RECUPERACIONS CINÈFILES IMPRESCINDIBLES: VIURE, DE KUROSAWA

Aquest divendres, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar Ikiru/Viure, l’emblemàtica pel·lícula de Kurosawa, de l’any 1952. Poca cosa es pot dir sobre la pel·lícula i el director que ja no s’hagi dit o escrit, però, en aquests casos, com en les relectures de bons llibres, sempre trobes en aquestes històries emblemàtiques coses noves, potser perquè nosaltres també canviem i evolucionem.

Viure va representar una descoberta del cinema japonès, als països en els quals es va poder veure poc temps després de l'estrena, i d’aquest director que avui és ja un mite i que havia triomfat un parell d’anys abans amb Rashomon. Aqui, però, tot arribava força tard. La pel·lícula ens explica la vida -i la mort- d’un funcionari gris, cap d’una secció municipal, i beu de moltes fonts, sobre tot de l’Ivan Illich de Tolstoi. La pel·lícula s’ha titllat d’existencialista i humanista, està amarada de filosofia i té la grapa de poder connectar amb tot tipus de públic car el pas del temps, la vellesa, el sentit de la vida i la seva brevetat, son temes universals.

La narració té dues parts ben diferenciades, el protagonista s’assabenta de què té un càncer terminal, i no pas per l’actitud del metge, fa anys no s’acostumava a ser sincer amb els malalts, sinó pels comentaris d’un home amb qui s’ensopega a la sala d’espera de l’hospital. D’entrada, amb el recurs de la veu en off, present durant tota la història, ja podem veure a l’inici de la història la radiografia en la qual s’evidencia l’estómac afectat. La reacció de l’home comptarà amb la complicitat d’un personatge estrany i bohemi, que el conduirà per una mena d’infern sorollós, que sembla calcat dels quadres de les temptacions de Sant Antoni, en una mena de gresca sense aturador, més sòrdida que gratificant, talment un malson, en la qual s’apleguen el joc, la beguda, les dones de mal viure... (sempre presents quan cal evidenciar els perills del vici, això sí).

Kurosawa va ser un home d’una gran cultura, coneixedor de la literatura occidental, i la seva obra beu també, és clar, de la tradició japonesa, del teatre del seu país. Per això, probablement, hi ha aspectes que ens poden passar per alt, de forma inevitable. L’ús de la música és important pel que fa a la història, amb el recurs a una cançó tradicional que ens en pot evocar moltes altres de casa nostra i d’altres cultures: els consells a una noia jove per tal què gaudeixi de la vida i de l’amor ja que tot és molt breu. En una seqüència en la qual el protagonista contempla una fotografia de la seva dona, que va morir molt jove, podem escoltar una cançó antiga que la nostra generació recorda, sobre tot, en la versió del Duo Dinámico.

La pel·lícula fa servir molt els primers plans. En ocasions l’expressió propera i que, en algun moment pot semblar, avui, una mica exagerada, del protagonista, fa pensar en tècniques del cinema mut, i ens fa sentir el dolor experimentat per l’home, a causa del càncer que pateix. El director juga de forma magistral amb la llum i les ombres i, a la segona part de la pel·lícula, a partir del funeral del protagonista, ens expliquen el que va passar després del que en podem dir una mena de presa de consciència de l’home, en un intent tossut de fer alguna cosa que valgués la pena, abans de morir.

La tragèdia compta amb seqüències, sobretot les que ens explica la veu en off, que resulten, fins i tot, iròniques. O grotesques, com ara una part de les converses dels companys de feina, entre l’admiració pel que va fer el difunt i el temor de què allò faci canviar la seva forma d’actuar, el confort de la mediocritat segura, amarada d’insatisfacció. Sovint la càmera se situa rere cortines, finestres o objectes diversos. Tot i que la pel·lícula compta amb dues parts aquestes també es podrien subdividir, un fragment rellevant és el de la relació de l’home amb una noia jove i alegre, lúcida i vital, que intenta canviar la seva vida i que en una nova feina, segurament tan poc gratificant com l’anterior, fa joguines per als infants.

La pel·lícula se situa en una època clau, la postguerra després de la derrota, però que va comportar la recuperació econòmica del Japó. I tot i les grans diferències trobem paral·lelismes entre aquella postguerra i la nostra, pobresa, desànim, mitges foradades i aspiracions de millora difícils d’aconseguir. I una sèrie de canvis irreversibles en els costums, en la pèrdua de tradicions, en el canvi de la vida rural a la urbana així com la popularització de la colonització cultural que exemplificaven els Estats Units.

Hi ha pocs noms d’actors i actrius japonesos que ens siguin gaire coneguts però segurament Takashi Shimura (1905-1982) sigui un dels més recordats per nosaltres, al costat de Toshiro Mifune. Al seu volt tot un equip actoral excel·lent, amb rostres d’aquests que hem vist en més d’una ocasió malgrat que no puguem ser capaços, la majoria, més enllà dels experts en aquest cinema, de recordar-ne el nom.

Més d’una vegada s’ha comentat que Vivir és ben bé un memento mori, un recordatori d’allò que sempre sabem i voldríem oblidar, que som mortals. I també és una crida a la presa de consciència, al fet de què, fins i tot en una feina anodina i alienant es pot trobar la manera de millorar el mon. Hi ha alguns paral·lelismes amb una pel·lícula amb un final més feliç a la qual, potser per l’excés de repeticions s'ha vulgaritzat, Qué bello es vivir, de 1946. En algun lloc he llegit un suggeriment molt interessant, que tal vegada el protagonista de la pel·lícula americana, de no trobar-se amb el problema econòmic de gruix i adonar-se dels valors de la vida i de la família, acabaria per esdevenir algú tan gris com el funcionari japonès.

En el cine de Kurosawa hi ha ressons del cinema popular americà i de la gran cultura europea que el seu pare, un home estricte però cultivat, admirava, hi ha una influència evidents dels grans autors russos, però també francesos, anglesos o alemanys, imatges que ens evoquen pintors com Caravaggio o els tenebristes hispànics que sovint potser no hem valorat com cal.

Si un japonès intel·ligent i inquiet pot entendre, apreciar i fer noves relectures d’artistes i escriptors occidentals i si nosaltres ens podem emocionar i identificar amb personatges que, tant per la cultura com per les circumstàncies, el sexe o l’època, se’ns assemblen molt poc, segurament és perquè ens assemblem molt més del que volem creure i probablement, en un mon evolucionat, hauríem de considerar que qualsevol guerra és, en realitat, una guerra civil.

La vida familiar, en aquells anys cinquanta, era ben diferent d’ara, i la distància entre pares i fills, també als nostres verals, tota una altra cosa. Josep Pla confessa en algun moment que les converses amb el seu pare sempre van ser econòmiques i això explica en part el capteniment del nostre empordanès mític. La relació del pare i el fill de la pel·lícula s’ha deteriorat, amb el pas del temps, tot i que s’estimen. La parella jove pot semblar egoista, gasiva, però, en el fons, aquest interès pels diners familiars no és res de nou i també, en un breu fragment, comprovem com el pare abandona el fill, encara petit, a l'hospital, on li han de fer una operació. Cal pensar en el que representava, fa anys, la manca de la mare, en una llar, i em venen al cap llibres tan devastadors com Terres de l’Ebre, on la mort de la mare estén entre pare i fill una incomunicació absoluta i irreversible.

Aquestes dones de barri que reclamen una millora del clavegueram i un parc infantil absolutament minimalista i precari no estan tan lluny de les veïnes dels barris perifèrics dels seixanta, dels setanta. Conformen una mena de cor clàssic, l’essència de la solidaritat positiva. Aquesta noia que alegra breument el cor del malalt i la cançó que canta el protagonista ens evoquen aquella noia a qui Ronsard va estimar i a la qual aconsellava recordar-lo, quan fos vella. O aquell preciós poema de Sagarra que es diu Passa cantant, musicat per Toldrà.

La crítica a la burocràcia japonesa és, així mateix, un tema universal, que trobem sovint a la literatura, al teatre, al cinema. L’oficina kafkiana convencional, gran i impersonal, ha esdevingut símbol i realitat i ha acollit la rutina i la conformitat de molta gent. El funcionari pot semblar un ésser aparentment modern però la burocràcia ha estat una eina necessària i de control en un munt de contextos culturals diferents. En lloc de simplificar-se, sovint s’ha anat complicant perquè també genera llocs de treballs, en molts casos llocs més o menys segurs, que si bé de vegades poden ser alienants també ens procuren una solidesa que de vegades s`oposa del tot a la llibertat personal la qual, tema sobre el qual han reflexionat filòsofs i sociòlegs, provoca temor. Veiem una oficina on els lligalls s'acumulen, podríem recordar imatges semblants de jutjats actuals. Pel·lícules generacionals com Los nuevos españoles ens mostraven com la modernització del treball, malgrat aconseguir millores materials, acabava per ser més letal que la galvana polsosa d'algunes ineficaces empreses del passat.

Crec que aquí no vam veure el cinema de Kurosawa fins els anys setanta, aleshores es va estrenar aquesta pel·lícula a l’enyorat Publi, en una època amb moltes esperances i moltes possibilitats. Diuen que la memòria és un bon crític, tot i que jo diria que es un crític variable i subjectiu. El cas és que l’he recordat sempre i que en aquella època em va emocionar. Tot i que he de dir que recordava la pel·lícula com si la segona part fos molt més llarga i que havia gairebé oblidat la baixada als inferns del protagonista, abans de decidir fer alguna cosa positiva. En els setanta, de forma inevitable, els fets que s’expliquen prenien una altra dimensió, relacionada amb la situació política i, sobretot, jo era molt més jove. Encara podia contribuir a la construcció molts parcs infantils simbòlics, vaja. Després, com els passa als companys de feina del protagonista, arribaria la realitat i les bones intencions acabarien, en molts casos, com fa la dita, per empedrar l’infern. Potser per aquest motiu paga la pena revisitar el senyor Watanabe de tant en tant, i gronxar-nos una estona, ni que sigui a l'hivern de la vida, en el parc dels somnis perduts. O recuperats.