4.7.22

EL PERFUM DELS DIES MARSELLESOS PASSATS PEL CINEMA

 


Aquests dies al canal Verdi han recuperat un títol emblemàtic de la meva adolescència, Fanny, dirigida per Joshua Logan, una d'aquelles pel·lícules que conserva allò que en diem el perfum dels dies, manllevant el títol sagarrenc. Fanny, de l'any 1961, explica una història romàntica, situada en una Marsella mítica. 

L'obra té el seu origen en una trilogia de l'autor francès Marcel Pagnol, molt llegit en aquells anys. L'any 1954 ja s'havia creat un musical a Broadway sobre el tema i en els anys trenta s'havia rodat una pel·lícula francesa amb el mateix argument. Malgrat que Leslie Caron, segons ella mateixa, era més ballarina que no pas actriu, en aquella època, no es va optar pel genere musical, sinó pel drama romàntic però, això sí, amb un final relativament feliç, després de passar per la separació dels protagonistes, amb els malentesos pertinents.

El repartiment, a més de Leslie Caron, va comptar amb actors importants ja grandets, Maurice Chevalier i Charles Boyer, i amb Horst Buchholz en el paper del noi que guilla i torna, al capdavall, a l'avorrida vida que temia. O així ho podem pensar ara, tot i que en aquella època es creia que l'amor tot ho solucionava, fins i tot la renúncia a la possible aventura imprevista. 



Hi ha aspectes que avui grinyolen, és clar. Però cada cosa s'ha de situar en el seu temps i el seu context. I sense embaràs no desitjat, fugida del xicot i casament de circumstàncies, no hi hauria història. Sort que tot, al capdavall, acabarà com cal, encara que hagi passat el temps, no tothom té tanta sort, en les ficcions novel·lístiques. La situació de la dona també ha canviat molt, aquí la mare de Fanny és una dama una mica ridícula que creu que el iaio vol casar-se amb ella, cosa que semblaria natural i lògica, si no fos que la ficció de l'època ridiculitzava aquestes dames grandetes amb filla joveneta, confonent les coses, com a Los gavilanes. 

Quan el iaio ric i bonhomiós està a les acaballes confessa als amics, fent marxar la mare de Fanny de l'entorn, que ja sabia que la seva jove dona no sentia passió per ell i que ho va respectar, però que va cercar algun consol en... una treballadora de la casa. Admeto que m'he tornat molt primmirada amb detallets que, en el seu temps, em semblaven irrellevants. 

Fanny és va estrenar aviat a Barcelona, es va presentar, amb gran èxit, en una Semana del cine en color que es feia al Palau de la Música i la propaganda deia que tothom s'enamorava de Fanny. Els temps canviaven una mica, altrament allò de l'embaràs fora del matrimoni no sé com hauria passat censura. 

Com a detall personal, relacionat amb la moral, encara molt rància de l'època, recordo que en un llibre 'educatiu' falsament agosarat, ja que parlava una mica de sexe, un capellà explicava els perills de voler esperar a tenir fills i evitar el tema com fos,  i posava com exemple el vell comerciant marsellès de la novel·la. En el llibre, en algun moment, explica que amb la seva dona no en van voler tenir de seguida i que, quan van voler, no van poder, cosa que dona una dimensió més oportunista al casament amb la joveneta. 

Una de les amenaces que envoltaven el tema del control de natalitat era l'amenaça de què després, potser no podries. Malgrat tot, Fanny resulta encisadora, avui, amb els seus colors vius i la seva gent bona i agradable, comprensiva i tendra. Leslie Caron està relacionada amb títols molt lligats a la meva infantesa, una història que no vaig entendre és la de Gigi, que té un rerefons força inquietant. Lilí i els seus putxinel·lis va ser un èxit, i també recordo una mena de Ventafocs, La zapatilla de cristal, i, és clar, l'americà a París, que he valorat més després perquè la primera vegada se'm va fer una mica llarg tant de ball i no hi vaig saber veure la grandesa de les seves coreografies.

Caron va poder fer papers de joventa durant molt de temps, gràcies al seu físic, com li va passar a Montserrat Carulla. Caron ha treballat sempre, encara es viva, amb més de noranta anys. Els francesos la volien francesa i ella és també anglesa, americana, per aquest motiu, ella ho ha explicat, la van deixar una mica de banda durant un temps. Això de les identitats diverses és un tema espinós, el blanc o negre semblen més intel·ligibles per als dogmàtics. Prou que ho sabem, per aquests verals, hi ha més tendència a restar que no pas a sumar, malauradament.

Va tenir moltes parelles, dos fills i molts néts, la seva parella més famosa va ser el Beatty, que tampoc es va quedar curt, fins que no es va estabilitzar amb la gran Annette Benning. Amb poques excepcions les parelles encara son asimètriques pel que fa a l'edat, en general, en el mon dels famosos, i, en general, a favor dels senyors. 

Tornar a la Marsella de Fanny em va provocar una inevitable nostàlgia amarada de tendresa, que hi farem. I no és que el mon fos, aleshores, millor ni més acolorit, al capdavall allò era cinema romàntic. No sé si al fill de Fanny i Màrius el devien fer anar a la segona guerra que va trasbalsar la fràgil Europa romàntica, vaja. 

Fanny va tenir moltes nominacions als Óscars però no en va guanyar cap. Va tenir competidors de pes, West Side Story, Vencedors i vençuts... Els seixanta s'estrenaven amb moltes expectatives però la realitat sempre acaba per decebre, d'alguna manera. 




3 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Deu n'hi do del reconeixement que va tenir:

1961: 5 nominaciones al Oscar, incluyendo, película, actor (Boyer) y montaje
1961: Globos de oro: 4 nominaciones, incluyendo mejor película - Drama
1961: Sindicato de Directores (DGA): Nominada a Mejor director
1961: Sindicato de Guionistas (WGA): Nominada a Mejor guión drama
1961: National Board of Review: Top 10 mejores películas

Dit aixo, haig de confessar que no la recordo aquesta película. Si Leslie Caron, que m'agradaba molt amb la seva fragilitat.

Salut.

Júlia ha dit...

Francesc, va ser un any amb molta competència!!!! West Side Story, per exemple.