5.7.22

L'APASSIONANT MON DE LES NOTÍCIES FALSES, LES MITGES VERITATS, LES ESPECULACIONS I LES LLEGENDES URBANES

 

Les noves tecnologies, sobretot, enguany, el whatsap, son objecte de moltes crítiques ja que allò més nou sempre és pitjor, en el nostre imaginari, que allò que hi havia en el passat. Una de les possibilitats a l'abast és la de difondre el que sigui i reenviar allò que faci gràcia o ens sembli rellevant o curiós. Culpem el mitjà a l'abast d'això que avui en diuen fakes i que s'ha dit de moltes maneres, en anglès tot és, encara, més perillós. 

De la mateixa manera que és fàcil reenviar de tot és relativament senzill comprovar si ve d'alguna font una mica seriosa, si té firma o referència, però com que la galvana sovint és, també, una virtut nacional, això sol passar poques vegades. De fet no hi ha res de nou, la tendència a la tafaneria és ancestral, recordo que quan era petita ja corrien brames diverses, de contingut veïnal, barceloní, nacional o universal, que s'anaven explicant de l'un a l'altre per escandalitzar, divertir o demostrar que teníem accés als misteris pregons de les nostres societats.

Moltes d'aquelles brames podien produir efectes dolorosos quan implicaven gent coneguda, com ara allò de les noies que desapareixien en una cotilleria barcelonina, en un afer en el qual estava implicat un senyor dels mitjans de comunicació. Una varietat cruel ha estat la calúmnia, sobre calúmnies existeixen moltes històries del passat, als pobles eren perilloses, ja sabeu què li va passar a la Dolors de Calatayud. I és que de vegades les brames es difonien en forma de cobla o canterella. Darrerament un senyor de la política es va veure condemnat per uns assetjaments que s'han demostrat falsos, per exemple, o sigui que tot torna i pren formes diverses, segons l'època.

Hi ha brames inofensives i brames intencionades. El mon del govern i la política ha utilitzat la mentida quan li ha convingut, encara es donen per bones coses dubtoses del temps de la guerra, per exemple, recollides a llibres i articles. Els llibres d'història potser son més seriosos i ben escrits que els fakes del whatsap però contenen moltes boles, mitges veritats, especulacions i de tot una mica. No ens podem fiar de res ben bé del tot però viure en la incertesa és dur i tenim tendència a pensar que la veritat sempre surarà, cosa altament improbable, perquè la veritat absoluta no existeix. Ni tan sols de les pròpies famílies ho sabrem mai tot i potser millor així. Hi ha qui té idealitzat un avantpassat afectuós que tu saps, per testimonis fiables, que durant els temps difícils no va ser pas un angelet, precisament. Les persones també son molt polièdriques, vaja.

Una víctima retrospectiva de la maledicència mediàtica ha estat, fins fa poc, la pobra Enriqueta Martí, batejada de forma perversa com Vampira del Raval, sobre la qual s'han explicat a dojo disbarats diversos, fins i tot es va fer un musical reivindicatiu de la seva criminalitat. Ja se sabia que tot era mentida però sempre hi ha qui redescobreix que tot era mentida i es van publicar llibres seriosos sobre el tema però, encara, algú em comenta de tant en tant que 'el que passa és que es va tapar'. I ho van tapar, és clar, els poders malèvols i ocults, que no diré pas que no existeixin, en ocasions, ep. Fins i tot vaig sentir, per la tele, que durant anys ha ostentat la categoria de mitjà de culte, que teníem dret a la Vampira com els anglesos tenien l'Esbudellador, com si fes falta tenir aquesta mena de coses horribles en el nostre imaginari.

Quan una cosa inexacta o no comprovada va a parar a un llibre, ja pren una certa oficialitat i es va repetint a tort i a dret citant l'autor com si fos la Bíblia, i això que la bíblia no és pas un exemple seriós de veritat històrica, precisament. M'he tornat tan desconfiada que, en ocasions, no m'he cregut coses que eren certes, recordo que, per exemple, fa anys, no em vaig creure, la primera vegada que m'ho van dir, que la senyora Preysler fos nòvia del Boyer, per posar un exemple frívol. Això del Vargas Llosa també semblaria increïble si no fos veritat, és clar.

Aquests dies m'han arribat un parell de coses poc greus, però significatives, un vídeo on un senyor que no s'identifica ni saps on és explica  com es llença energia dels molins de vent, per contribuir al augment de preus, un vídeo que he vist que ha estat desmentit a llocs com aquest de maldito bulo que fan un bon servei a la causa. També he rebut unes quantes vegades una llarga referència, plena d'inexactituds, que no sé si prové de la tele o del facebook, sobre l'orígen del nom del meu barri. La gent, amb bona intenció, m'envia això del Poble-sec de tant en tant, què hi farem. 

Moltes coses no se saben, d'altres ni tan sols no es poden saber, de moment, però m'he adonat de què, als itineraris sobre aspectes diversos del paisatge urbà, a la majoria de la gent no els agrada que una cosa no sigui segura, la contundència i la seguretat resulten més apreciades que no pas el dubte i la incertesa. Amb els anys vas sabent més coses, més aviat per vella que no per saberuda, com li passa al dimoni, i t'adones de les moltes ximpleries que t'amollen els experts en, per exemple, visites culturals, d'aquestes que avui proliferen a dojo. 

Fa anys la tafaneria era atribuïda a les dones, per això un exemple del diccionari Fabra deia 'una dona tafanera', recordo Montserrat Roig comentant aquells exemples masclistes dels diccionaris antics. També es tafanejava fent safareig, que era una activitat femenina cent per cent, una feina dura i feixuga que feien les dones. Un altre exemple masclista era allò de 'cridar com una verdulera'. Avui la correcció política ha bandejat aquesta mena de coses tot i que, de forma inexplicable, puta i fill de puta encara es fan servir com insults, fins i tot en el teatre modern i a les sèries de televisió.

És impossible saber la veritat de tot o destriar a fons el gra de la palla, també depèn de qui ho diu, hi ha gent que ens cau bé, és de la nostra ideologia i els donem crèdit, per això volem que ens recomanin coses, llibres, per exemple, quan els recomanadors son tan limitats com qualsevol altra persona, els gustos son diversos i hi ha un excés de producció literària que fa impossible l'objectivitat. Som en un mon amb molta gent que fa de tot i això, destarota. Però és impossible que no es difonguin brames de tot tipus, per la xarxa, pel sistema boca-orella o per ràdio macuto. Allò tan clàssic i repetit de què res humà no ens és aliè, precisament, es produeix, a l'obra original, en un context de pura tafaneria... masculina, per cert. Després s'ha elevat a categoria filosòfica d'alt rang, això sí. 

Un altre tema és que tenim tendència a creure determinada gent, periodistes per exemple, diguin el que diguin, sobretot si creiem que son de la nostra manera de pensar. La fe és una mala consellera, en aquests casos. Aleshores, si un dia el nostre periodista d'opinió preferit diu alguna cosa que no ens fa el pes, ja ens cau de l'escambell. Amb això de la pandèmia té un pes la fe en determinats personatges molts dels quals, per cert, son dels que no estan en directe amb el problema i que s'atorguen, o els atorguem, una autoritat en la matèria. El carisma personal hi té molt a veure, en tot plegat. Si cadascú opinés, tan sols, d'allò que sap, sense especular, potser aniríem millor però tot seria una mica avorrit.

Com diu aquell vell refrany,que encara no he acabat d'esbrinar si és xinès, persa, hindú o empordanès: no culpis el mirall, la ganyota la fas tu. Les xarxes actuals son els nostres miralls del Tibidabo, divertits però enganyosos. I, a més a més de les brames de tot tipus, hem de suportar la difusió d'un munt de missatges bonistes, en el meu cas referits a temes com ara què bonic és fer-se vell i què guais som les senyores. Tampoc això és nou, fa anys es passaven, copiades, frases diverses, poètiques i esperançadores, com ara allò de no ploris perquè s'amaga el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles, i coses així. Tafaneria i poesia son aspectes inevitables de la nostra condició humana. 

3 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

La brama, la trola, es tan vella com la humanitat. Ha canviat la manera de difondre-la amb l'ajut de la innocència de la gent. El Ministeri de la veritat té la llengua de fusta.

Salut

Júlia ha dit...

Moltes vegades no es fa amb mala intenció i sovint també els experts mediàtics fan afirmacions quue son opinions seves i els donem crèdit.

Júlia ha dit...

La gent tampoc no és sempre innocent, de vegades es difon allò que respon a les nostres idees, més aviat.