14.5.22

CLAUDETTE COLBERT, SOTA LA PLUJA DE PARÍS I SENSE DESPENTINAR-SE


La darrera sessió del cinefòrum de Tot Història va estar dedicada a la pel·lícula Midnight, de 1939, dirigida per Mitchell Leisen i en el guió de la qual, una adaptació d'una novel·la anterior, hi van intervenir Billy Wilder i Charles Brackett. Mitjanit no és avui una pel·lícula gaire coneguda, tot i el seu interès. Pertany al tipus de comèdia esbojarrada dels anys trenta i quaranta, talment com si la inquietant situació internacional demanés un determinat tipus de distracció.

El seu director, Mitchel Leisen, va ser un professional eficaç, avui una mica oblidat. Aquesta pel·lícula compta amb un repartiment de categoria, Claudette Colbert, Don Ameche, John Barrymore, Mary Astor. I un bon planter de secundaris de l'època. Amb un embolcall aparentment convencional s'ha considerat com una sàtira a l'entorn de les classes benestants, la burgesia o l'alta societat.

L'argument, avui, ens pot semblar surrealista. Una americana sense diners ni equipatge, que ha perdut tots els diners jugant a Montecarlo, arriba a París amb la intenció de trobar feina de noia de conjunt de revista o de cantant de poca categoria. Els deutes han fet que fugís amb un elegant vestit de nit i un jove i simpàtic taxista, fascinat, intentarà ajudar-la. Un mosaic de personatges estrafolaris, entre els quals un milionari que vol recuperar la seva dona o l'amant d'aquesta dona, que quedarà enlluernat pel personatge de Colbert, es creuaran amb la protagonista, qui accepta sense manies totes les coses estranyes que li van passant.

Sense la grapa i la personalitat de Colbert, sense la seva ironia, la pel·lícula possiblement no seria el mateix. És clar que un munt de diàlegs brillants, de situacions iròniques i humorístiques, ajuden, no tant a fer creïble la història sinó a què ens immergim en ella, decidits a ballar molt a gust el so que toquin. Malgrat caure un xàfec la protagonista no es mulla ni es rebrega el vestit de nit ni se li despentinen els rínxols. No cal buscar versemblança a tot plegat. La noia, al capdavall, sap de quin mon ve i acabarà, de forma inevitable, casant-se amb el taxista, que ha mobilitzat els taxis dels companys, en una mena de paròdia ben intencionada del miracle de Santa Genoveva. 

No és una pel·lícula per a qui pateixi amb la frivolitat descarada, sigui devot de la crítica social punyent, o no entegui el context de la narració. Estem davant d'una comèdia divertida, amb un ritme trepidant i que ajuda a entendre la devoció dels nostres pares, quan eren adolescents, per Colbert, actriu extraordinària que va ser una singular Cleopatra i que va excel·lir en aquest tipus d'històries. Va tenir una llarga trajectòria i la vam recuperar de més gran en alguna cosa de televisió i en aquell fulletó que tant ens va agradar en la seva època, Parrish, tot un clàssic del melodrama de culte, amb Troy Donahue, ídol dels nostres quinze anys, millor actor del que semblava, i que va morir amb seixanta-cinc anys a tot estirar. Colbert era la seva mare en la ficció. 

Colbert també va ser la protagonista de la primera versió d'Imitació de la vida, que després, amb canvis sofisticats va refer i refregir, molt bé per cert, Douglas Sirk, aconseguint treure el millor de Lana Turner, que de la cuinera original va passar a ser una actriu glamourosa i d'èxit, amb un nòvio que era el guapíssim John Gavin. Gavin va dedicar-se, més endavant, a la política i la diplomàcia. Va tenir un inici esplèndid amb Temps d'estimar, temps de morir, també de Sirk, i una de les meves pel·lícules de culte personal.

Don Ameche també va tenir una llarga carrera com actor i va guanyar un óscar de repartiment amb la ben intencionada Cocoon, un gran èxit dels vuitanta, amb un planter de categoria. Si Parrish és un producte juvenil típic de principis dels seixanta, Cocoon és un producte dels vuitanta, per a iaios esperançats i germanors intergeneracionals, que jo relaciono amb l'època d'or dels vídeoclubs de barri. 

La meva mare tenia devoció per Colbert, i una de les seves pel·lícules preferides era Sucedió una noche, de Capra. Me n'havia parlat tant que quan la vaig veure, per la tele, vaig tenir un cert desengany, eren altres temps i jo ja tenia aspiracions intel·lectuals i anava a veure tot allò de l'art i assaig. Després, ja en uns temps més eclèctics i a una edat més avançada, vaig entendre el perquè del seu gran èxit i l'emoció que desvetllava, en les adolescents dels anys trenta, allò de la caiguda de les muralles de Jericó. 

Midnight ens acosta a la innocència però, això sí, amb bonhomia malintencionada. Una pel·lícula per passar una bona estona i valorar tot allò que el cinema, i també la televisió, al capdavall, han fet per tots nosaltres al llarg de la vida. 

    4 comentaris:

    Allau ha dit...

    No tinc gaires dèries amb actrius i actors, però a la Colbert l'adoro en tots els seus papers. "Midnight" és una comèdia boja molt de la seva època, però que vaig trobar divertidíssima.

    Júlia ha dit...

    Quan era petita em costava entendre la devoció que li tenia la gent més gran però després m'ha encantat en tots els seus papers, també. No coneixia aquesta pel·lícula fins ara, quan l'he vist amb motiu del cinefòrum, ho admeto.

    Francesc Puigcarbó ha dit...

    La meva mare també sentia una gran devoció per Claudette Colbert, i per Clark Gable.

    Júlia ha dit...

    Cada dia la trobo millor actriu, això del Clark Gable, no com actor, però com sex símbol, encara em costa una mica d'entendre, però el seu bigoti desvetllava passions secretes i no tant.