A la pel·lícula 100 días con la tata, que comentava fa poc, la protagonista, quan l'actor jove li pregunta si vol música en el seu funeral, li respon una cosa com ara nada de música, es una cosa seria. Un factor habitual en les relacions humanes era, fa anys, la seriositat. Hi havia, evidentment, moments de gresca, però d'altres aspectes de la vida i de les commemoracions eren seriosos. Un element que acompanyava la seriositat era, en molts casos, el silenci. Una vegada vaig sentir Pau Riba comentar que avui a les fotografies la gent riu i somriu sense aturador però que en aquelles fotografies antigues, de família, sobretot, la gent es mostrava seriosa i solemne.
Tota aquesta introducció no és pas per retornar als meus obituaris, té relació amb la Cavalcada de Reis, que ja fa anys que em sembla una mena de rua de carnestoltes xarona, amb adolescents ballant de forma frenètica acompanyats de música enllaunada. Del meu record, i potser el record m'enganya, que també pot passar, les cavalcades de la meva infantesa eren serioses, de musica n'hi havia, sobretot la de la banda de la guàrdia urbana, esperada i aplaudida. Hi anaven animalons de veritat, potser està bé que els hagin retirat però substituir-los per camells de cartró ho trobo de mal gust.
A la Cavalcada barcelonina, no sé si a les altres, hi anaven, més aviat hi feien anar, xicots que complien el servei militar, habillats de patges, cosa que, quan érem adolescents, tenia un valor afegit, malgrat que ja haguéssim desvetllat el misteri dels Reis d'Orient, que en català no eren ni mags ni màgics i que en algunes contrades eren 'els reixos'.
És clar que si jo fos petita o tingués fills petitons ho veuria tot d'una altra manera, segurament. I és que la festivitat dels Reis i tot el cicle nadalenc respon més aviat a la il·lusió dels adults que no pas a la dels infants, encara que no ho sembli. Era un dia en el qual la gent gran normaleta -per desgràcia no totes les famílies eren ni son normaletes- feia excessos en la despesa i estava gairebé més emocionada que les criatures. Sobre aquest tema vaig escriure un poema, fa algun temps, i aquesta festa deu haver fet un gran forat en el meu imaginari car als Reis i a la seva festivitat li he dedicat molts escrits, en prosa i en vers.
Per això em produïa una terrible angoixa aquell tango que cantava Gardel, sobre una tràgica Nit de Reis, amb un fet horrible d'allò que en diuen, avui, violència masclista o domèstica. En el temps autàrquic de la meva infantesa les mestresses de casa encara refilaven molts tangos pel celobert, mentre feien allò que eufemísticament es deien les feines de la casa. A banda del pa sec pels camells, que no sé si ara es posa en algun lloc, ja que els camells son espècie protegida, es deixava conyac o algun licor per Ses Majestats, ahir vaig mirar uns documentals amb unes filmacions domèstiques restaurades per la Filmoteca i això de les copetes i el licor era ben present, fins i tot els deixaven l'ampolla sencera. No sé si de retorn a Orient els havien fet bufar mai. I, evidentment, proliferaven les joguines bèl·liques, que a l'època eren, sobretot, rifles de cow boys i arcs i fletxes d'indis, eren d'allò més habituals. Per als nens, això sí. Les nenes hem tingut el privilegi, més encara mirant el passat amb perspectiva, de rebre joguines positives, nines i ninos, fireta, cuinetes i coixins de fer punta. Algú ha de conservar allò que els senyors malmeten, vaja.
2 comentaris:
Fa temps que he perdut l'interès per la nit de reis i sóc incapaç de percebre la seva màgia. De fet l'interès hi és si tens fills o més endavant nets en l'edat adequada per veure-la i gaudir-la. Com no és actualment el meu cas, ja no veig ni la cavalcada ni fem res especial per a Reis, ara amb el Biel que en té dos i mig podiem haver recuperat la il·lusió, però la pandèmia ho ha evitat. Veure'm l'any que bé.
Salut.
Francesc, el pas del temps també compta, tot i que amb criatures pel mig la cosa té un altre interès. Per cert, un debat prematrimonial era si als fills els enredaríem o no però al capdavall vam seguir la tradició. La pandèmia tot ho ha complicat, efectivament, però, vaja, pitjors temps van passar els nostres avantpassats i tot acaba per revifar.
Quan vaig començar a fer de mestra tenia molta il·lusió per celebrar, per exemple, la Castanyada, però al cap d'uns anys ja estava tipa de castanyeres, fulles tardorals,i la resta de parafernàlia estacional. Es allò de 'Ser en la vida romero...'
Publica un comentari a l'entrada