6.7.22

L'HOME QUE VA MATAR, O NO, LIBERTY VALANCE, SEIXANTA ANYS DESPRÉS

 

En un dels comentaris al post anterior, sobre Fanny, incidia en el fet de què la pel·lícula, bonica i interessant i amb moltes nominacions, va trobar una gran competència. Fanny, d'alguna manera, era el cine d'abans, encara, mentre que els anys seixanta van veure canvis importantíssims, al mon, a la societat i, és clar, al cinema.

Al cinefòrum de Tot Història del proper divendres comentarem un pes pesat, L'home que va matar Liberty Valance, de 1962, fa tot just seixanta anys. Hi ha qui diu que és la millor del director, d'altres trien Centaures del desert, però jo crec que es fa molt difícil triar res, en un conjunt de titols tan divers, remarcable i nombrós. 

Sobre John Ford s'ha escrit molt, durant anys. Sobre algunes de les seves pel·lícules, com aquesta, podem trobar llibres sencers, articles de tota mena, gravacions de tertúlies cinematogràfiques televisives... He vist aquesta pel·lícula tres o quatre vegades. Crec, tot i que la memòria és enganyosa, que no la vaig veure al cinema, però, qui sap. Avui Ford és un clàssic indiscutible, no sempre ha estat així. Hi ha hagut èpoques en les quals el cinema americà rebia molts menyspreus absurds, en comparació amb el cinema europeu, així, en general.

Cada vegada que l'he vista he vist una història diferent. Cada vegada m'ha agradat més, hi convergeixen un munt de temes, la història real s'amara de simbolisme, fa anys no em semblava que fos tan trista, tan nostàlgica. Un western crepuscular, van dir. Bé, les etiquetes sempre son limitades, ens serveixen per explicar-nos i en ocasions les repetim perquè ja formen part del nostre imaginari intel·lectual i sentimental. El pas del temps és un dels grans temes presents en la història. 

Compta amb un molt bon repartiment, John Wayne va portar durant anys el penjament de ser un mal actor, cosa que ja s'ha vist ben bé que res de res. Vera Miles destaca entre un conjunt d'excel·lència. Lee Marvin va consolidar el seu paper de mala persona fins que no va fer papers de senyor atractiu, una mica desmanegat. He llegit, amb motiu de les commemoracions del centenari Ferrater, que l'escriptor hi feia pensar. Potser sí.

La pel·lícula enfronta la força de la llei amb la llei de la força, més o menys. Ara tornem a entomar les dificultats de fer volar coloms sobre el pacifisme bonista, si en algun moment se'ns presenta Liberty Valance a la porta de casa potser no tindrem més remei que fer allò que no volíem, aprendre a disparar. Stewart fa un paper amb més ambigüitat del que sembla d'entrada. La pel·lícula sembla una història senzilla, amb triangle amorós, dolents pel mig i triomf, més o menys, dels bons. La llei i el progrés els acabarà portant, però, més aviat la tecnologia, amb aquest tren fumejant que obre i tanca la pel·lícula, una pel·lícula amb pocs exteriors, per cert.

Ens quedem amb molts interrogants, hi ha un gran salt en el temps que hem d'omplir de contingut imaginat, per què els tres personatges tan sols es tornen a trobar amb motiu de la mort d'un d'ells? S'han vist, abans, en alguna ocasió? Fins i tot, malgrat que sembla un fet transparent, ens preguntem si l'advocat superat per les circumstàncies no va matar realment l'abusador i, al capdavall, tot ha estat una jugada generosa de l'home fort, per evitar-li problemes de consciència. O potser va intervenir per evitar convertir el record de l'advocat mort, en l'imaginari de la noia, en un impossible, en una possibilitat perduda, en un mite? Quan era joveneta t'advertien dels paranys de tenir dos pretendents, cap dels quals, rebutjable. Triar inquieta, l'error ens espanta.

La noia, a qui estimava, en realitat? Al capdavall triar un camí vol dir deixar de banda tots els altres però el retorn al poble evidencia la seva insatisfacció. Pel que fa a l'interès periodístic per mantenir llegendes i contes xinesos, encara que no siguin la veritat, si és que la veritat es pot saber, també és un clàssic dels mitjans, tot plegat. És aquesta una pel·lícula sobre la qual els afeccionats podríem estar hores parlant. Els herois no existeixen, vaja, ens els construïm a la mida de les nostres necessitats i tendències. 

Per motius una mica agafats pels pèls, en alguns aspectes, la pel·lícula m'ha fet pensar en l'obra La Fam, de Joan Oliver, si la traiem del context massa explícit de la guerra civil. L'home d'acció, útil en els moments de violència, valent i arrauxat, es veu superat per l'organitzador pusilànim. Allà també hi ha una noia pel mig. A La Missió, un dels religiosos opta per resar i, l'altre, per lluitar, però tots dos acaben malament. 

L'advocat ha triomfat, al capdavall, ha fet carrera, és un home important, ben situat, però, està satisfet? De fet, el més rellevant que se suposa que va fer i pel que se'l valora a nivell popular va ser matar Valance, com li recorda algú cap al final de la pel·lícula. La llei i l'ordre també tenen les seves limitacions i allò que es guanya en ordre i seguretat es perd en llibertat, aquest és un altre debat recurrent. Avui queda bé criticar els polítics però ni el més honrat i coherent pot fer allò que voldria, suposo que aquesta realitat deu fer patir força.  

Liberty Valance és un clàssic i segurament que d'aquí cinquanta anys més ens dirà coses noves. O potser les mateixes, adaptades a un present ara ignorat. El senador i la seva dona tornaran al poble, al menys en tenen la intenció, un retorn als orígens, als vells amics, però, ho faran? La pel·lícula és magnífica pel que explica però també per allò que no ens pot o no ens vol explicar.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Es cinema, cinema amb actors veraços, convincents que engrandeixen la pel·lícula.

Júlia ha dit...

I un gran director, sobretot, els actors son uns manats, al capdavall. Però és cert que té un gran repartiment, fins i tot els secundaris son boníssims.

Cinefilia ha dit...

No tinc molt clar que sigui la millor pel·lícula de John Ford (jo em decantaria més aviat per Centauros del desierto), però, en qualsevol cas, la tinc entre les meves preferides.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Es que en té moltes de bones, els 'Centaures' té moltes devocions.

Jo ja soc incapaç de fer aquesta mena de tries, amb els anys també canvies de gustos i de perspectives.

Una abraçada i que el cinema ens acompanyi.