MEMÒRIES, BIOGRAFIES, EXPERTS I HISTÒRIA RECREATIVA

 

Fa anys es va endegar un mot que no ha fet gaire fortuna, els 'totòlegs', eren aquests personatges d'ambdós sexes, aleshores la majoria eren senyors, que anaven a tertúlies i debats i opinaven de tot i més. Avui han assolit la categoria d'experts, han proliferat, i, el pitjor, és que com manifestava Huxley al Mon Feliç tot i que la idea sembla que era de Goebbels, sinó és que ja venia d'abans, un munt de repeticions fan una veritat. I aixo, fins i tot, enmig de la societat líquida que ens acull de forma poc sòlida.

De petita t'ho creus tot, de jove et creus moltes coses, sobretot si no pertanyen al discurs oficial i familiar. Després, va com va. Hi ha persones que necessiten creure en alguna cosa, per això els qui son de mena religiosa t'asseguren que encara que diguis que no creus en res creus en 'algo'. Potser sí. Amb això de la pandèmia estem entomant moltes opinions d'experts que sovint son contradictòries o ambígües. L'únic que trobo creïble és allò que m'explica algú que treballi 'en directe' a la sanitat. El mateix pel que fa a l'escola. Però d'educació i de sanitat hi ha un munt d'entesos perifèrics una mica inquietants. El mateix en d'altres temes.

Els informatius televisius o radiofònics informen malament i de forma parcial. I matxaquen i piconen amb el tema que toca o amb el crim d'actualitat, quan pel mon hi ha desgràcies col·lectives a dojo. Deu ser l'edat però tot em sembla surrealista, l'estel a dalt de la Sagrada Família amb tot de gent badoca, molta de la qual sense distància ni mascareta, la magnificació del cas d'un pobre nen o nena de parvulets, amb una família que deu ser rareta i que demana més castellà sisplau, deu ser que no transita pel mon real,  les mides progressives i excessives antitabac, tan ben acollides per molta gent que fa uns anys fumava com un carreter, les condemnes indiscriminades a aquells que no es volen vacunar i que, per sort, de moment, no han de portar un cartell visible que mostri el seu insolidari tarannà... Fa anys qualsevol limitació a la llibertat individual hauria generat sorollet, ara a callar, el gran déu nostrat al qual ho sacrifiquem tot és 'la salut'. Una salut que un dia o un altre, amb pandèmia o sense, perdrem, això si no ens cau un arbre al damunt en mig d'una ventada. Si dius coses així et prenen per negacionista o ayusófila, ep, cal anar amb compte.

El mon canvia i nosaltres, més. Canvíem i empitjorem fins a desaparèixer en un moment qualsevol de la història i tot continua. Y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando... deia el poeta. Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, cantava Gardel. En la majoria d'èpoques històriques, amb raó o sense, hi ha hagut tendències apocalíptiques i tendències cofoies, en molts casos els fets posteriors han mostrat l'absurd de totes les tendències i el poc que es pot dir del que vindrà d'aquí uns anys. Pocs dies abans d'una guerra sagnant aquesta semblava impossible i moments de gran tensió han acabat en poca cosa, a nivell mundial i global. Una pandèmia semblava, ai, impossible fa quatre, cinc anys. Però com que els homes i les dones som la mida de totes les coses jutgem el mon i la societat a partir de nosaltres i el nostre context. I l'edat també compta, escoltar que feliços érem passant fred i escassedat en la nostra galdosa joventut m'inquieta molt, la veritat. Les mitificacions son molt del gust dels humans, el pas del temps, amb l'ajuda dels llibres d'història de totes les tendències, pot donar-nos una idea molt errada del passat, recent i llunyà.

He acabat fa poc les Memòries del senyor Triadú, el que m'ha fet més el pes és la imatge d'una societat catalana, una mica elitista, de fa, com qui diu, quatre dies, amb tensions, problemes, prejudicis i dogmes. Això d'Esquerra i Junts, mirant els fets d'aleshores, és peccata minuta. I, a més a més, en aquest cas la historia personal ens ajuda a valorar el tema de la recuperació del català, avui qüestionat de forma indiscriminada i poc ponderada.

Els llibres de memòries s'han de prendre amb una certa distància car tots i totes ens podem i volem 'reinventar', ja es fa a nivell oral i familiar, encara més quan les coses han d'anar a parar a 'llibres'. Però sempre hi perceps, entre línies, realitats interessants. Les biografies ben fetes i una mica objectives també son una mina i sovint esberlen moltes mitificacions. Fa poc en Francesc citava les memòries d'Amadeu Cuito, que vaig llegir i comentar fa temps. Aquí podeu llegir el meu comentari a les de Triadú:

https://www.llegir.cat/2021/12/critica-memories-dun-segle-dor-joan-triadu/

Ara canviaré de segle i país i rellegiré una biografia de Víctor Hugo, per cert.