11.5.22

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS!!!

 



Avui, dia de Sant Ponç, i aniversari d'Olga Xirinacs, escriptora que cada any reivindiquem en tal dia com avui, però també en tot moment, feliçment viva i en actiu, i que acaba de publicar un nou llibre. 




Simplement

Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra





Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X


Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.

La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.

L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades,
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Així, dons, felicitats ¡
i salut ¡

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Felicitats! i en plena forma.

Salut.