POST-OLÍMPICS, TANMATEIX

 

L'aspecte més rellevant que em ve al cap, quan recordo tot allò dels Jocs Olímpics, és que jo tenia trenta anys menys. Em motiven poc aquests festivals multitudinaris, la veritat, però aquests dies recordava, de forma inevitable, allò de 'què feia jo aquell dia'. Puc retrocedir més anys enrera, quan es va notificar que Barcelona faria les Olimpíades i el senyor Maragall va fer els seus famosos salts. Jo era, aleshores, tutora d'un curs de sisè, els nois i noies van arribar a escola entusiasmats, repetint que 'Barcelona havia guanyat', talment com si allò fos un mèrit indiscutible. Moltes noies, sobretot noies, es van anar a apuntar aviat per fer de voluntàries quan arribés l'esdeveniment.

A escola vaig viure una estranya realitat, un sector de mestres, inclòs un jove bidell que teníem aleshores, els repatanis subliminals davant del tema català, que s'anava imposant en l'ensenyament, repetien que ells 'anirien a l'Expo de Sevilla', talment com si allò fos una declaració de principis i Barcelona una mena d'exemple de fatxenderia extensiva. Així que jo, que em crec antiolímpica visceral, vaig haver de defensar el catalanisme barceloní davant dels bescantaments sobre el tema que proliferaven en determinat sector de la meva vida professional. Aclareixo que no tenia res contra l'Expo, però que em vaig estimar més anar a Sevilla sense expos ni coses semblants.

No dic res de nou si recordo que el factòtum de tot plegat va ser el senyor Samaranch, avui hi ha gent que protesta perquè el museu olímpic porta el seu nom, oblidant que sense les seves influències, complexes i tan sospitoses com es vulgui, no hauriem tingut aquell esdeveniment a la ciutat. Nosaltres, la família, vam decidir tocar el dos, aquell estiu. La inauguració la vam veure en una tele del càmping de Sant Feliu de Pallerols, malgrat les meves reticències olímpiques em va fer il·lusió contemplar la festassa des d'allà.

Després vam fer una ruta per França, a veure alguns dels castells del Loira, avui encara hi trobaríem molta més gent i hauríem d'agafar entrades abans, per internet, la meva mirada turística sobre els parcs temàtics universals, potser a causa de l'edat, s'ha tornat més crítica. En alguns càmpings on vam estar va veure alguna coseta dels Jocs, el que més gràcia em feia era sentir que es feia servir el català, quan s'anunciaven les 'actuacions'. No era fàcil poder assistir a aquelles olimpíades en persona, per això moltes persones normaletes van fer seus, més aviat, els Paralímpics posteriors, dels quals avui es parla poquet. 

Avui, de tot allò, cadascú recorda el que li abelleix, en general hi ha una visió mitificada en molts aspectes. Barcelona va millorar però he de dir que alguns espais s'havien deixat degradar sense manies, podria posar molts exemples. Vam perdre llençols diversos, edificis, carrers, memòria sentimental... Montjuïc també s'havia deixat degradar sense manies durant uns quants anys i, amb una breu revifalla, va morir poc després el Parc d'Atraccions més popular de la història barcelonina, amb una mena de revitalització interessada del Tibidabo.

Un dels aspectes més interessants, no ho negaré, va ser el tema de les platges i d'algunes intervencions al Raval, que van esponjar i millorar el barri. Sembla que econòmicament va anar tot bé o va semblar que tot anava tot molt bé. Vam començar a incrementar el turisme massiu d'avui, no hem mort d'èxit però gairebé. Un efecte pervers, entre d'altres, va ser el terrible accident d'uns jubilats francesos a Banyoles, a causa de les xapusses fetes a la barca turística, per tal de fer més calaix, ja que des que la bonica ciutat va ser, també, seu olímpica, havia multiplicat el nombre de visitants.

Tenim tendència a recordar les coses bones, atiades per la nostàlgia, és clar. Avui tot just sabem alguna cosa de l'operació Garzón contra independentistes, aleshores eren pocs i fàcils de controlar i reprimir, em temo. També s'ha parlat poc de com es van amagar indigents i prostitutes o se'ls va 'traslladar' a llocs diversos. Ja a Terra Baixa la Marta explica una cosa semblant referent, m'imagino, al temps de l'Exposició de 1888. És una pràctica habitual en èpoques de festasses oficials.

La gent més jove que jo potser te una visió mítica de tot allò. Jo, tot s'ha de dir, soc una mica 'antiesportista competitiva', em sembla absurd que en un moment precís un esportista es jugui la medalla i l'esport d'alt nivell té molts aspectes que no suportarien una anàlisi filosòfica seriosa. Però, vaja, tot son gustos i aficions. L'excés d'entrenament que exigeix poder ser 'dels millors' em sembla poc humà, així com que, més enllà del número u, i a tot estirar, del dos i el tres, la resta quedin en una mena d'anonimat de número zero. És clar que això també es pot dir de coses com ara els premis literaris, no ho negaré.

Admeto que, avui, moltes fotografies dels anys vuitanta, de Barcelona, fan pena. Per la ciutat s'havia estès el tema de la droga per tots els sectors, crec que qui més qui menys tenia coneguts, parents o saludats que van caure en aquell parany i, molts, no se'n van sortir. Recordo la Rambla de Catalunya amarada, a les nits, de xaperos adolescents. La droga va incrementar la delinqüència i, per reblar el clau, va arribar el VIH. Molta gent, en aquella època, va fer diners, la borsa va revivar. No sé si una cosa i l'altra tenen relació, hi ha qui pensa que sí. Del que passa mentre vivim n'arribem a saber ben poca cosa, la veritat. 

Al Poble-sec, malgrat la proximitat amb Montjuïc, les millores urbanes gairebé no van existir, tot i que la campanya aquella de 'Barcelona, posa't guapa' va fer que s'arrangessin façanes fumades. La percepció de la nostra història va lligada a l'edat que tenim i a la memòria que rumbegem, sempre selectiva, parcial i condicionada en molts aspectes. No pensàvem que arribés tot això del 'procés', aleshores, érem, més o menys, catalans i espanyols, en aquest ordre i amb poques excepcions. Però la felicitat no pot durar, si és que existeix. 

Trenta anys son molts, hi ha relleus generacionals, aquells nois i noies de sisè son avui pares i mares de família, molts d'ells, i han tingut sorts diferents a la vida, tot i que la majoria se n'han sortit bé. No hi havia, aleshores, tota la immigració universal que hi ha avui i que ha contribuït al manteniment de moltes escoles dels barri que haurien tancat, amb la gran baixada de la natalitat autòctona d'aquells anys. L'escola on jo treballava aleshores va acabar tancant per aquest motiu, l'any 1993. Tot té llums i ombres i el temps passa i s'esdevé allò que menys havíem pogut imaginar, a nivell individual, col·lectiu i universal.

Un tema de debat va ser la mascota, el Cobi, que vam veure per tot arreu i que molta gent rebutjava fins que ens va acabar agradant, com va passar amb La Pedrera i amb tantes coses. Al conegut d'una mestra de l'escola li van pagar una morterada per fer cobis inflables en un temps rècord, no devia ser l'únic en fer calaix. Més enllà de les parafernàlies olímpiques l'atur no minvava gaire i els nous joves, amb les excepcions habituals, tenien problemes de feina i d'estabilitat. Per tot això i per moltes més coses això dels jocs d'hivern proposats m'ha semblat, des del principi, una ximpleria. Potser sense muntar saraus no es pot tirar endavant, qui sap, hi ha qui diu que calen aquesta mena de celebracions si es vol 'reflotar' l'economia sectorial.