13.6.22

LA QUEIXA CONSTANT I LA CALOR QUE ENS AMENAÇA

 

Fa anys corria una historieta exemplar, mig acudit, mig facècia, sobre un predicador espontani que pontificava sobre la justícia insistint en què si algú tenia dos cotxes, n'havia de donar un als necessitats, si tenia dues cases, n'havia de cedir una als sense sostre, i així successivament amb difererents bens duplicats. En algun moment una persona de la seva audiència li preguntava:

-I si tinc dos 'trajes'?

-Oh -responia el generós convençut-, és que de trajes en tinc més de dos...

En resum, sembla que és més fàcil donar allò que no tenim que no pas el que és nostre i, se suposa, merescut. 

Ahir l'editorial de La Vanguàrdia incidia en el tema del previsible consum elèctric que generarà o està generant l'abús d'aire condicionat. Fa anys, potser molts, l'aire condicionat era un gran desconegut. L'estiu es passava com es podia, obrint finestres i balcons i mirant de cercar l'ombra i la fresca a la mida de les nostres minses possibilitats, que no eren gaires. No se sortia a fora com ara i a la platja s'hi anava molt de tant en tant, en general, i fent excepció de les classes benestants i mitjanes que eren, en aquell moment, minoria. Després, amb la millora econòmica, vam accedir als ventiladors casolans i encara gràcies.

Entenc que indrets on la calor és excessiva utilitzin aquests estris, a Barcelona la calor i el fred son relatius, molt humits, això sí. Els primers cotxes amb aire condicionat eren cosa de rics i fins i tot es feia broma, per part de les classes obreres, sobre els fatxendes que tenien cotxes amb aquest servei, avui generalitzat. Una frase habitual era allò de: 'tinc cotxe amb aire condicionat, condicionat a obrir la finestra'. El cotxe també es va democratitzar, avui hi ha una campanya excessiva en contra però el fet és que, per a la vida actual i per a moltes feines és, encara, absolutament necessari.

Els humans tenim una tendència a l'excés molt preocupant, els aires condicionats i les calefaccions s'acostumen a utilitzar per damunt de les necessitats reals. Ja sembla que no es pugui viure sense. Sobre el tema he escrit moltes vegades i no m'allargaré, a mi més aviat em molesta, hi ha pocs indrets on la climatització sigui moderada i adient, la veritat. En aquesta època m'estimo més menjar a les terrasses dels establiments que no pas a dins, immergit en l'artificial fresca que, a més a més, exigeix tenir tancades les finestres, cosa que per als qui treballen en edificis massa freds és  un problema i ha provocat malalties i, en alguns casos, contaminació inquietant, poc explicada.

La gent gran, en ocasions, té una tendència en contra de les novetats, encara recordo mestresses de casa de la meva infantesa que rebutjaven la rentadora, fins i tot la fregona amb pal, que no arriba als racons. El rebuig pot ser per gasiveria o, en casos de gent més jove, per posicionament progre, hi havia qui no volia tele, per exemple. Les novetats sempre son perilloses i imperfectes, es va criticar el cine, la tele, els vídeo-jocs i, avui, els telèfons i les tauletes. Tot és perillós, però tot depèn, en realitat, de l'ús que se'n fa. Quan hi ha gent que fa bretolades online la culpa és d'internet. Oblidem aquella antiga dita, no sé si xinesa o índia, 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'.

Amb la pandèmia es va tornar a parlar de la contaminació provocada pels avions, pels vaixells turístics. És fàcil despotricar, amb raó, en contra d'aquestes coses quan afecten els ricatxos però el cert és que, a la mida de les possibilitats de cadascú, la febre viatgera ha tornat a amarar el personal, sembla que si no viatges no ets ningú. Sovint em ve al cap aquella sogra 'capriana' que deia al gendre: 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

Per més que es vulgui viure en una certa austeritat vital les tendències pesen i no les pots defugir mai del tot. Per sort s'ha esvaït aquella mania dels amics i coneguts d'ensenyar-nos munts de diapositives i fotografies dels seus viatges. Viatges a tota mena de llocs, en general plens de turistes i disfressats d'oferta turística. En tot hem caigut en l'excés. Fins i tot en temps més humils se'ns deia que sortir al carrer ja era un perill, sobretot si portaves calerons, pocs o molts, depenia de les possibilitats, alguna cosa acabaves comprant, alguna cosa que potser no feia massa falta. No compris res inútil amb l'excusa de què és barat, deia un savi consell moral. Però això de la utilitat o la inutilitat, fins i tot de la necessitat, és molt flexible i acomodatici.

El consum, més o menys afortunat i necessari, de fet, ens compensa de les moltes mancances i desenganys que ens amolla la vida. Quan una cosa la tenim a l'abast fàcilment ja té menys valor, això ha passat amb tota mena de bens i, també, amb el menjar. Crec que no s'hi pot fer més o, de fet, poca cosa. I tot això val per a les nostres majoritàries classes mitjanes més o menys modestes. Ja sabem que hi ha gent amb moltes necessitats, gent que dorm al carrer, i països on la gran majoria de gent passa molta calor o molt de fred,  que no viatja si no és en patera,  i que resisteix com pot les limitacions en l'adquisició de bens, potser no imprescindibles, però que ens aporten comoditat i benestar vital, al menys en teoria. 

També hi ha, avui, els apocalíptics, que tot ho veuen negre malgrat que en general, els que conec, viuen bé i, si son de la meva edat, amb la pagueta corresponent. Han existit des de temps ancestrals. Els valors s'han perdut, el jovent no val un duro, les criatures estan mal educades, els polítics son tots ells corruptes o imbècils, internet ens amarga la vida, el canvi climàtic acabarà amb l'espècie un dia d'aquests, Barcelona està pitjor que mai i, el català, en perill d'extinció.

Semblem incapaços, tot sovint, de valorar de forma optimista allò que ha millorat. Per a tot cal mirar enrera amb objectivitat una mica desacomplexada. No soc una gran admiradora de la classe política, en general, però sí que em produeix respecte que algú es dediqui a la política, des del consell de barri o l'associació de veïns a les altes instàncies dels manaies, considerant el poc respecte que genera la professió, a tots nivells, i els rotllos, mals rotllos, tuiters desagradables i reunions que s'han d'empassar si volen sobreviure en els càrrecs. 

Admeto la meva tendència, que, com que soc humana, critico en d'altres, a la generalització. Hi ha avui, com sempre, bona gent, intel·ligent i agradable, feliç a la mida de les possibilitats humanes, empàtica, alegre, i que encara creu de bona fe, tot i que avui sembla de mal gust insistir-hi, allò de la cançó de la nostra joventut 'el demà serà millor'. El demà no sabem com serà, no ho podem saber, i, fins i tot, si la nostra sobrevalorada espècie un dia desapareix, al capdavall també van fer figa els dinosaures. Un científic ironitzava sobre el tema, fa un temps, a la tele, comentava que, si ens extingíem, les bactèries i els virus estarien molt còmodes i contents. 

Un personatge de Ruth Rendell manifestava, a no sé quina novel·la que vaig llegir fa anys, que tan sols aspirava a no passar fred ni gana i, sobretot, 'no queixar-se'. La queixa, poques vegades justificada a fons, i que evidencia allò de què 'cap geperut és veu el gep', és constant i matxacona, darrerament. Per sort, avui, els geperuts, tan presents en el llenguatge popular dels avantpassats son, en el nostre mitjà social més habitual, gairebé inexistents.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La gent gran té molt mala memòria del temps passat. Hi ha hagut altres mesos de maig molt calurosos, un d'ells fa vint anys, i és que estan molt pesats amb el canvi climátic, car sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. Quan a l'aire condicionat a casa no en podem tenir per la Nuri, que pateix d'asma, pero no ens cal, ni tan sols ventilador, tenim bona corrent d'aire en ser un pis cantoner i ser aquesta zona de la Creu Alta terra de vents.

Guaita que deia Fuster: Ecologia.- ¿I els milers, o milions i milions d'especies d'animals i vegetals, que s'han extingit abans de l'aparició del primer fum industrial.

Tot Barcelona ha dit...

'no queixar-se'. Aquet és el secret.
Abans, fa temps de aixó, i en Montjuïc, el fred era fred i la calor, molta calor. Avuí tot es pot anar pasant sense cap mena de patiment.
Salut

Júlia ha dit...

El Pere fa temps que apunta temperatures i l'any passat va fer la mateixa calor, si fa no fa. pel que fa les extincions, d'acord amb Fuster. El cas és fer-nos sentir culpables.

Júlia ha dit...

Miquel, ens queixem de tot, la veritat.