Tinc una amiga que té previst fer un viatge a Israel aquest juliol. Amb els anys qualsevol detall te n'evoca molts d'altres i, en comentar amb ella, ens escrivim gairebé cada dia, aquest viatge proper, em va venir al cap un llibre que algú fa anys em va deixar, El escándalo de Tierra Santa, del qual recordo poca cosa. I em va venir també al cap el seu autor, Josep Maria Gironella, la seva època, els seus grans èxits literaris, la seva complexa personalitat i l'oblit, injust i interessat, en el qual se'l va anar situant a partir de la transició.
Som un país poc agraït, amb més tendència a restar que no pas a sumar. Gironella va tenir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la guerra civil. Va guanyar molts diners, se'l va traduir a un munt de llengües i va senyorejar literàriament una època molt determinada. La gran majoria de gent del meu veïnat, gent humil, d'idees diverses, va llegir aquells llibres amb gran interès, sovint manllevats d'uns o altres. A nosaltres ens els deixava un parent, no es compraven gaires llibres nous, aleshores, per raons òbvies d'escassedat, i les biblioteques pràcticament no existien, a nivell popular.
Recordo aquells llibres de gruix sobre una calaixera de casa, jo els vaig anar llegint a trossos, parant més atenció a les històries sentimentals que s'hi esdevenien que no pas als fets que s'hi explicaven. Per a la meva família tenien un valor afegit, hi sortia Girona, El Collell, terrible presó republicana que després Cercas va mencionar als Soldados de Salamina, amb molta menys grapa, pel meu gust.
Gironella, quan les coses van anar canviant, va ser rebutjat amb excuses poc literàries, farcides de prejudicis. Jo encara no he llegit cap llibre narratiu sobre la Guerra Civil que sigui objectiu o ponderat, es fa molta mitologia barata, actualment. Gironella va fer el que podia fer en aquell moment. També se li va criticar el fet d'haver escrit en castellà. I d'haver estat, de jovenet, en el bàndol franquista. Tot plegat son coses que han afectat molts personatges de la cultureta, tan sols cal mirar viquipèdia per comprovar que, quan convé, els temps de la guerra ni s'expliquen, quan no es vol desmitificar el personatge referenciat.
Per altra banda, gent d'esquerra, mediàtica, que, en molts casos, en èpoques posteriors havia escrit majoritàriament en castellà, no va tenir manies en publicar amb el senyor Lara que tampoc és que fos d'idees republicanes. Tot s'arranja segons toca i convé. Gironella va escriure moltes mes coses, molt interessants, va viatjar molt, va patir una forta depressió, sobre la qual també va escriure. Va acabar renyint amb Lara, que tampoc devia ser una persona fàcil de tractar. Va conèixer un munt de gent, ell mateix va ser molt crític amb la guerra. M'estalvio allargar-me més del compte, per a més informació es pot escoltar i mirar l'excel·lent 'A fondo' que li va dedicar Soler Serrano. Amb Lara, aleshores un editor emergent, va tenir sort, després de passar per més de deu o dotze editorials que no van voler saber res del llibre dels Cipreses. Segons diuen va ser l'esposa de Lara, una altra dona intel·ligent i amb ull clínic, qui en va recomenar la publicació al seu marit.
https://www.youtube.com/watch?v=kCnhUHzF0dA
Gironella era de parla catalana, de Darnius, ell mateix admetia que el seu estil, planer, era fruit d'escriure en una llengua manllevada, un instrument. Va ser un home amb una vida apassionant, complexa, contradictòria en alguns aspectes, podria fer-se una sèrie excel·lent sobre la seva vida i la seva època. Va tenir molta sort amb la parella, Magdalena Castañer, una d'aquelles dones d'empenta que li va donar suport absolut, i cal pensar que de joves van viure de forma gairebé bohèmia, plens de deutes, amb una gran inseguretat. El fet de no tenir fills va possibilitar que voltessin pel mon sempre plegats, la seva dona era molt viatgera, ho van poder fer gràcies al fet d'haver guanyat diners a dojo. Una cosa que no se sol perdonar, l'enveja és un dels pecats capitals més habituals de casa nostra. La trilogia de la guerra, sobretot el primer llibre, va ser el volum espanyol més llegit del segle XX i va ser traduït a un munt de llengües.
Gironella ha quedat a l'ombra del cànon nostrat, una llàstima. És clar que, en ocasions, al seu poble, Darnius, se li han fet homenatges, reconeixements, poca cosa al capdavall. Tot i amb això molts dels seus llibres, en edicions econòmiques, es venen i es poden trobar amb facilitat. La seva producció literària més tardana va ser gairebé silenciada de forma condescendent pels qui remenaven les cireres dels mandarinatges culturals. Enguany sembla bandejat aquell antic debat sobre si es podien considerar autors catalans els qui escrivien en castellà, avui ja no sabem ni quin és l'original d'un llibre, tot surt de forma simultània en els dos idiomes i de vegades tens sorpreses quan veus que estàs llegint una traducció i pensaves que era el text primigeni.
En els seus darrers anys, decebut, Gironella, que era vanitós, tenia l'esperança de què en algun moment la posteritat el recuperaria i valoraria com escriptor, de moment no ha estat així. Tampoc el cinema ni la televisió no han tingut un gran interès en els seus llibres de més gruix. Va ser un home autodidacte, amb una gran cultura construïda llegint i parlant amb personatges que admirava. Jo crec que era un molt bon narrador, una cosa és escriure bé i, l'altra, que estiguis d'acord en les tesis que una novel·la pot sostenir. Amb totes les seves limitacions els primers èxits de Gironella, sobretot el primer, Los cipreses creen en Dios, em sembla més revelador de la situació pre-bèl·lica que no pas molts contes de bons i dolents que llegeixo avui i que anguniegen força. Gironella, amb una mare religiosament fanàtica, un pas traumàtic pel seminari, la seva arrauxada anada a la guerra, voluntari en el bàndol franquista, cosa que ell mateix criticava anys després, és un producte típic de la Catalunya profunda, tan poc coneguda i valorada avui, tan poc entesa encara, tan incòmoda pels que volen que tot sigui blanc o negre.
Magdalena Castañer va sobreviure set anys al seu marit. He trobat per la xarxa un d'aquells encisadors escrits que l'inoblidable i enyorat senyor Mirambell, cronista gironí per excel·lència, li va dedicar amb motiu del seu traspàs.
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/05/18/mort-magda-d-gironella-49528105.html
10 comentaris:
Una magnífica entrada, si señor.
Y no es que no escribiera en catalán por manía o por adversión, porque tenía cultura, hablaba en los dos idiomas y escribía en los dos idiomas, pero tenía un editor que sabía en que idioma se vendería más y el porqué convenía hacerlo en uno y no en otro en aquel momento. El Sr Lara era perro viejo. Lo demostró cuando superó a Skira en el número de editoriales en el mundo y en la dotación del Planeta.
Particularmente me quedo con los Cipreses creen en Dios, pienso que está bien narrado el hecho de la división de las dos españas con los Alvear, creo que así se llamaba la familia, de fondo.
Me ha gustado mucho la forma que has tenido de enfocar la temática de la lengua : "tan sols cal mirar viquipèdia per comprovar que, quan convé, els temps de la guerra ni s'expliquen, quan no es vol desmitificar el personatge referenciat..."
Tal com és.
Pasa lo mismo con Pere Pruna en la pintura catalana. Para mi los frescos con el mejor azul que uno pueda imaginar (*) los ha pintado Pruna, lo que sucede es que militó en la Falange en su juventud y a partir de aquí está denostado.
(*)https://www.barcelona.zone/es/centro-civico-pere-pruna
PD: Por poco que puedas, porfa, acércate por allí, hay un autobús que te deja en la puerta y hay exposiciones sobre todo de escultura. Te maravillaran los frescos.
Salut
No es como lo interpretas, Miquel. En aquella època, los cincuenta, el catalán estaba prohibido, tolerado en algunas reediciones de tema religioso,ausente en las escuelas donde estba también prohibido hablarlo de forma pública por parte de los funcionarios. No había libros en catalán y ni se planteaba escribir una novela que se pudiese publicar, en catalán. Gironella ya había ganado el Nadal, pero el libro vendió poco. No creo que en aquella época ni Gironella ni mucha gente supiesen escribir o leer correctamente en catalán si no era que, de forma privada, alguien de su entorno, que lo hubiese aprendido antes de la guerra, se lo enseñase. Yo no pude hacer cursos de catalán, y gracias a Ómnium, hasta finales de los sesenta. Precisamente Gironella no tenia estudios, fue autodidacta, hablaba catalán por tema familiar, eso sí.
La poca alfabetizacion que había, tampoco todo el mundo podía ir a la escuela, era en castellano, no había otras opciones.
Mucha gente que tenía algunos libros en catalán, de antes de la guerra, los había hecho desaparecer por miedo. Se minimiza mucho todo eso, hoy. En los primeros sesenta, gracias a mecenas privados, se empezaron a crear algunas editoriales en catalán, poca cosa, de momento. A la escuela no llegaría el catalán hasta la Transición, en algunas se hacía alguna cosita a la semana, gracias también a Omnium.
Lara tampoco era entonces el editor que fue, precisamente pasaba su pequeña, todavía, editorial, una crisis importante. El libro de Gironella tuvo un éxito inesperado y Lara se benefició bastante con el libro, no aconsejó nada sobre la lengua, ni se planteaba ese tema por parte de nadie. Precisamente cuando, años después, el libro en catalán empezó a despegar Lara también publicó alguna cosa en catalán y se inventó el premio Llull, por su espíritu comercial.
Las prohibiciones no afectaban tan solo a la lengua, también al contenido, el libro tuvo algunas dificultades però acabo pasando censura, González Ledesma, en cambio, no pudo publicar un libro premiado por tema 'moral'. Hace falta ponerse en el contexto cultural de la época, el tema de la guerra era arriesgado, a Gironella también le favoreció, de rebote, haber luchado siendo casi adolescente en el bando 'nacional', a la hora de conseguir publicar el libro sin problemas. Te aconsejo que mires la entrevista de A fondo, es muy ilustrativa.
Incluso los primeros jóvenes universitarios que empezaron a escribir en catalán a finales de los sesenta tenían un catalán muy deficiente y pobre, en comparación con algunos exiliados que iban regresando.
El tema del mercado es importante, claro, en español o en inglés el mercado es muy amplio, incluso en estados pequeños con lengua propia se escribe y canta mucho en inglés.
El tema de la ideologia o d'haver estat falangista també és relatiu, Lara va ser capità de la Legió, molt de dretes, però quan les coses rutllaven tothom desitjava publicar a Planeta. Espriu va poder escriure gràcies al seu germà metge, que també havia estat falangista. Foix i Villalonga van flirtejar amb el feixisme. Hi ha a qui no se li tenen en compte aquestes coses i d'altres als quals sí, de vegades no entenc gens els criteris, suposo que es qüestió de coneixences, conveniències i dèries personals. Moltes produccions d'autors d'esquerra, tot i ser mediocres, s'han promocionat gràcies a la ideologia, i a l'inrevés.
A banda d'això, no es perdona l'èxit popular, això va passar amb Sagarra, amb Gironella, i, en un altre context, també ha passat amb Serrat.
Per cert, vaig seer al centre que dius quan el van inaugurar, ara fa temps que no vaig per aquella zona de la ciutat. Sobre pintors i músics també hi hauria molt a comentar.
Graciès per les aclaracions.
Salut
Vaig llegir de jovenet 'Los cipreses creen en Dios' i 'un millón de muertos'. En aquells temps Gironella tenia un cert prestigi, clar que era abans de la mort del dictador. Bartolomé Soler que vivia a Palau de Plegamans va contraatacar a 'un millón de muertos' amb 'los muertos no se cuentan', pero com Gironella ha caigut en l'oblit, com tants altres escriptors o dramaturgs. Algú de menys de 30 anys en sap de Buero Vallejo, Jardiel Poncela i altres?
Francesc, tenia 'molt prestigi', va vendre més que ningú, en castellà, durant el segle XX. Cap de tots aquests ha caigut en l'oblit absolut però els gustos canvien, la societat també, i sorgeixen molts escriptors i escriptores nous. De tant en tant algú es redescobreix i fa una revifalla.
Per cert, els de més de setanta també ignorem moltes coses que saben els de trenta, tot és relatiu i valorable.
No et pensis, no crec que ignorem gran cosa que ells sapiguen i nosaltres no. Una ejemple. Vaig descobrir Bad Gial, jo, a les meves netes. Quan se suposa que havia de ser al revés. El que cal, és estar emetent.
Bon dia, Júlia.
M'ha agradat molt el que has escrit sobre la trilogia escrita per Gironella. Jo vaig tenir interés en ella, perque en aquells temps, jo era jove,tenia correspondencia amb un noi suïs, el qual em va demanar el llibre primer de la trilogia i em va picar la curiositat, el vaig llegir i em va agradar molt, perque el vaig trobar que tan parlarva bé com malament dels uns i els altres, cosa que la considero justa perque de disbarats en van fer per tots els bandos. Jo, tinc el primer i el tercer, en quant al segon, el tenia el meu cunyat i mel va deixar. He llegit altres títols d'ell i sempre m'han agradat perque té una escriptura molt planera i entenedora per mí que no tinc estudis filosofics.
NURIA FUSTE
Francesc, doncs jo n'ignoro moltíssimes, la meva neta única que té nou anys me nha ensenyat moltes. Per altra banda, si els joves ignoren coses que creiem importants es culpa dels adults, no parlo tan sols de l'ensenyament, moltes coses s'aprenen a casa, els iaios tenim una gran responsabilitat, els pares també però tenen menys temps. Per cert, emetent o amatent?
Núria, contentíssima de veure' t per aquí, et dono tota la raó. Els llibres van agradar a molta gent 'normaleta' que havia viscut la guerra, també, i crec que son absolutament recuperables. Un altre tema son els saberuts 'filosòfics', és clar. Un gran escriptor no valorat, avui, com es mereixeria.
Publica un comentari a l'entrada