20.6.22

L'ENIGMA TARRADELLAS

 

Els llibres sobre el passat relativament proper m'agraden ja que m'assabento del que passava mentre jo vivia, encara, immergida en una feliç ignorància. Poca cosa sabia de Tarradellas en aquell temps esperançat del 'ja sóc aquí', pares i mares catalans, de l'escola on treballava aleshores, en la qual els mestres espanyolistes eren majoria, van anar a la famosa rebuda i en van tornar molt satisfets.

La figura de Tarradellas, quan va deixar de manar, va passar per una etapa en la qual generava incomoditat a molta gent, per motius diversos. Sembla que aquest sigui el destí d’alguns dels nostres mites catalans moderns, als quals demanem més virtut i coherència que a personatges semblants, d’altres països europeus. O que a nosaltres mateixos.

Darrerament s’ha publicat una extensa biografia, de més de mil pàgines, sobre el personatge, amb una vida complexa, un supervivent exitós, dels pocs que podem trobar, del temps de la República. És un llibre d'aquests, 'de pes', en tots els sentits i potser en algun moment m'hi acostaré, de moment, no sé si per la calor, em fa mandra encetar una lectura tan voluminosa.

Per sort, l'any 2017 els periodistes Enric Canals (Tiana, 1952) i Josep Maria Ràfols (Vilanova i La Geltrú, 1951) van publicar un volum més breu i molt interessant, en el qual s’incidia en la biografia del polític, sense excedir-se, situant-lo en una època llarga i complicada i aprofitant el fet de poder recuperar documents dels famosos arxius de Poblet.

Canals, que va ser director de TV3 a l’enyorada època d’or del canal, va conèixer Tarradellas sent molt jove, l’any 1976 i, fins i tot, segons ha explicat, va dormir al llit del seu fill. Tarradellas podia tenir defectes diversos però el seu tarannà evidenciava, segons els testimonis, que et trobaves davant d’un home seductor, amb un gran sentit d’estat, cosa que afavoria el seu físic, ja que, encara que no ho vulguem admetre, la presència i l’alçada, si van acompanyades d’una personalitat atractiva, son un valor a considerar, el mateix que la bellesa femenina.

Tarradellas va dedicar la vida a un objectiu concret, el retorn de la Generalitat. Ara tot sembla evident però ningú no creia en això, ni en tants altres coses, en aquells anys del tardo franquisme. Era un home ja gran, podia haver mort abans que el dictador, la sort i l’atzar també juguen les seves cartes, en la història. Tarradellas podia haver-se dedicat a fer negocis i diners, a l’exili, tenia grapa, voluntat i coneixences. Hi ha gent que ho va fer, amb millors o pitjors resultats.

Tarradellas va passar anys endeutat, fins i tot a nivell molt precari, amb amics decebuts, que es planyien d’haver-li amollat diners. Un personatge que adquireix grandesa, amb el pas del temps, és la seva dona, que fa bullir l’olla, cerca ajudes, passa molt de temps sola, amb els fills, i que també podia, en algun moment, haver optat per tocar el dos. Allò de la gran dona rere un gran home, avui, és una cosa rància, evidentment, però el cert és que Tarradellas, sense Antònia Macià, que el va sobreviure (no tenia res a veure amb el president Macià), potser no se n’hauria sortit tan bé.

Jo tinc flaca pels aspectes humans, alguns dels quals s’expliquen en aquest llibre: fragments de cartes d’amor, Tarrradellas jove convidant la noia, una adolescent, al ball del fanalet, la tendresa amb els fills, amb la filla amb síndrome de Down. En aquells anys molts homes, fins i tot intel·lectuals amb idees d’esquerra, no volien saber res dels fills discapacitats. Tarradellas jugant a escacs amb el fill, un home intel·ligent, avui resident a Suïssa, que sempre ha tingut un paper honest i discret, en la història familiar, avui, ja, un avi respectable.

Canals i Ràfols van tenir accés als famosos documents de la carpeta blava, que no es podien consultar fins quinze anys després de la mort del polític i la seva dona. No sé si se’ns explica tot però hi ha aspectes molt rellevants, en relació als anys republicans, a la repressió desfermada, a la desorganització i la mala gestió del govern, de la guerra. Avui hi ha, encara, qui vol que no es parli de tot allò, o qui pensa que entre els suposats incontrolats no hi havia catalans, o no eren catalans ‘del tot’. Sobre el tema de l’arxiu els dos autors van fer abans un Sense ficció, que es va estrenar a TV3, abans de la publicació del llibre, un encàrrec fet en constatar que el documental, com sol passar, quedava molt limitat en el temps.

Hi ha aspectes diversos sobre coses com ara la (mala) relació amb Pujol i, durant un llarg període de temps, amb Òmnium. O amb els comunistes. També hi ha esdeveniments que freguen Berlanga, com ara això del cor de Macià, salicant i fent malbé documents bancaris. Tarradellas fascina, avui potser més que ahir, un home ambiciós, de caràcter, flexible quan cal, que sap escoltar, tot i que depèn de a qui. Hi havia, abans d’aquest, llibres sobre el polític, molt extensos. El mateix passa amb l’actual biografia, no és fàcil llegir amb cura més mil pàgines d’història contemporània. I, a més a més, fins i tot amb textos molt extensos quedaran sempre misteris per esbrinar. Tarradellas va acabar per no parlar-se amb l’avui mitificat Macià, en algun moment critica durament Companys, crec que amb raó, però, quan cal, li reconeix el que fa bé.

Tarradellas va ser un home ambiciós i amb aspiracions, des de jove. Sabia, ai, que la informació és poder, i per això tenia tanta cura en guardar-ho tot. Això d'espiar es una mena de vocació universal per part dels qui tenen poder. Però aquest poder té els seus riscos i potser ara podem entendre més a fons l’encàrrec de no deixar consultar segons què ni de qualsevol manera. Hauríem de tenir maduresa històrica per entendre l’època o les difícils circumstàncies del restabliment, avui mal entès, de la Generalitat, amb el seu retorn, acompanyat d’aquella inoblidable aclamació popular.

Tarradellas tria Poblet, aspecte també controvertit, perquè vol tenir la documentació lluny de Jordi Pujol i de Montserrat. Al llibre trobem un retrat menys amable que el canònic, de l’Abat Escarré i les seves declaracions. Poblet li sembla un indret menys polititzat i l’acullen molt bé. Tarradellas s’adona de què, després d’haver caigut en mans dels anarquistes s’ha passat a les dels comunistes, és valent i arrauxat en ocasions, també és molt crític amb el fet de voler allargar la guerra amb la batalla de l’Ebre, destinada a augmentar els mèrits de determinats líders.

De Tarradellas he sentit a dir i he llegit molts penjaments, sovint poc clars, havies de llegir entre línies, perquè, al capdavall, tothom ho sap tot però una altra cosa és que es vulgui buscar problemes. Jo li tenia mania per un tema frívol, allò de fer anar les noies de la Generalitat amb faldilles. Em resulta un personatge gairebé enigmàtic en molts aspectes, però això passa, per raons òbvies, amb molta gent gran que va tenir responsabilitats durant la guerra. En ocasions la viquipèdia, o algunes biografies ben intencionades, passen una mica de llarg per aquells anys i pels que van venir després. Ni tan sols ho sabem tot de la família i, en ocasions, val més que sigui així. Amb els anys ja t'adones de què qui deia blanc després diu gris i es valoren coses com la coherència i el fet de no canviar d'opinió, quan evolucionar i canviar, en el tema polític, és sovint molt necessari. 

Amb el temps i la trista experiència de la derrota Tarradellas també esdevé lúcid i poc amic de fer volar coloms. Aquest és un molt bon llibre per recuperar i rellegir i per acostar-nos, si pot ser sense prejudicis, cosa gens fàcil, a un personatge i a una època que, al capdavall, ens ha fet com som, encara que no en tinguem la percepció. Una figura tan interessant és previsible que provoqui, al llarg del temps, acostaments diversos a la seva figura i a la seva tasca de govern. L'han comparat amb De Gaulle i jo crec que li dona cent voltes.


8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Me interesa, lo tendré en cuenta porque siempre se puede leer entre lineas.
Ahora estoy con un libraco de también cerca mil páginas titulado "Casi una biografía" de Dionisio Ridruejo. Me interesa en cuanto habla de todo lo cercano a García Lorca, los Rosales, las chekas de Madrid, la fobia entre Falange y Franco, y la purga que hizo el "cabo" a todo lo que se movía.
La información es buena y los personajes (Cela no sale bien parado) con sus anécdotas incluídas,en ocasiones no dejan mucho que desear.
Un saludo

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Tarradellas tenia sentit d'Estat, la grandeur, que diuen els francesos.

Salut.

Júlia ha dit...

Debe ser interesante pero los libros tan voluminosos, actualmente, me asustan un poco.Cela no sale bien parado en ningún sitio, qué personaje... Ridruejo también tuvo mucha relación con intelectuales catalanes, escribía a menudo en Destino.

Júlia ha dit...

Sí, aquesta és la seva virtut i, en ocasions, el seu defecte, considerant el mitjà polític on s'havia de moure. I va donar 'grandeur' a la Generalitat recuperada, això no es pot negar.

Per cert, i en relació amb l'entrada de Miguel, a la mili va tenir de 'cap' el Franco i tothom li tenia molta por, per allà. Això, abans de la guerra, evidentment, era jovenet, encara. Ja prometia.

Olga Xirinacs ha dit...

Tarradellas va arribar quan jo recollia la Viola d'Or a Munich. Vaig pensar en el llaç d'unió que això podia significar, i de recuperació. Però calia abans fer una gran feina adaptativa que no va ser gens fàcil.
Una abraçada, Júlia.

Tot Barcelona ha dit...

Y me interesa en cuanto la relación con Pere Pruna (pintor) en Sitges, del cual soy admirador y de la que tengo obra suya.
Leeré el de Tarradellas.
Gracias

Júlia ha dit...

Erem temps molt esperançats, Olga, res no va ser ben bé com ho havíem imaginat però potser no tot era possible, és clar.

Una abraçada!

Júlia ha dit...

És interessant, Miquel, i fàcil de trobar, també a les biblioteques.