MULTITUDS, GENTADES I SOCIALITZACIONS

 

Ahir era la famosa i multitudinària Marató. Com que soc esportivament atea no m'emocionen aquestes manifestacions tot i que m'agrada quan surten aquests guanyadors africans que deixen enrere la resta, la veritat. Ser atea no vol dir que no participi de determinats misticismes.

De fet, vaig contemplar els entusiasmes maratonians mentre em dirigia a la Missa que feien a l'ermita de Santa Madrona, a un aplec que fa uns quants anys que se celebra, amb la interrupció pandèmica pel mig, és clar. A la missa també hi havia molta gent, per cert, una bona part filipins i filipines que conformen un bon grup de feligresos a la parròquia organitzadora.

Vaig tenir un disgust, l'acte litúrgic es va haver de celebrar a l'exterior, fa ja tres anys, més o menys, el terra de l'ermita es van enfonsar i sembla que, pel que fa la reparació, en ser aquell un espai normalment tancat, el més calent és a l'aigüera. Però, vaja, tinc una mica de fe, els braços dels sardanistes del monument que donava pas al recinte de l'enyorat Parc d'Atraccions, després de temps i protestes, han tornat a créixer. 

Barcelona, abaltida amb els virus que ens han sacsejat, ha revifat. El turisme torna a ser massiu i les festes populars i celebracions diverses, també. Les ciutats grans tenen moltes servituds, és clar, i apleguen molts penjaments per part del romanticisme neorural però la realitat és que, pel meu gust, els avantatges superen a la suposada tranquil·litat dels paisatges idíl·lics als quals pots anar, quan et sembli, a passar uns quants dies.

És clar que jo soc de la no-independent república poble-sequina, un barri que, com que no ha estat mai població lliure, no ha d'evocar amb mala consciència i enyor retrospectiu tot això de l'abducció metropolitana. Ja he comentat en moltes ocasions que, en el meu passat infantil, era habitual fer broma del 'pagès', en acudits i facècies. Ara això no es pot fer, tot el contrari, però es poden dir tota mena de bestieses sobre la ciutat, els seus perills i la seva gent, diversa i perillosa, segons comentaris d'aquests que s'amollen sense sòlids fonaments contrastats. Fer una peli en variant dialectal comarcal fa emocionar però la variant xava-barcelonina és odiada sovint, fins i tot pels que la fan servir de forma quotidiana. 

De fet el Poble-sec, divers, poc net, terra d'acollida i de manca de fidelitat, en general, mitificat quan convé i que des de fa dècades i dècades, segons comentaris populars enyoradissos, empitjora més i més, és l'única pàtria que reconec, i encara gràcies. Les pàtries son perilloses, vet-ho aquí, grans, petites, oficials o no. Potser un dia als humans i les humanes se'ls encendrà una llumeta, constataran que tothom és igual a tot arreu, que qualsevol guerra és una guerra civil i que ningú no és millor que un altre pel fet de què l'atzar capriciós l'hagi fet néixer o viure en una família i un indret determinats. Tots ens entendrem, ni que sigui parlant en anglès macarrònic i, la resta, seran francesilles culturals. Si és que això de la cultura vol dir alguna cosa, cada dia tinc més dubtes.