24.1.22

GAUDÍ, REVISITAT I UNA MICA DESMITIFICAT

 




En pocs dies m'he ensopegat amb el modernisme i la seva època barcelonina, vaig fer una xerrada al barri sobre les petjades modernistes al Poble-sec i he anat a l'exitosa exposició sobre Gaudí que hi ha al MNAC, comissariada per Juan José Lahuerta, i que viatjarà a París ben aviat. Per acabar de reblar el clau el proper mes d'abril faré una xerrada sobre això que en diuen neogòtic, exemplificant el tema amb l'església més emblemàtica del mateix Poble-sec, Santa Madrona.

Una de les frases amb les quals t'ensopegues en entrar a l'exposició del MNAC és una mena de declaració de principis sobre la intenció d'esberlar tòpics a l'entorn del senyor Gaudí. M'ha recordat una mica aquella frase que introduïa l'exposició sobre el Paral·lel, del CCCB, i que deia, més o menys, com era que no en sabíem res. La intenció de descobrir coses i donar noves visions de tot està molt bé però no té en compte la realitat, que és molt àmplia i diversa. Sobre el Paral·lel en sabíem moltes coses i aquest mite del Gaudí, geni solitari, ja ens l'havien fet grinyolar des de fa anys. Això no treu cap mèrit a la feina de l'arquitecte més famós i genial que tenim. I que, no ho oblidem, s'ha convertit en una mena de marca que ajuda a fer calaix.

No descobriré res dient que el Modernisme no era del gust de tothom i que els noucentistes li tenien mania. Les modes canvien, s'imposen, es promocionen i, de vegades, es decandeixen i, no sé sap com, tornen a revifar. Gent de pes, Riba, Pla i tants altres no eren gns amics de l'acumulació decorativa modernista. De fet, la gent del Renaixement tampoc no era partidària, en molts casos, de l'art gòtic. Si avui dius que el Palau de la Música més aviat t'aclapara i et fa basarda, a causa de l'acumulació de floretes al sostre, et miren malament. 

En aquests darrers anys el tema s'ha frivolitzat, a causa del turisme, i Gaudí s'ha transformat en una mena de tòpic cultural. Veure figuretes de flamenques de trencadís o l'èxit de la salamandra del Parc Güell com a símbol barceloní ha desbancat d'altres icones, com ara la Dama del Paraigua o la Font de Canaletes. La fama de Gaudí ha fet que reeixissin els secundaris de luxe, un munt d'arquitectes que van florir i treballar en uns anys ambivalents, brillants en molts aspectes, miserables i terribles en d'altres.

L'exposició del MNAC, com sol passar a moltes exposicions, és excessiva. Amb una tercera o quart part del que hi ha estaria, pel meu gust, molt millor. L'horror vacui, que no ens abandona. Per sort he vist l'exposició en un d'aquests dilluns en els quals es fan visites sense públic al museu, per als Amics del MNAC, i la conductora del grup, Anna Moliner, m'ha semblat excel·lent i absolutament brillant. Això de les visites comentades és un risc, com ho son els itineraris, les rutes. Hi ha tanta oferta que trobes de tot, gent més preparada i gent que ho està menys. I fins i tot, anant per Barcelona, escolto explicacions ben surrealistes, de tant en tant.


L'exposició incideix força, més enllà del context artístic del moment, en l'incòmode tema de la Barcelona d'aleshores, en la conflictivitat i la misèria que convivien amb la fatxenderia d'aquelles famílies d'upa. Encara em costa d'entendre la mania persecutòria al senyor Comillas i que, en canvi, el Güell mecenes estigui tan ben considerat quan, de fet, va guanyar molts calerons de la mateixa manera que l'altre i, encara més, el va heretar. Vivim entre estranyes contradiccions i no vull donar idees iconoclastes perquè, personalment, soc contrària a eliminar estàtues i a fer estranys canvis de noms de carrers ja que, normalment, es cau més aviat en la revanxa visceral que en el debat raonable.

Sobre Gaudí he sentit i llegit força. Sé que en el temps de la meva besàvia la família es fumia de La Pedrera, com tantes altres persones que, per cert, no eren totes ignorants, com es pot pensar. Fa molts anys, amb un grup de gent del Foment Excursionista, vam anar a visitar l'estudi del senyor Bassegoda Nonell, una visita el valor de la qual no eren els objectes ni els documents sino l'explicació de l'expert, un gran entusiasta de l'obra gaudiniana que em temo que avui no es tan recordat com mereix. Més endavant, quan vaig estudiar humanitats a la UOC vaig tenir un molt bon professor d'història de l'art, Joan Campàs, qui valorava moltíssim la inacabada església de la Colònia Güell, lloc on vam fer una visita inoblidable. I, és clar, era poc partidari de com anava el tema de la Sagrada Família, sobre la construcció i continuació de la qual jo n'havia sentit de tots colors fins que van començar a rajar els calerons, van instal·lar el senyor Subirachs allà i la festa de la bandereta va donar pas al turisme massiu.

Crec que els gustos son molt personals i que no ens podem deslliurar dels tòpics ni de les explicacions dels suposats experts. Al menys, fins que no som vells i una mica lliures. En moltes visites escolars, durant els meus anys en actiu, he tingut la incòmoda sensació de què ens adoctrinaven estèticament els infants, sense cap mena de manies.

Sobre Gaudí s'han fet pel·lícules, fins i tot una òpera. Hi ha un biopic entranyable, al qual tinc carinyo, de 1960, potser perquè hi surt la Josefina Güell, amb Carlos Mendy interpretant l'arquitecte. La seva vida té un cert misteri, no se li coneixen embolics sentimentals, això també va passar amb Guimerà, tot i que en el cas de Gaudí es deia que una noia li va donar carbasses i el va traumatitzar. Va ser un bon estudiant, no era de casa rica però tampoc de casa pobra, coneixia les noves tendències i es va relacionar amb gent important sense manies. Potser, al capdavall, com li va passar a Verdaguer de forma més traumàtica, va tenir en algun moment una certa mala consciència. Aquella gent, en molts aspectes, era incapaç de contemplar la misèria amb realisme crític i una mica empàtic. El mal era el terrorista revolucionari, immortalitzat a la Sagrada Família,  que té una bomba a la mà, facilitada pel dimoni. A Gaudí, ai, fins i tot el volen, o volien, beatificar.

Avui la Sagrada Família podria tornar a ser la Catedral dels Pobres, aquella que va pintar Mir, i acollir els qui dormen al carrer, cada dia més nombrosos. Malauradament les coses no son mai senzilles. Pel que a La Pedrera i a aquelles cases tan poc funcionals, recordo un dels darrers articles de la Montserrat Roig a l'enyorat AVUI, on ironitzava sobre el masclisme d'uns arquitectes que no havien de treure la pols, aquella gent tenia servei per a tot, però fins i tot les burgeses benestants que havien d'organitzar les minyones s'horroritzaven amb tants racons i raconets. 

De fet, avui, penso que també es cau en el tema, amb les immenses parets de vidre, que s'han de netejar amb escaladors arriscats. I aquestes horribles finestres que no es poden obrir per  tal de 'climatitzar'... O amb la moda de les places dures i la resta, i és que els arquitectes saberuts revifen i durant anys han representat, amb poques excepcions, una mena d'elit molt especial que menystenia el 'gust popular'. Avui les coses han canviat però durant anys va ser encara, la seva, una de les carreres amb menys permeabilitat social.

Amb tot, admeto la fascinació que em provoca aquell final del segle XIX, aquell principi del segle XX, tot acabaria molt malament, com ja sabem. L'admiració arquitectònica per aquelles boniques fatxenderies fa que s'entengui la rauxa dels oblidats i el malestar que provocava intents revolucionaris, mal endegats i sovint fallits perquè, ai, els lideratges sovint eren, també, lamentables. Més enlla de Gaudí, la seva obra i la seva vida, l'exposició del MNAC té moltes lectures i ens fa pensar i reflexionar sobre un munt d'aspectes de la nostra complexa història, no tan llunyana, per cert. M'ha costat anar a l'exposició, de vegades sento que pateixo una mena d'empatx modernista, Gaudí inclòs, en aquests darrers anys. No soc religiosa ni creient, hores d'ara, però quan passo pels volts de la Sagrada Família em ve al cap allò dels mercaders del temple i Nostre Senyor fent-los marxar a fuetades. I no parlo tan sols dels humils venedors de les botiguetes de souvenirs kistch. Aquests son els més innocents, ben mirat.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Sempre és un plaer llegir els teus escrits, Júlia.