27.6.22

EL MISTERI DEL 'COM'

En els anys vuitanta vaig formar part de diferents grups de treball de mestres. En una ocasió, davant d'unes propostes d'aquestes que ressorgeixen tot sovint, sense que mai no s'acabin de materialitzar, algú va comentar: el 'què' ja el tenim, ara falta el 'com'. Hi ha una tendència, a molts nivells, en moltes circumstàncies i per part de persones d'àmbits diversos a incidir en això del 'què' però no concretar mai el 'com'. De vegades se suposa que s'intenta explicar el 'com' i, aleshores, aquest 'com' és tan abstracte, inconcret i indefinit, que el tema es deixa de banda, fins a la propera.

Plantejar solucions llargues, possibles i que demanin massa feina sembla cosa de gent covarda i pusilànime, conformista i contemporitzadora. L'altre dia va fer una mica de soroll la queixa al tuiter d'una noia de lletres, per cert, prou present als mitjans, sobre el tema laboral de la professió periodística, contractes escombraries, sous lamentables, inseguretat constant... Res que no passi, i molt pitjor, en d'altres àmbits. Aviat li van donar suport alguns altres del sector, en el qual, com passa a tants llocs, costa consolidar-se quan capes de nous professionals acabats de sortir del forn i més jovenets podran fer el mateix per menys diners i, potser, malgrat la poca experiència, igual o millor. 

El culpable, com en tantes coses, son el capitalisme, el neoliberalisme. Fins i tot els estris com el mòbil, la pantalleta, internet, que obren tantes possibilitats, resulta que con perversos i perillosos. El comunisme, en la pràctica, tampoc no ha sortit gaire bé. Bé, el capitalisme potser no es bo, però encara no sé com cal superar-lo i substituir-lo de forma pacífica i sense fer empitjorar les coses. Poques vegades es planteja una remodelació sindical, al capdavall, amb totes les seves limitacions, encara no s'ha inventat res diferent d'un sindicat, que pugui agrupar els treballadors i reivindicar el que sigui. Els sindicats potser s'han desprestigiat i burocratitzat, aleshores, cal inventar coses noves? Quines? Com?

Sovint, amb el tema polític, es fan crides a l'enderrocament de la monarquia però, en aquest cas, el 'com' també es troba als llimbs, el mateix que la independència que, tot i que no es recordi, havia d'estar enllestida el 2014, segons un bonic rellotge que van posar a la Plaça de Sant Jaume i que feia el compte enrere, per a gaudi de babaus i d'esperançats en futurs imprecisos. Aleshores, com que no es pot fer segons què fins que no siguem una república, un estat independent, o el que toqui, la majoria de vegades no es pot fer res, o poca cosa perquè -un altre tòpic- manquen lideratges. 

Sorprèn i angunieja, així mateix, veure l'alegria de la gent davant de fets en els quals no ha tingut cap mena de participació directa, com ara en el tema esportiu, quan guanyen els nostres o els que creiem que son els nostres. El tema del futbol, ara ampliat a les noies mitificades, és força inquietant i ja fa anys que em sembla molt surrealista. Hi havia una cançó feminista, crec que amb lletra de la Capmany, que feia: 'jo no vull ser capità general'. Hi havia molts oficis que jo creia que no farien mai el pes a les senyores però ja he vist que no és ben be així.

La gent que, de veritat, les passa magres, molta de la qual forastera en llargues vies d'esdevenir ciutadana de ple dret, no surt als mitjans, ni als diaris, ni es pot queixar a fons de forma seriosa. De vegades, a algú d'aquests de la queixa i del que s'hauria de fer li he dit que a ell o ella les coses no li van pas malament. Oh, et diuen, però hi ha molta gent què les passa 'canutes'. D'acord, i, què fem, per tal que els desgraciats millorin la seva situació? Una font poètica és la incorporació de nous mots per no dir les coses clares, com això del 'sensellarisme' que gairebé sembla un esport de risc, dit així.

Vaig treballar a escoles complexes, amb alumnes complicats. En més d'una ocasió havia escoltat mestres, psicòlegs i gent del ram que, amb determinats infants, no s'hi podia fer res perquè la família no col·laborava. Per sort, en una reunió amb esplais, fa anys, vaig escoltar un senyor intel·ligent, he de dir que era un jesuïta, que rebatia el tema: a l'escola o a l'esplai, si les famílies col·laboren, millor, però si no és així, per motius diversos, la feina s'ha de fer amb les criatures, encara mes amb les que tenen famílies amb problemes i que no es preocupen. De vegades les col·laboracions familiars, la veritat, queden reduïdes a alguna reunió de compromís i a participar en les festes escolars o ajudant a fer disfresses per carnestoltes. 

És com això dels mestres de secundària, que es queixen dels de primària, els de batxillerat, dels de secundària i, els de la universitat, dels de batxillerat. Aleshores, si l'alumnat fa faltes d'ortografia, per posar un exemple qualsevol, quan ja ha passat la, cada dia més fluixeta, selectivitat, no es posaran pas els profes universitaris a arranjar la mancança. No vull generalitzar perquè he conegut profes d'universitat admirables, tot i que pocs i poques, la veritat. La professora Rúbies a la Normal o el professor Cervelló, a la UOC, ens dedicaven dissabtes i el que calgués, per 'suplir mancances anteriors'. 

Per sort les persones amb ganes d'aprendre i tirar endavant tenen recursos i s'espavilen, en general, i puja un jovent que crec que ja ha assumit que si no pot ser escriptor d'elit i s'ha de guanyar les garrofes repartint menjar a domicili, mira, què hi farem, també es pot ser feliç sense ambicions excessives. I potser més feliç i tot. Per no parlar de tant de jovent de tot el mon, avui veí del barri, que el que vol és sobreviure i millorar, sigui com sigui. És clar que la història es repeteix i acabaran, molts d'ells, per predicar als fills allò de què has de fer la feina que t'agradi i lluitar fins a morir per les teves ambicions i desitjos, materials i espirituals. No tenim remei, així és la nostra sobrevalorada espècie.

Moltes queixes ben intencionades son, en el fons, excuses de mal pagador. La culpa és dels mestres, dels polítics, del capitalisme, de l'espanyolisme castís i de Perico de los Palotes. He de dir que, a mi, les solucions com ara anar a cremar contenidors no em convencen gens. Hem crescut enmig d'una mena de mística revolucionària molt enganyosa i poc objectiva, em temo. Una vegada, en una botiga del Raval, una noia argentina i un senyor paquistanès feien broma sobre les queixes de la gent d'aquí sobre les 'crisis' i el que volia dir això de les crisis en els seus països d'origen. La solidaritat universal queda molt bé a nivell retòric però es poc efectiva malgrat les persones que es dediquen, amb coratge i generositat, a això que abans en dèiem 'beneficència' o 'caritat' i que ara no sé com s'ha de dir.

Sovint ja, ni discuteixo. Cadascú és queda amb la seva cobla i parlant la gent no s'entén, que a algú li facin cas depèn del seu poder de convincement, un poder que pot ser molt demagògic. Aquests dies em venia al cap allò que cantava Iupanqui, sobre un poeta una mica embadocat: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan. També em ve al cap un altra poema, aquell de León Felipe que fa: me sé todos los cuentos. Un company de feina feia broma, i, en relació als canvis metodològics educatius, que, pel que sembla no minven i crien nous plans d'estudi cada temporada, parafrasejava: me sé todos los métodos... El meu pare, que havia vist i patit de tot, exemplificava el tema amb una frase desenganyada, realista i contundent: Massa farts!

3 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Posats a divagar, a banda del 'què' i del 'com', a mi em sembla de vital importància el "perquè", ja que és curiós la quantitat de coses que assumim sense demanar-nos veritablement el motiu. Per què ara sembla tan important donar suport al futbol femení? Per què, de cop i volta, s'accepta com a vàlid un determinat mètode educatiu que demà serà substituït per un altre de ben diferent? Doncs, probablement, perquè, al cap i a la fi, som gregaris i sovint actuem per mimetisme.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, i quan més gran et fas més t'adones del gregarisme, el mimetisme i la tendència de ramat, això funciona des de nivells banals i frívols a coses molt tràgiques i serioses que expliquen canvis ètics, estètics i morals, guerres i genocidis i que gent que conviu en pau s'acabi estossinant. Esgarrifa pensar com n'és, de fàcil, manipular-nos quan convé i 'vendre'ns la moto'. El pitjor és que de jove, quan els meus pares i avis comentaven el mateix tema, havent viscut circumstàncies terribles, jo no en feia gaire cas. Tot i que tampoc no serveix gaire l'experiència vital dels altres, hi ha una mena d'orgull biològic que de jove et fa pensar que la teva generació ho farà millor.

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'has fet pensar en el programa Quèquicom de TV3, que reuneix el què, el com i el qui o perquè.

Salut.