Em venen, aquests dies, al cap, poemes com aquest de Brecht, escrit durant el seu exili i, per sort, fàcil de trobar per la xarxa. Em sorprèn la sorpresa davant d'una guerra més la qual, per raons diverses, considerem més propera que les desenes de guerres que hi ha al mon, sense comptar explotacions i genocidis a petita escala. Però, de fet, quan et fas gran poca cosa et pot sorprendre, pot arribar el millor i el pitjor, i no depèn de tu. La poesia no cura de res ni és cap arma carregada de futur. Molta gent coneguda, amarada d'innocència, m'envia espelmes i coloms i poemets de pau, hi ha guerres que, malgrat que no ens afectin de forma directa, de moment, ens semblen més properes que unes altres. I hi ha guerres que no mereixen cap espai als mitjans, a tot estirar algun breu documental de tant en tant. Putin ja havia fet de les seves, fa quatre dies, al Kazahstan, però la majoria de nosaltres no sabem ben bé on para, el lloc. Per no parlar de Txetxènia, de la qual hem sabut, també, poca cosa i a la qual pertany la fotografia penjada, que podria ser de qualsevol indret. I després hi ha els qui, com a l'havanera colonialista catalana, repeteixen que tenen la culpa els americans. Mare de Déu de Lourdes, que em quedi com estic.
He acabat, aquests dies, casualitat, un llibre de Julián Casanova, La violencia indómita. Tan sols parla d'Europa, però, malauradament, a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Gairebé cent milions de morts en menys d'un segle, de forma absurda, violenta, i terrible. Avui sabem el que passa, sovint en directe, com aquelles massacres de l'antiga Iugoslàvia, tot i que sempre hi ha llocs on no arriba ningú i matar a dojo resulta relativament fàcil. Txèkhov deia que el mon estava bé i que érem nosaltres, les persones, qui el malmetíem. Sobta comprovar com la literatura del passat, fins i tot la progressita, parla, en general, 'dels homes', quan tracta temes profunds. Aquests homes del futur brechtià ja son el passat nostre, gairebé. I els temps en què l'home sigui amic de l'home encara no han arribat i no sé si arribaran. I se suposa que si avui dic 'home' vull dir 'home i dona' però aneu a saber com ho veia l'autor.
https://www.llegir.cat/2022/02/critica-violencia-indomita-el-siglo-xx-europeo-julian-casanovas/
A los hombres futuros
Verdaderamente, vivo en tiempos sombríos.
Es insensata la palabra ingenua. Una frente lisa
revela insensibilidad. El que ríe
es que no ha oído aún la noticia terrible,
aún no le ha llegado.
¡Qué tiempos éstos en que
hablar sobre árboles es casi un crimen
porque supone callar sobre tantas alevosías!
Ese hombre que va tranquilamente por la calle
¿lo encontrarán sus amigos
cuando lo necesiten?
Es cierto que aún me gano la vida
Pero, creedme. es pura casualidad. Nada
de lo que hago me da derecho a hartarme.
Por casualidad me he librado. (Si mi suerte acabara,
[estaría perdido).
Me dicen: «¡Come y bebe! ¡Goza de lo que tienes!»
Pero ¿cómo puedo comer y beber
si al hambriento le quito lo que como
y mi vaso de agua le hace falta al sediento?
Y, sin embargo, como y bebo.
Me gustaría ser sabio también.
Los viejos libros explican la sabiduría:
apartarse de las luchas del mundo y transcurrir
sin inquietudes nuestro breve tiempo.
Librarse de la violencia.
dar bien por mal,
no satisfacer los deseos y hasta
olvidarlos: tal es la sabiduría.
Pero yo no puedo hacer nada de esto:
verdaderamente, vivo en tiempos sombríos.
II
Llegué a las ciudades en tiempos del desorden,
cuando el hambre reinaba.
Me mezclé entre los hombres en tiempos de rebeldía
y me rebelé con ellos.
Así pasé el tiempo
que me fue concedido en la tierra.
Mi pan lo comí entre batalla y batalla.
Entre los asesinos dormí.
Hice el amor sin prestarle atención
y contemplé la naturaleza con impaciencia.
Así pasé el tiempo
que me fue concedido en la tierra.
En mis tiempos, las calles desembocaban en pantanos.
La palabra me traicionaba al verdugo.
Poco podía yo. Y los poderosos
se sentían más tranquilos, sin mí. Lo sabía.
Así pasé el tiempo
que me fue concedido en la tierra.
Escasas eran las fuerzas. La meta
estaba muy lejos aún.
Ya se podía ver claramente, aunque para mí
fuera casi inalcanzable.
Así pasé el tiempo
que me fue concedido en la tierra.
III
Vosotros, que surgiréis del marasmo
en el que nosotros nos hemos hundido,
cuando habléis de nuestras debilidades,
pensad también en los tiempos sombríos
de los que os habéis escapado.
Cambiábamos de país como de zapatos
a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos
donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella.
Y, sin embargo, sabíamos
que también el odio contra la bajeza
desfigura la cara.
También la ira contra la injusticia
pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros,
que queríamos preparar el camino para la amabilidad
no pudimos ser amables.
Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos
en que el hombre sea amigo del hombre,
pensad en nosotros
con indulgencia
Bertold Brecht
5 comentaris:
Michaux va deixar escrit: "Hi haurà una guerra? Mireu-vos, europeus, mireu-vos. Res a la vostra cara és plàcid. Tot és lluita, desig, avidesa. Fins i tot la pau la voleu violentament".
i aqui estem...
bé, això dels 'europeus' és molt general, hi deu haver de tot.
I els no-europeus, també, deunidó...
Què vols dir amb " Mare de Déu de Lourdes, que em quedi com estic"?
Ve d'una facècia que fa segles que s'explica com un acudit, amb moltíssimes versions, de fet vol dir, més o menys 'que no vinguin coses pitjors'. La versió catalana situa la història a Lourdes, per cert. Aquí et copio la referència a la versió andalusa original, si no és que n'hi alguna de més antiga:
https://www.aulafacil.com/articulos/sabias/el-origen-de-la-expresion-virgencita-que-me-quede-como-estaba-t1101
L'exclamació ha quedat com una mena de frase feta recurrent.
Publica un comentari a l'entrada