CARLO CASSOLA, EVOCACIONS CINÈFILES I LITERÀRIES

 

A primera hora de la tarda em miro, de tant en tant, alguns 'serials'. Un de molt popular és aquest italià que es diu 'El paradís de les senyores', llarg, com solen ser aquestes produccions, i el el qual van introduint, com cal, trames i secrets que, en algun moment, desenes de capítols més tard, es 'descobriran'. Ara ens trobem a l'any 1963 i al cine habitual on van alguns dels protagonistes fan 'La ragazza di Bube', cosa que m'ha portat molts records al cap. 

Crec que vaig veure la pel·lícula i fins i tot vaig llegir el llibre. Els protagonistes son Clàudia Cardinale, esplèndida, i George Chakiris, qui a West Side Story va robar moltes escenes al protagonista, però que no va tenir després, al cinema, una carrera excessivament rellevant.

La pel·lícula la va dirigir Luigi Comencini, un director una mica irregular i  potser menys valorat del que mereix. A la televisió va ser el responsable d'una sèrie magnífica sobre Pinotxo, entre d'altres coses. 'La ragazza di Bube' no és una pel·lícula excessivament apreciada avui però en tot cas sempre s'ha remarcat la fotografia, la música i el treball de Cardinale. Va obtenir alguns reconeixements importants. 

L'argument pertany a un escriptor que avui també es troba una mica oblidat, com tants altres, a casa nostra, Carlo Cassola. Havia llegit fa molts anys uns quants llibres d'aquest autor, dels quals en recordo poca cosa, excepció feta d'un que es deia, en castellà, 'Miedo y tristeza', que em va semblar terriblement trist. L'any 2017 va ser el centenari del naixement de Cassola però no recordo que per aquí en fessin gaire celebracions. Hi ha algun títol d'ell traduït al català, com ara 'La tala al bosc', amb versió de Maria Aurèlia Capmany. 

Cassola te una àmplia obra literaria i uns quants premis. Te una escriptura relatviament senzilla, poètica. Va rebre el Premi Strega, el 1960, precisament amb 'La ragazza di Bube', que és també una història força trista. Cassola va morir el 1987. 

EL PERVERS ENCÍS DE LES CASES ENCANTADES I DELS ESPERITS QUE S'HI PASSEGEN

 

Per casualitat, en una freda tarda casolana de fa poc, em vaig ensopegar amb aquesta pel·lícula, The Haunting, que, si en alguna ocasió vaig veure, no recordava. He llegit que se'n va fer un remake, fluixet, i una sèrie, que tampoc va reeixir. I és que és una pel·lícula molt del seu temps, de l'any 1963, dirigida per Robert Wise, que també estava treballant en el tema de West Side Story. La història procedeix de la novel·la d'una autora americana, Shirley Jackson, una dona de vida breu i trista, va guanyar molts diners amb els seus llibres però el marit, que era un aprofitat, li controlava els diners, i a sobre, li feia el salt un dia sí i un altre també.

La pel·lícula va comptar amb el vist-i-plau de l'autora, tot i que s'hi van fer canvis profunds i Nelson Gidding va ser l'autor del guió. El quartet protagonista, aleshores no tan conegut com ara, era de categoria: Julie Harris, Claire Bloom, Richrd Johnson i Russ Tamblyn. La gràcia de la pel·lícula és que fa por sense que es vegi res violent ni fastigós, l'any 1963 en devia fer molta més. L'argument no és que sigui res d'especial, un investigador de fenòmens paranormals convida un grupet de persones a romandre en una casa misterioso, plena d'esperits lligats a morts estranyes del passat. El personatge que interpreta Julie Harris sembla que, d'alguna manera, està connectada amb els esperits de la casa, que l'atreuen de forma inquietant. Si no saps de què va, cosa que actualment és difícil, estàs esperant durant mitja pel·lícula que els esperits acabin a poc a poc amb el quartet okupa.

És un d'aquelles pel·lícules que es presten a debats sobre els significats ocults car moltes coses queden explicades a mitges i amarades d'ambigüitat, i això té la seva gràcia. He llegit que la relació entre Harris i Bloom, sobretot per part d'aquesta segona, tira a lesbianisme subliminal. Potser sí, és clar. La gràcia d'aquella època és que tot estava matisat i amagat o disfressat d'alguna manera i potser de vegades, com deia la meva mare 'les parets ens fan veure joanets'. Un dels temes és el de la bogeria, exemplificada en l'estrany capteniment del personatge de Harris que, diuen, havia de fer Susan Hayward. Sembla que al director l'aparença fràgil de l'actriu li va resultar més adient al personatge. 

En el seu temps diuen que provocava molta por però que a molta gent no li va fer el pes l'argument, que queda molt poc explicat i és d'aquells en els quals no queda clar perquè els personatges fan el que fan o no fan el que sembla que anaven a fer. Wise, expliquen, s'ho va passar molt bé, la casa triada és molt adient al tema, habitacions tancades, escales que trontollen, portes que es tanquen soles, sorolls nocturns, crits i veus de psicofonoia avançada. Tamblyn, que tambe era un dels secundaris principals de West Side Story, i que avui és un dels supervivients, com Bloom, sembla que, de moment, no li va veure la gràcia, ni a la narració ni al seu personatge, però que amb el temps ha anat admetent que en té un bon record i que el seu paper era més profund del que sembla, en aparença. 

Jo també m'ho vaig passar molt bé, en una tarda ennuvolada, al caliu de l'estufeta, patint amb la noia angoixada i explorant la casa embruixada i amb 'passat', un tema recurrent que encara ens pot donar moltes alegries i molts ensurts. Diuen que Stephen King és un dels admiradors de la pel·lícula, i no sé si va tenir alguna cosa a veure amb una sèrie que s'hi inspirava, tot i que de forma lliure.

REBEL·LIES INÚTILS I SOLITUDS SENSE SORTIDA

 

Gràcies a BTV he pogut veure aquesta pel·lícula, que tan sols coneixia per algunes referències. Va ser la primera dirigida pel gran Lindsay Anderson, va tenir un cert ressò en el seu moment i alguns reconeixements. El títol original és The Sporting Life i l'argument està basat en un llibre de David Storey, quI va col·laborar amb el director en d'altres ocasions. 

És una pel·lícula molt del seu temps i del seu país, se l'emmarca en l'emblemàtic free cinema i es va estrenar el 1963. El protagonista, un extraordinari Richard Harris, ens evoca molts dels actors d'aquells anys, així com diferents pel·lícules angleses de l'època. Hi ha, però, diferències importants. Actors com Finley, Bates, Burton i d'altres van donar vida a personatges amargats, joves violents, però amb uns certs motius: un mon absurd, unes feines embrutidores, amors convencionals sense sortida. Hi surava un rerefons de rebel·lia que es podia comprendre, en aquell context, tot i que obviant, des de la perspectiva del present, el masclisme indefugible del moment, fins i tot en la civilitzada Anglaterra. La classe obrera assolia protagonisme pero la vida dels obrers no tenia cap mena de grandesa, i això aniria així fins a una certa mitificació de la pobresa lluitadora, molt del gust del nostre temps..

Aquí el protagonista és un jugador de rugby, un home primari, d'un poble miner i classe humil, insegur i violent, potser per això el terme ingenu salvatge que es va triar per al títol en castellà no resulti del tot desencertat.  La narració té la seva originalitat ja que ens situa en una sèrie de flash backs quan el protagonista, que ha perdut unes quantes dents durant un partit, barreja els seus records recents en una mena de malson realista. L'home viu a dispesa amb una vidua amb dos fills petits, la seva és una relació enrarida, la dona recorda el seu marit de forma malaltissa, tot i que la història del matrimoni no se'ns explica a fons. 

Malgrat la incomoditat que provoquen algunes circumstàncies, i que no aconseguim empatitzar amb els dos protagonistes, estem davant d'una pel·lícula rellevant, original i que es beneficia de dos actors extraordinaris, el mencionat Richard Harris, en un dels seus primers papers importants, i Rachel Roberts, una actriu boníssima que no va tenir gaire sort, ni professional ni personal, i es va suïcidar amb poc més de cinquanta anys. Al seu volt un planter de categoria d'aquests actors anglesos poc coneguts però excel·lents, amb un bon currículum teatral al seu país. I una breu intervenció d'una joveníssima Glenda Jackson.

Potser l'apressat i tràgic final no acabi d'entendre's. El mon de l'esport se'ns presenta sense concessions, brutal i fomentant l'espectacle més violent possible, ni que sigui a dins d'unes determinades regles pactades. L'autor del llibre, per cert, havia estat jugador de rugby abans de dedicar-se a la literatura. Harris evoca en alguns moments trets de Brando, un actor que, de forma inevitable, va inspirar a d'altres intèrprets, en la seva bona època.

Una pel·lícula que cal veure o revisar, quan, de tant en tant, sembla que el passat sigui una mena de paradís perdut amarat de valors molt menys generalitzats del que ens volen fer creure les nostàlgies del present. Però, sobretot, perquè és cinema del bo, vaja.

HISTÒRIES DE QUAN SEMBLAVA QUE NO PASSAVA MAI RES

Havia vist, però fa molt de temps, Nunca pasa nada, una pel·lícula encara poc coneguda de Bardem, pel meu gust fins i tot superior a Calle Mayor. És de l'any 1963, s'emmarca en una mena de cinema possibilista però ambiciós, molt ben fet, no sempre entès. De fet, en el seu moment, al contrari d'altres títols, va passar sense pena ni glòria. Aquesta tarda me l'he tornat a mirar i m'ha agradat encara més que en el passat.

La pel·lícula té grans virtuds, plans seqüència inoblidables, actors excel·lents, secundaris inclosos. Corinne Marchand va ser la inoblidable Cléo de Varda, Cassel va esdevenir un interessant actor, considerat molt atractiu, cosa que em costa d'entendre, però vaja, tot és opinable. Això sí, ningú no li treu el mèrit interpretatiu. Dos dels seus fills han estat actors, el més conegut és Vincent Cassel, un rostre habitual en el cinema francès del present. Antonio Casas era un actoràs que vam poder veure molt sovint per televisió i que podia haver estat un futbolista de categoria si no hagués estat per una lesió. Casas va fer molt de cinema i teatre, va ser un gran professional i, com tanta gent del seu temps, va fer de tot i tot ho feia bé. Julia Gutièrrez Caba es una actriu del meu santuari particular,  ella i els seus dos germans, malauradament Irene ja no és entre nosaltres.

La pel·lícula es va filmar a Aranda del Duero i Peñafiel, tot i que a la pel·lícula donen un altre nom al poble. A Aranda del Duero han fet en alguna ocasió exposicions i celebracions recordant aquell rodatge. El tema era habitual en aquells anys, tot i que s'ha enfocat de formes diferents: l'arribada, a una comunitat, d'un element diferent, distorsionador. Ens trobem en un d'aquells pobles de provincies, un poble relativament gran però amarat de la moral rància del franquisme i d'aquell catolicisme tronat. La gent es mou entre la tafaneria i la hipocresia. L'element inesperat serà, en aquest cas, el personatge interpretat per Marchand, una actriu de revista que té un inesperat atac d'apendicitis i ha de romandre al poble.

El metge, Casas, és un home avorrit, tradicional, amargat, que ha passat els cinquanta anys i se sent envellir depressa. Ha tingut embolics de tant en tant però la imatge juvenil de la noia el trasbalsarà i la intentarà retenir, gairebé segrestar. El personatge de Cassel és el d'un jove professor de francès, poeta i somniador, enamorat de la dona del metge i a qui les dues dones protagonistes, en un moment o un altre, aconsellaran abandonar aquell indret castrador. M'ha agradat molt que es mencionés Vicente Aleixandre, gran poeta, premi Nobel merescut, poc llegit avui. I, així mateix, que es reciti Benavente, un altre Nobel. 

La mitificada figura de l'estrangera, encara més dedicada al mon de l'art frívol, era una imatge del pecat possible relacionat, és  clar, amb el sexe. Després vindrien les sueques. Al llibre La oscura historia de la prima Montse hi ha l'exhaustiva descripció d'uns exercicis espirituals en els quals els homes pecadors s'acusen públicament d'haver-ne fet de tots colors pel barri xino de Barcelona. Però aleshores arriba un pecador de veritat, que ha pecat... a París. Allò sí que és pecar a lo grande!!!

Nunca pasa nada és una gran pel·lícula a reivindicar però és molt més. Avui és tracta així mateix d'un bon document del passat, aquells pobles, aquella gent, aquelles esglésies, aquelles carreteres, aquells autos de línia. I la moral encotillada, l'obligatorietat de seguir les normes, la maledicència, i aquells bars plens d'homes en els quals les dones no acostumaven a entrar. Una cançó catalana feia: tot son homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar...

El mon va canviar molt de pressa però aquestes pel·lícules encara em produeixen una tristor profunda, a causa del mal que aquella societat va fer a tanta gent, incapaç d'entomar la seva vida d'una altra manera. Les dones tenien uns horitzons molt més limitats, és clar, però els homes també portaven al damunt obligacions feixugues. A un dels primers llibres de Pedrolo, Cedra per Martina, tristíssim, el desenllaç deixa entendre que per a la noia violada pel seu cunyat hi ha poques esperances de felicitat. Algú pot pensar que això eren coses de l'Espanya profunda però la Catalunya provinciana era més o menys. Una de les sortides consistia en anar-se'n a Barcelona, a Madrid. Un festeig llarg trencat, en un poble, encara que la noia no hi tingués res a veure, comportava solteria, a no sé que toquessis el dos de l'indret on et coneixien. Per no parlar de les mares solteres, ep.

La francesa de la pel·lícula és una noia vital, alegre, una mica inconscient. M'ha sorprès un fragment en el qual un home del poble que sap una mica de francès li comenta que va estar als camps de refugiats republicans, després de la guerra, li parla de Laval, i la noia no s'impressiona gens amb tot allò de la guerra ni sap qui era Laval, és clar. França estava molt mificada però trigaria a entomar, ella també, les seves pròpies misèries. 

Ressenya sobre la pel·lícula  al blog Cinefília Sant Miquel.

UNA FAMÍLIA DE FA CINQUANTA ANYS I UN GRAN DIRECTOR AMB MOLTES DIFICULTATS

Ahir al canal 33 i gràcies a una desgràcia, la mort del seu director Josep Lluís Font, vam poder tornar a veure Vida de família, sense interrupcions i amb molt de gust. La pel·lícula va comptar amb moltes dificultats per realitzar-se, tantes  que el director no ho va tornar a intentar tot i que va estar vinculat al món del cinema i del curmetratge durant tota la seva vida. Podia haver estat una pel·lícula francesa, italiana, és un a mena d'estranya perla en el panorama nostrat de l'any 1963. Font, en algunes entrevistes, explicava que no l'havia entès ningú i potser sí que el tema d'interessos familiars que esdevé el nucli central del conflicte és una mica complicat. 

Com el títol indica i com tantes obres literàries i pel·lícules parla de la família, en aquest cas una família burgesa que ha viscut millors temps, que ha patit la guerra civil tot i que es passi de puntetes per les seves conseqüències i en la qual un jove intenta trobar un futur millor, empès per la seva dona, ambiciosa i realista, una Montserrat Carulla molt jove, que encara semblava molt més jove del que era, i que fa una interpretació a l'alçada de qualsevol actriu internacional d'aquells anys i d'aquests.

La pel·lícula té moltes més virtuts, veure la Barcelona de l'època, amb les seves dèries i misèries, els benestants una mica rancis ballant el madison, la sala Rio, Rafael Anglada, Carlos Mendy, Induni, Picas, Jordi Torras, la gran Ana Maria Noé, que ens va deixar relativament jove i molts més actors que van tenir diversa sort malgrat  ser tots ells molt bons. I fins i tot Maria Aurèlia Capmany, qui va fer de tot i tot ho va fer bé i aquí fa de secundària una mica encantada, una d'aquestes parentes que no saps si són tontes o ho fan veure. I Fernando Guillén, guapíssim i que et fan agafar ganes de trobar-te'l a urgències. Guillén recordava aquesta pel·lícula com una de les més remarcables que havia fet.

Uns dels esculls que avui farien riure, amb els quals es va trobar la pel·lícula, són el seu agosarament en mostrar una escena de llit entre el matrimoni, cal dir que breu i tímida, ella amb camisa de dormir i ell, al menys, mostrant una mica de pit pelut i el fet de que el personatge de Mendy, un conco covard i sobreprotegit per la mare, tingui una fulana fixa, una dona vital i supervivent, que es guanya la vida fent rutllar un bar i no té pèls a la llengua.

 No sé si es pot trobar en DVD, la buscaré. Per televisió la vaig veure fa anys, fins i tot crec que es va fer una versió en català però em temo que aquella burgesia és més creïble en castellà, en castellufo, com deien alguns, encara en aquells anys tot i  és possible que algun plançó ja anés reivindicant la cultureta, a principis dels seixanta i acabés militant al psuc clandestí. El final em temo que tampoc no deu agradar als amants dels arrodoniments feliços o desgraciats, però contundents. Més que no pas el cinema francès o italià m'ha recordat, vista avui, alguns títols d'aquell free cinema anglès, molts dels quals, avui, impossibles de contemplar a casa nostra.

Descansi en pau Josep Lluís Font i al menys serà recordat per aquesta perla, amb La piel quemada, de Forn, són dues de les meves pel·lícules de devoció local i incondicional, amb tots els honors. És una llàstima que s'hagi de morir algú del món del cinema per poder gaudir d'aquestes perles oblidades que haurien de ser de visió obligatòria per a estudiants, sociòlegs, historiadors, cinèfils desacomplexats i públic en general.

M'adono que darrerament escric molt sobre cinema però el cinema reflecteix la via de forma polièdrica i la realitat, explicada pels tertulians i els suposats experts, resulta molt decebedora i parcial, la veritat.