LA LITERATURA FILIPINA TAMBÉ EXISTEIX

 

Amb el pas del temps aprens coses però més aviat t'adones de les moltes que no saps, que coneixes malament i que mai no podràs arribar a saber. Gràcies a un dels excel·lents clubs de lectura de la Casa Àsia he llegit Anochecer, una novel·la escrita per F. Sionil José, un autor que va estar a punt d'aconseguir el Nobel i que va morir el gener d'aquest any sense que cap programa de tele o de ràdio, que jo sàpiga, ens en parlés (o ho fes tot just de passada).

Aquest escriptor va néixer a Rosales, Pangasinán, pel desembre de 1924. Va morir al seu país pel gener de 2022. Podem llegir en castellà tres dels seus molts llibres, tots tres fomen part d'una sèrie de cinc, Anochecer és el darrer que va escriure però el primer en l'ordre cronològic dels esdeveniments, que repassen la història filipina, sacsejada per la lluita de classes i el colonialisme espanyol, americà i japonès. Sembla que el fet d'haver estat candidat al Nobel va fer que es fessin aquestes publicacions.

A Barcelona fa molts anys que hi ha immigració filipina, son gent discreta i educada, que es relaciona molt entre ella. Gosaria dir que coneixem molt poc la cultura, la història o la geografia del país. De cinema filipí tan sols recordo haver vist una pel·lícula, fa anys, a la Filmoteca. No té un turisme massa desenvolupat, les notícies que ens arriben d'allà, molt de tant en tant,  son curiositats sobre governants corruptes, terratrèmols, coses així, perquè la informació alarmista es veu que aconsegueix més audiència que no pas la positiva. És un país complex, format per més set milt cinc-centes illes, amb més de cent milions d'habitants, cent setanta llengües, ètnies diverses... Sabem que va ser colònia espanyola, sobretot gràcies a allò dels darrers de Filipines o a les companyies de tabac. Potser ens sona José Rizal, afusellat pels espanyols, un personatge molt interessant, poc llegit entre nosaltres, tot i que va escriure en espanyol. Va influenciar molt Sionil, tot i que aquest va escriure en anglès. 

Les llengües oficials de Filipines son el tagal i l'anglès però hi ha d'altres llengües parlades per milions de persones que tot just, en alguns casos, es respecten una mica a l'escola dels menuts. Sembla que Sionil no va voler escriure en tagal, pertany a un altre grup ètnic i lingüístic, les relacions entre alguns grups son espinoses, com sol passar a tants indrets del nostre planeta. 

Durant un curs escolar, per circumstàncies diverses, vaig treballar a una escola del cor de Barcelona on anaven molts alumnes filipins, la gran majoria treballadors, amb famílies educades i estables. La lectura d'aquesta novel·la m'ha motivat i encuriosit més sobre aquell país i la seva història i característiques, tot i que, més enllà del context en el qual se situen els fets, és una narració que connecta amb allò que en dic l'ànima humana. Al capdavall molts pobles s'han vist sotmesos pels uns i pels altres, han tingut enfrontaments interns, han comptat amb personatges rellevants, com el protagonista, líder i heroi malgrat ell mateix. I, a nivell més personal, la gent té una família, s'enamora, pateix, gaudeix de la natura, treballa i intenta sobreviure amb dignitat, aquí i a les antípodes. 

A la tertúlia sobre el llibre, coordinada per Marta Moreno, amb una assistència relativament minoritària, deu persones, vam poder comptar amb Isaac Donoso (Alcoi, 1979), un d'aquests savis gairebé anònims per a molta gent que mereixerien una presència més persistent en televisions i programes culturals. Escriptor, filòleg, arabista, musicòleg i moltes coses més, Donoso va parlar de forma planera i propera de l'autor, del país, en el qual ha viscut i estudiat i el club de lectura va ser un goig. Entre els assistents hi havia el periodista Ramon Vilaró (Vic, 1945), un altre savi, que també ha escrit en ocasions sobre Filipines i que va ser amic personal de Sionil. 

Aquests clubs de lectura online permeten que t'apuntis de forma puntual a una de les lectures, comencen i acaben amb gran puntualitat, i en els pocs en els quals he participat he après moltíssimes coses que no sabia. És allò del vell refrany que havia escoltat a casa, tot sovint, quan era petita: no te acostarás sin saber una cosa más.