8.1.22

EL PERVERS ENCÍS DE LES CASES ENCANTADES I DELS ESPERITS QUE S'HI PASSEGEN

 





Per casualitat, en una freda tarda casolana de fa poc, em vaig ensopegar amb aquesta pel·lícula, The Haunting, que, si en alguna ocasió vaig veure, no recordava. He llegit que se'n va fer un remake, fluixet, i una sèrie, que tampoc va reeixir. I és que és una pel·lícula molt del seu temps, de l'any 1963, dirigida per Robert Wise, que també estava treballant en el tema de West Side Story. La història procedeix de la novel·la d'una autora americana, Shirley Jackson, una dona de vida breu i trista, va guanyar molts diners amb els seus llibres però el marit, que era un aprofitat, li controlava els diners, i a sobre, li feia el salt un dia sí i un altre també.

La pel·lícula va comptar amb el vist-i-plau de l'autora, tot i que s'hi van fer canvis profunds i Nelson Gidding va ser l'autor del guió. El quartet protagonista, aleshores no tan conegut com ara, era de categoria: Julie Harris, Claire Bloom, Richrd Johnson i Russ Tamblyn. La gràcia de la pel·lícula és que fa por sense que es vegi res violent ni fastigós, l'any 1963 en devia fer molta més. L'argument no és que sigui res d'especial, un investigador de fenòmens paranormals convida un grupet de persones a romandre en una casa misterioso, plena d'esperits lligats a morts estranyes del passat. El personatge que interpreta Julie Harris sembla que, d'alguna manera, està connectada amb els esperits de la casa, que l'atreuen de forma inquietant. Si no saps de què va, cosa que actualment és difícil, estàs esperant durant mitja pel·lícula que els esperits acabin a poc a poc amb el quartet okupa.



És un d'aquelles pel·lícules que es presten a debats sobre els significats ocults car moltes coses queden explicades a mitges i amarades d'ambigüitat, i això té la seva gràcia. He llegit que la relació entre Harris i Bloom, sobretot per part d'aquesta segona, tira a lesbianisme subliminal. Potser sí, és clar. La gràcia d'aquella època és que tot estava matisat i amagat o disfressat d'alguna manera i potser de vegades, com deia la meva mare 'les parets ens fan veure joanets'. Un dels temes és el de la bogeria, exemplificada en l'estrany capteniment del personatge de Harris que, diuen, havia de fer Susan Hayward. Sembla que al director l'aparença fràgil de l'actriu li va resultar més adient al personatge. 

En el seu temps diuen que provocava molta por però que a molta gent no li va fer el pes l'argument, que queda molt poc explicat i és d'aquells en els quals no queda clar perquè els personatges fan el que fan o no fan el que sembla que anaven a fer. Wise, expliquen, s'ho va passar molt bé, la casa triada és molt adient al tema, habitacions tancades, escales que trontollen, portes que es tanquen soles, sorolls nocturns, crits i veus de psicofonoia avançada. Tamblyn, que tambe era un dels secundaris principals de West Side Story, i que avui és un dels supervivients, com Bloom, sembla que, de moment, no li va veure la gràcia, ni a la narració ni al seu personatge, però que amb el temps ha anat admetent que en té un bon record i que el seu paper era més profund del que sembla, en aparença. 


Jo també m'ho vaig passar molt bé, en una tarda ennuvolada, al caliu de l'estufeta, patint amb la noia angoixada i explorant la casa embruixada i amb 'passat', un tema recurrent que encara ens pot donar moltes alegries i molts ensurts. Diuen que Stephen King és un dels admiradors de la pel·lícula, i no sé si va tenir alguna cosa a veure amb una sèrie que s'hi inspirava, tot i que de forma lliure.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No l'he vist, però i un remake del 1999 bastant fluixeta.

https://www.filmaffinity.com/es/film438468.html

Júlia ha dit...

Sí, crec que ho comento de passada al post.

Allau ha dit...

Tant la novel·la de Jackson com la pel·lícula de Wise són molt bones i entren de ple en el canon. De Jackson encara m'agrada més "Sempre hem viscut al castell" (té versió cinematogràfica però no l'he vista).

Júlia ha dit...

Òndia, els hauré de llegir...

artur ha dit...

A mi, les pel·lícules de por com aquestes, en que has de imaginar més, que no pas es veu. m'agraden molt més, que no pas les actuals de "sang i fetge". :)
Un encert revisar-la.
Bon any !!.

Júlia ha dit...

Ara també hi ha de tot però com que els efectes especials son més 'realistes' fan més angúnia. Aquesta té el seu encant, evidentment.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Jo, d'això que dieu de fer por i que no es vegi sang i fetge, recordo una pel·lícula que vam anar a veure amb un company del Col·legi Major (no sé si del de La Salle o d'El Putxet que no he vist mai més ni n'he trobat mai res més. Fins i tot dubto doncs que recordi, potser doncs, encertadament el "títol": "Aquarius" Era de un teatre on s'hi queden un cap de s3etmana tancats els actors... ara l'he trobada! és de 1987, italiana i encara recordo el BOT que faig fer en un moment donat quan estem ubicats a sota de l'escenari... si no fos que no en sé "la descarregaria"
https://www.filmaffinity.com/es/film510239.html