13.5.22

COPS DE PORTA CLÀSSICS I MARITS RANCIS

 


Fa pocs dies, al canal Verdi, vaig poder veure la versió en cinema de Casa de nines, protagonitzada per Claire Bloom. Per motius diversos que, en ocasions no m'explico, determinades obres es posen en algun moment d'actualitat i sorgeixen, en poc temps, diferents versions remarcables. Més o menys el mateix any en què es va estrenar aquesta versió, dirigida per Patrick Garland, es va estrenar la de Losey, amb Jane Fonda, que crec que va tenir una difusió més gran. I poc després Fassbinder en va fer una versió televisiva, amb actors i actrius menys coneguts.

Hem vist, al llarg dels anys, moltíssimes versions de l'obra, a banda d'aquestes. Unes quantes vegades a la televisió, i també, en català, al TNC i al Romea. Qui més qui menys coneix la història, el cop de porta de Nora, la intransigència del marit, la parella d'esperit turmentat que es retroba i el vell metge enamorat i malalt. Ibsen té moltes obres remarcables però crec que aquesta és la més coneguda i representada, un bon paper de lluïment per a una actriu que tingui l'edat de la protagonista, més o menys. 

S'han intentat fer versions modernitzades però, pel meu gust, el context de l'època és important, malgrat que a casa nostra passaven coses així fins ben entrat el segle XX. Ibsen va haver de fer-ne una versió amb un final més conciliador, no tan sols per les pressions polítiques sinó també per la poca acceptació que, per a moltes dones, tenia el fet d'abandonar els fillets a mans, se suposa, del servei. Torval no era encara el senyor Kramer i no crec pas que s'arremangués limitant la seva carrera professional. De fet molts infants benestants van créixer amb mainaderes.

Aquestes tres felices criatures son, al capdavall, les víctimes de la situació. Sort que viuen força bé, és clar. Krogstad, el tèrbol i corrupte autor del xantatge, evoluciona moralment i al capdavall entenem que un desengany amorós va incidir en el seu capteniment. A El parc i les ombres em va inspirar un dels personatges, un home refusat i amargat que troba, ja madur, l'amor de la seva vida, i vaig manllevar allò de 'un esdeveniment feliç ha canviat la meva vida'. Hi ha qui m'ha criticat el canvi moral del meu personatge i el troba inversemblant. Tot i que afortunadament, de tant en tant també passen coses bones.

La història de Casa de nines no va ser un invent. Laura Kieler, amiga de la família Ibsen, una jove escriptora casada amb un professor, va fer el mateix que Nora, falsificar una firma per poder enviar el marit a l'estranger, per guarir-se. Kieler va demanar ajuda a Ibsen, en forma d'una bona crítica d'aquest a un seu llibre podia haver afavorit que Kieler guanyés diners i pugués tornar el préstec. A Ibsen no li feia el pes el llibre i s'hi va negar. Quan tot es va saber, el marit es va divorciar, quedant-se els fills, Kieler va tenir problemes mentals a causa de tot plegat i es va passar dos anys en un sanatori. La parella es va reconciliar després i ella va aconseguir reconeixement i èxit literari tot i que sigui poc coneguda entre nosaltres, com tantes dones remarcables.



No li va fer cap gràcia que Ibsen fes servir la seva història d'una forma tan evident. No crec que ens fes gràcia a ningú, és clar. En tot cas, Casa de nines és avui un clàssic que revisitem i llegim i al qual sempre trobem detalls remarcables que ens propicien noves lectures i nous visionats. Malgrat que algunes versions 'modernitzades' no m'han fet el pes. 

Bloom, per cert, va titolar les seves memòries, extraordinàries, 'Adéu a una casa de nines'. És una actriu immensa, no sempre ben aprofitada. Fonda va ser una protagonista molt interessant i potser donava més la imatge de la Nora abans d'empoderar-se, ingènua i patidora, atractiva i alegre. En el moment de la pel·lícula, era més propera a l'edat de la protagonista, tot pesa. El perill d'aquests clàssics tan coneguts és que, com ha passat amb aquest, al país d'origen i a d'altres, es converteixin més aviat en lectura escolar obligatòria que no pas en una digna obra de teatre representada amb cura i dignitat per estudiants de secundària. O en el tema d'un treball convencional de Batxillerat, per al qual, enguany, no cal ni haver-se llegit el text ni haver vist l'obra, internet s'ha convertit en un racó del gandul molt interessant i enriquidor. I ho dic de bon rotllo.

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No sabia la historia de Casa de Nines, Però vaja, que es menystingui a una dona perquè escriu no és nou. Tants casos hi ha, o millor dit, hi havia.

Salut

Júlia ha dit...

El problema és quan fan la competència als senyors, sigui escrivint, pintant o cuinant... Al menys aquesta va escriure força i va tenir sortida, no com la dona d'Hopper que va quedar en la penombra i també era bona pintora.