11.7.22

RETORNS NOSTÀLGICS I GUERRES PERDUDES

 

La Filmoteca ha inaugurat una exposició sobre Jaime Camino, que encara no he vist. Hi ha temps, ja que romandrà oberta fins l'octubre. Camino mereix tots els homenatges possibles, per molts motius, que van més enllà, fins i tot, del tema cinèfil i la possible valoració qualitativa de la seva obra. Betevé va programar, aquest darrer dissabte, a l'imprescindible cicle Barcelona i acció la pel·lícula España otra vez, que havia vist alguna altra vegada, fa molt de temps, i de la qual vaig constatar que recordava molt poca cosa.

De tots els escenaris, molts dels quals barcelonins, que ens transporten a la Catalunya, encara força pobra i endarrerida, de finals dels seixanta, jo recordava, sobretot, la imatge de Corbera d'Ebre, un poble que avui està molt canviat, tot i que ha conservat edificis enrunats al poble vell. La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula no coneixia Corbera, ni la Terra Alta. Avui la zona és un destí turístic interessant, que esperona la curiositat dels joves pel tema de la guerra i de la terrible batalla de l'Ebre. Tot plegat, de forma inevitable, es mitifica, i per a molta gent jove d'avui aquells fets, encara que en patim seqüel·les, son tan exòtics per a ells com per a mi ho eren les guerres carlistes.

La pel·lícula té moltes limitacions, compta amb un guió que avui ens pot semblar tòpic, però també elements que la converteixen en un document imprescindible, no tan sols pel que fa a l'evocació de la guerra civil sinó en la visió d'aquella Barcelona de la meva joventut i de la mentalitat que existia en aquell moment sobre temes diversos. Per la pel·lícula, de tant en tant, com qui no vol la cosa, sents alguna parauleta en català. Catalunya no es menciona, com a entitat pròpia, que jo recordi.

Expliquen que va tenir problemes amb la censura, per variar, sobretot perquè es podien veure imatges retrospectives del temps de la guerra, imatges reals, que exemplifiquen els records del protagonista, un metge americà que havia estat brigadista. I és que a banda d'aquestes imatges, poques referències hi ha al tema de la repressió directa i personalitzada, la violència es limita als bombardeigs, a les batalles... és més important, doncs, allò que no es diu que no pas el que s'explica, una mena de constatació de la bogeria bèl·lica que no s'atura. En algun moment el protagonista menciona Vietnam, quan el capellà manifesta que 'allò' no tornarà a passar'. Les imatges reals diuen el que no es pot dir i no és estrany que provoquessin prevenció per part dels qui manaven aleshores.

El castellà del brigadista madur i enyorat és molt maldestre i això fa que es perdin matisos, la banda sonora és confusa, en algun moment. Aquest metge que ve a Barcelona a un congrès, a la recerca de la joventut perduda, el va interpretar un bon actor americà que va ser sempre, més aviat, un secundari, Mark Stevens. El metge va tenir amors en temps de guerra, no sabem fins  quin punt íntims, amb una infermera, les pel·lícules d'aquell temps no podien ser gaire agosarades, a casa nostra.

La infermera es va casar amb un sevillà i va tenir una filla que és igual que ella de jove i es dedica al flamenc, interpretada per la gran Manuela Vargas, una ballarina de molta categoria i molt bonica i expressiva, llàstima que no l'aprofitessin més en el cinema. La societat d'aquells anys ens pot semblar bàrbara, avui. Es parla dels toros, i el metge diu que Buffalo Bill va matar no sé quants búfals, per constatar que els costums hispànics no son pitjors que la resta. Veiem la salvatge matança d'un porc rural, la matança del porc, en directe, era una activitat que s'oferia en excursions familiars en autocar, encara que sembli mentida. 

Tots els tòpics que avui ens poden provocar un cert refús i que potser cercaven la promoció internacional s'apleguen, doncs, en una història amb un guió amb certes pretensions, en el qual van col·laborar, a més del mateix Camino, Roman Gubern, i un personatge avui no gaire conegut, molt interessant, Alvah Bessie, que havia estat brigadista i que va patir presó durant el temps negre de la cacera de bruixes, en el context del cinema dels Estats Units. A la pel·lícula fa un paper breu, precisament tot el contrari del que ell era, de metge conservador.

Per la pel·lícula desfila molta gent coneguda, en petits papers, Rabal, Luis Ciges, interpretant un antic combatent que s'ha fet capellà, les conversions religioses després de la guerra i les vocacions sacerdotals raretes son un tema que encara està per estudiar una mica a fons. I hi retrobem personatges de la societat elitista i avançada catalana, Pere Portabella, Albert Puig Palau... La soferta dona del metge, a la qual aquest envia a Mallorca durant el Congrés que li serveix d'excusa per evocar el temps de la guerra, és una actriu alemanya molt bonica, encara viva, Marianne Koch. 

El metge americà i la jove filla de la infermera s'enamoraran, però la cosa tampoc no va a més i cadascú seguirà el seu camí. Això del senyor que havia estimat la mare i després s'enamora de la filla, perquè és joveneta i clavadeta a la mare de jove, és també una mena de tòpic recurrent en moltes històries. 

La Barcelona de l'època és la dels bars sòrdids amb mariners americans borratxos, una barcelona sense immigració llunyana, amb prostitutes del país, i amb una certa aspiració de millora moderna, la de les fires i els congressos, vaja. Una Barcelona amb grans distàncies socials i una Catalunya en la qual els manicomis, amb tota la bona intenció, eren com el que se'ns mostra durant el viatge de la parella protagonista a Corbera. Fa més de cinquanta anys i, per sort, hem millorat més del que sembla, tot i que ens queixem tant i tan sovint.

Jaime Camino té un repertori cinematogràfic molt lligat a la guerra civil, potser massa ambiciós considerant les possibilitats que hi havia aleshores. En aquells festivals que es feien a la França propera, on s'alternaven les pel·lícules pujades de to amb les de contingut polític que no passaven censura, vaig veure el seu immens documental, La vieja memoria, que em sembla impressionant i imprescindible. En pocs anys tot va canviar molt de pressa, potser no del tot en la direcció esperada, però tenim tendència a conrear expectatives exagerades, érem joves i tot semblava possible. Als porcs els maten igualment, potser fins i tot en més nombre, però de forma discreta i dissimulada, tot i que les botifarres ens les continuem menjant. La mort, diu el metge al capellà que el vol fer reflexionar sobre Déu i la transcendència, és el final d'un viatge.

España otra vez va tenir una nominació a Cannes. El seu encant i el seu interès, avui, van molt més enllà de valoracions cinèfiles, incideixen en el nostre imaginari sentimental, si no vam viure la guerra sí que vam viure aquells anys seixanta, que semblaven tan moderns i eren, encara, tan atrotinats, rancis i tristos, malgrat que els temps estaven canviant, segons cantava Dylan.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

De Camino recordo:Las LARGAS VACACIONES DEL 36, i DRAGÓN RAPIDE, però aquesta no em sona de res.

Salut.

Cinefilia ha dit...

Doncs a mi és una pel·lícula que em va agradar força, com la majoria d'aquest director.