EL CAMP, LA CIUTAT, LA LITERATURA I ELS MITES RECURRENTS

 

Aquest cartell de cinema correspon a l'excel·lent versió de Solitud que va dirigir Romà Guardiet, va trigar en estrenar-se, no va tenir el ressò que mereixia i, al menys, en alguna ocasió la vaig poder veure per la televisió. Malgrat tota la parafernàlia sobre protegir el cinema en català i galindaines semblants sovint s'ha estat molt injust amb cineastes com Guardiet, que encara té un títol pendent d'estrena. 

Solitud és un llibre emblemàtic, un veritable clàssic, d'aquells als quals trobes coses noves cada vegada que el recuperes. Víctor Català no era ben bé un personatge rural tot i que reflecteixi sovint, sense concessions, la duresa de la vida aïllada i difícil de la ruralia. Actualment es torna a parlar de la represa de la novel·la rural, o situada en el mon natural de l'alta muntanya inventada, un tema recurrent i que avui ja té poc sentit perquè tot, ens agradi o no, està molt relacionat. 

Segons teories diverses, molt interessants, els modernistes van ser ruralistes, en el sentit de lloar i mitificar una mena de vida salvatge, amarada de puresa, que de fet, tenia molt d'enyorament sentimental, en un moment en el qual molts burgesos es feien habitants privilegiats de la ciutat. La pintura també reflecteix aquest sentiment, paisatges de pagès, capvespres camperols... El paradigma seria el Manelic de Terra Baixa. En canvi els noucentistes van ser partidaris de la ciutat civilitzada, educada i polida. Tot això és molt esquemàtic, és clar, però alguna cosa hi ha de tot plegat.

De tant en tant surt gent que 'torna' o 'descobreix' el mon rural, natural, de vegades hi ha qui se n'hi va a viure i també hi ha qui, després de l'experiència, ha retornat al mon urbà, que no és pas, avui, tan sols, Barcelona. Tot això va a modes i es repeteixen molts tòpics que no aguanten un estudi seriós. Les contradiccions proliferen, tot això de l'os i les ovelles, un fet en el qual el vençut ha estat el pastor, és gairebé una metàfora de l'enfrontament entre qui es guanya la vida, de forma resistent, en el mitjà natural, com pot i el deixen, i una mena d'ecologisme de despatx, eteri i més filosòfic que pràctic. 

Una vegada, en una excursió, vam fer una caminadeta per indrets garrotxins, en un petit poble reconvertit en parc temàtic, amb casetes de segona residència pintadetes, de pedra vista, cortinetes de ganxet i floretes als balcons, la gent que venia amb mi va comentar que bonic era tot. A la sortida del poble hi havia un casalot gran, amb aparença desmanegada i corrals amb bestiar, van comentar que quina diferència, aquella casa tan lletja, amb la resta. La casualitat va voler que, precisament aquella casa, l'única en la qual es feia al poble activitat econòmica del present, fos d'uns parents llunyans meus, vaig intentar explicar que era l'única casa on s'hi treballava però crec que no va servir de gaire. Es vol que el paisatge respongui al rodolí que va crear una coneguda nostra, que va morir centenària: el paisatge és ben igual que un pessebre de postal.

La puresa de la pagesia es magnifica. Tot té moltes variables i condicionants però el cert és que, avui, l'urbanita acostuma a fer natura sovint, ja sigui fent travesses muntanyenques, pujant als cims a tota pastilla, cosa que encara em sorprèn, o anant a collir bolets de forma massificada. Però també qui viu a pobles, per petits que siguin, volta sovint, viatja, va a les ciutats per molts motius, al metge, als magatzems, a fer visites culturals i al que toqui. El jovent dels pobles pot estudiar, té cotxes, ordinadors i, això sí, no sempre el transport públic a l'abast respon a les necessitats vigents, ho admeto.

Fa anys era habitual fotre's de l'home de camp, del pagerol, quan, curiosament, tothom tenia avis o pares que eren originaris de llocs remots i n'havien marxat empesos per la necessitat i les ganes de millorar. Corrien, quan jo era petita, molts acudits sobre pagesos, sobretot un que anava a Barcelona, no sabia castellà i es feia un munt d'embolics. Ara això seria políticament incorrecte però els barcelonins hem d'aguantar tota mena de penjaments sobre la ciutat, la seva suposada inhumanitat, brutícia, manca de relacions humanes i la resta. Coses con pixapins i ser de Can Fanga haurien de anar-se bandejant de la terminologia anti urbanita. Ah, que bé queda dir que estàs tip de la ciutat, de la seva barreja humana, de la seva suposada inseguretat, obviant que els crims rurals son relativament habituals, o que les ciutats acostumen a ser un conjunt de barris amb vida pròpia, una vida pròpia molt interessant en la majoria de casos.

La vida salvatge i angoixant dels pobles aïllats la trobem reflectida a molts llibres, Els sots feréstecs, per exemple. La Laura barcelonina se'n va a Comarquinal i s'ensopega amb un mon hostil, ignorant, endarrerit. Però és clar, també hi ha el contrari, una mena de mitificació de la natura que en aquests darrers temps ha revifat en algunes produccions literàries d'èxit. Ser modernista o noucentista, amb noms diferents, encara cueja, tots tenim una mica de cada cosa però també tendència vers un costat a l'altre, tendència que pot canviar al llarg de la vida. 

Durant un temps la novel·la rural es va considerar passada de moda, però Maria Barbal la va revifar en un moment concret. Barcelona també ha estat un bon escenari literari, cinematogràfic. Després ja van passar de moda una cosa i l'altra i el que quedava bé era fer novel·la amb components cosmopolites, que passés a països estrangers, al menys, en part. Tot plegat té poca importància ja que depèn més aviat de la grapa dels escriptors o escriptores o dels directors de cinema que no pas del tema concret. Hi ha temes molt bons que han produït llibres dolentíssims o mediocres, no diré exemples perquè tot son gustos, però en podria fer una llarga llista. I temes senzills, casolans, sense relleu, que han inspirat llibres inoblidables, aquí i a tot el mon. 

Solitud és un gran llibre per motius que van molt més enllà de l'aïllament ermità de la Mila, de fet ella no enyora pas la ciutat sinó un seu poble més animat, vora el riu. El mon dels pobles és divers i variable, defuig tota mena de tòpics. Els primers llibres de Juan Arbó van trasbalsar la noucentista societat d'abans de la guerra, en una de les seves novel·les més tristes un dels personatges, una noia que pateix abusos per part del seu padrastre, i que viu aïllada, als aiguamolls, desitjaria viure al poble llunyà, del qual veu les llumetes al vespre. Una de les grans necessitats de la gent normaleta és la relació social, em sembla.

La vida dels pobles pots ser molt semblant a tot arreu, això es copsa sovint en la literatura diversa, de tot el mon, un personatge de Ruth Rendell, en algun moment, explica com en el teu poble et sens segur, coneixes tothom des de petit, però que tan sols vols tenir cotxe per poder tocar el dos quan et sembli. De vegades l'anonimat i la possibilitat de fer noves coneixences té molt de pes. 

La veritat és que el mon de pagès d'abans ja fa temps que ha anat a menys, ha canviat molt, i, per altra banda, el mon urbà ha crescut i creixerà. Més enllà de gustos i tòpics les coses son com son. I no son de cap manera monolítica, a pobles de tota mena, ciutats mitjanes i ciutats grans hi conviuen moltes realitats un gran nombre de les quals, sovint, ens passen desapercebudes o no tenim cap interès en conèixer a fons. Un poblet pot ser molt acollidor i, al costat, tenir un altre poble més hostil i repatani. Durant les guerres al mon rural hi sol haver més violència, si es compta amb tants per cent, que no pas a les ciutats. Els odis s'enquisten més, o així m'ho sembla. I el que passa a llocs remots sovint és més fàcil d'amagar i silenciar. Per sort, de moment, no ens trobem amb aquestes tràgiques situacions. Tot és relatiu, adjectiu que provoca urticària a molta gent, per cert. I un altra tema seria la relació entre el mon rural i els treballadors 'de fora' que necessita per funcionar, un aspecte que, per exemple, a la llorejada Alcarràs es toca molt de passada.