi de maduració, amb tendència a engreixar-se, que continua parlant castellà tot i que entén el català, amb prejudicis i gelos vers el tercer en discòrdia, un jove magrebí de bon caràcter però, encara, una mica perdut en una societat que no és la d'origen. Amb voluntat, això sí, per aprendre i anar a classes de català on els fan repetir ximpleries com ara allò de visc al bosc i busco el vesc.

Tots tres ho fan molt bé però Valero, el repatani, acaba per encisar-nos després de fer-nos empipar amb els seus estirabots i la seva tendència a provocar el jove no espanyol o a fer gracietes passades de rosca. La seva mirada quan, sense voler, no pot evitar mostrar que és una bona persona, resulta impagable. De Moha, el nou vingut, en seguim els pensaments, que ens evoquen aspectes del seu país, de les seves dèries infantils, i reflexions amb un cert contingut social sobre les aspiracions absurdes dels rics fatxendes. També la seva mirada ens diu moltes coses, sense parlar gaire. Potser el paper del lampista més gran queda una mica desdibuixat, al capdavall es jubila a mitja història.

Trobaríem molts aspectes a comentar si després de veure la pel·lícula anéssim a un cinefòrum. Tot i que potser no cal, al capdavall de vegades s'espatllen les coses en voler-les analitzar excessivament. Hi ha moments còmics, molts, pero d'una comicitat moderada i intel·ligent, Sis dies corrents mostra com amb una actitud d'observació de la realitat podem trobar mil arguments inesperats en el mon més proper que ens envolta. Neus Ballús comentava, en una entrevista, que ella prové d'una família obrera, ja que el seu pare era també un operari, i que  quan més persones que hagin viscut i crescut en aquests mitjans facin cinema, literatura, sabran reflectir les coses sense trampes ni prèdiques i des de la realitat viscuda. Un bon intent va ser, per exemple, Tapas, i aquest Valero lampista m'ha recordat en molts moments el malaguanyat Angel de Andres López i la seva prevenció amb el jove cambrer xinès.

Un element important de la narració és el paisatge urbà, aquests petits balcons, els patis, els carrers, la gent que surt al balcó o hi fa gimnàstica, els infants que hi juguen, els gossos que hi borden. Al mon dels ricatxos tot és diferent, ocult, tecnificat com a la ja antiga casa dels rics de Mon oncle, vigilat i protegit. Un altre encert és el tractament de la llengua, català, castellà, magrebí, subtítols quan cal, sense abusar-ne, naturalitat, en definitiva, sense artificis de doblatge quan no toca.

La pel·licula té, a més a més, la virtut de durar el que cal, sap greu que s'acabi i sap greu no poder acompanyar més dies els operaris en la seva feina, gràcies a la qual, com manifesta Mohamed, tafaneges sense problemes i pots observar la vida i la gent, tan diferent, tan semblant, tan original, tan corrent...