Aquest divendres he reprès els cinefòrums online de Tot Història amb The Remains of The Day, avui tot un clàssic del cinema, que es va estrenar en el ja llunyà 1993. Recordava molt bé la pel·lícula, tot i que el pas del temps fa que oblidem detalls, que ens fixem en aspectes que ens havien passat desapercebuts i, fins i tot, que constatem com, en ocasions, inventem escenes que ni tan sols no van existir. Com tantes altres pel·lícules, aquesta demana pantalla gran i cinema en silenci, sense crispetes. Recordo que la vaig veure al Renoir, en versió original, perd molt doblada, passa amb tot el cinema en general però hi ha històries que exigeixen poder escoltar els actors i les actrius més que no pas unes altres.
James Ivory, director californià d'ascendència europea, ha assolit un reconeixement en alça amb les seves adaptacions d'obres literàries. Malgrat l'excel·lència dels seus repartiments, guions, i ambientacions, no ha rebut tants premis com seria d'esperar, però això dels premis és una mena d'estranya loteria. Hi ha qui titlla Ivory de fred, de distant, no diré que en alguns casos no sigui així, tot i que matisaria la qüestió. Però aquesta pel·lícula li va sortir rodona, una obra mestra amarada de melangia i emoció, que no ha perdut gens amb el pas del temps, més aviat el contrari.
Com és ben sabut la pel·lícula parteix d'una molt bona novel·la de Kazuo Ishiguro, deu ser casualitat però els dos llibres que més m'han agradat d'aquest autor son els que tenen versió, molt respectuosa amb el texto original, en cinema. Una és aquesta i l'altra, No em deixis mai, un dels pocs llargmetratges de Mark Romanek, més conegut per la seva excel·lència en el mon del vídeo clip. Va comptar amb un molt bon repartiment i, com d'altres llibres de l'autor, ens situa en una mena de ciència ficció molt humana.
Ishiguro té origen japonès però és anglès de cap a peus, hores d'ara. La pel·lícula va comptar amb una guionista habitual d'Ivory, Ruth Prawer Jhabvala, sembla que al principi hi va tenir alguna cosa a veure Harold Pinter però el tema no va rutllar. També va col·laborar amb Ivory, a la producció. la seva parella professional i personal, Ismael Merchant. Hi ha molts temes que convergeixen al llibre i a la pel·lícula, un dels més evidents és el pas del temps, que deixa al darrere tot allò que no podem recuperar, les restes del dia duren poc, la nit arriba molt de pressa després del crepuscle.
S'ha incidit molt en el personatge del majordom, interpretat per Hopkins, i en com malmet tota una vida, però, sense necessitat de ser un criat, quantes persones no han dedicat un excés d'esforços i temps a la seva professió? El problema és que, avui, contemplem el servei domèstic amb uns altres ulls. Era una de les poques sortides professionals d'un passat no tan llunyà, d'un temps en el qual encara no es creia, a nivell general, en la igualtat humana. I m'agradaria poder comprovar si avui hi creiem de forma seriosa.
Hopkins és un gran actor però en ocasions, ara que he tornat a veure la pel·lícula, m'ha semblat una mica encarcarat, costa, fins i tot, d'entendre que la vitalista governanta s'encaterini d'ell. Però vaja, sembla que és així. La història s'emmarca abans de la Segona Guerra Mundial, l'amo de la casa simpatitza amb els alemanys, no era l'únic, sembla mentida que aquests dies, amb la parafernàlia monàrquica anglesa, amb motiu de la mort de la reina, no s'hagi incidit més a fons en el tema, i s'insisteixi encara en allò del rei que va abdicar 'per amor'. El cinema i les sèries ens han mostrat una mena d'idealització de la monarquia britànica, però en alguns diaris hem pogut llegir opinions més realistes sobre el tema i els seus protagonistes de casa bona.
La pel·lícula traspua melangia, el mateix amo de la casa és un home solitari, esplèndid James Fox, per cert, que tan sols té relació familiar amb el fillol, el qual sabrem que ha mort a la guerra, per cert. Tot i que la pel·lícula és fidel al llibre hi ha algunes diferències subtils, per exemple, l'americà que es quedarà la casa i que va participar en les reunions d'alt nivell del passat, son, al llibre, dues persones diferents. Christopher Reeve va ser un actor molt més rellevant del que es recorda, llàstima que poc després d'aquesta pel·lícula va tenir aquell terrible accident, per mi, encara, va ser un dels millors Vronsky del cinema, a la versió d'Anna Karenina, en la qual Bisset era, també, una molt interessant protagonista.
Un altra tema que ens sobta és la dificultat per a la comunicació d'aquest majordom d'una peça, però la manca de comunicació entre pares i fills, entre els homes sobretot, era una cosa habitual en d'altres temps, encara més a determinades clàsses socials. Crec que era Pla que admetia que amb el seu pare tan sols tenien diàlegs administratius. Stevens, el majordom, continua amb la seva actitud aparentment freda, fins i tot quan, de forma suposem que il·lusionada, va a trobar-se amb l'antiga governanta, esperant reprendre un passat que va quedar trencar a causa de la guerra i la postguerra.
Emma Thompson ha fet molts papers rellevants, és una gran actriu, que s'adapta a qualsevol cosa, fins i tot a papers de menys volada. Emociona, fa somriure, ens sap greu que el seu matrimoni no hagi sortit gaire bé però encara creu en la vida i està disposada a ser una àvia com cal. No crec que la intenció de la història, bàsicament, sigui moral, en el sentit de recordar-nos que tot passa i que el temps s'ha de aprofitar. Sempre haurem fet coses que no volíem fet i n'haurem deixat de fer altres, en el fons és allò de la cançó de Machín, que tant agradava a Vazquez Montalbán, ja que aplegava molta filosofia popular: no quiero arrepentirme después/ de lo que pudo haber sido y no fue...
Si la vida del majordom sembla trista la de l'amo de la casa encara és més tràgica, ens mostra un ésser que dubta, patètic, bona persona, com es pot comprovar quan es veu com pateix en el moment en el qual un dels seus convidats vol demostrar la inferioritat del criat i la seva incapacitat per votar. Per cert, hi havia una escena gairebé igual en aquella inoblidable sèrie, A dalt i a baix. El majordom ha fet del seu servei a l'amo una opció de vida, en el fons, segons com es miri, és més coherent que la governanta, que mostrarà la seva covardia a l'hora de prendre partit pel les pobres noies jueves acomiadades. Stevens serà fidel al seu senyor, fins i tot quan aquest caigui en desgràcia a causa del seu passat filonazi, lligat a la seva amistat amb un jove alemany i al seu reconeixement de la humiliació a la qual es va dur aquell país després de la Primera Guerra Mundial.
Com que molts aspectes no s'expliquen de forma exhaustiva, i la pel·lícula és plena de mirades, situacions puntuals, detalls rellevants però breus, tot i que significatius, en podem fer moltes interpretacions. És molt interessant l'aturada que fa el majordom quan viatja per retrobar la governanta i s'atura en un hostal anglès on el confonen amb algú important tot i que, amb la seva coherència, es veurà obligat a admetre que tan sols era un criat i que no era cosa seva jutjar el que feia el seu patró. És un dels pocs fragments en el qual el personatge sembla humanitzar-se, desitjar que encara quedi un futur una mica esperançador, lligat, això sí, a la seva feina de sempre.
La relació entre senyors i criats ha fornit molta literatura, molt de cinema, comèdies divertides, tragèdies terribles, històries simbòliques o realistes, antigues i actuals. El tema ofereix un ventall llarguíssim de narracions, sèries, pel·lícules... La dona del nostre temps, al menys a Europa, així que va poder, en general, es va estimar més anar a la fàbrica que no pas a servir, però, malauradament, haver servit no sempre fa la gent més comprensiva amb els desafavorits. Un vell refrany castellà diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a aquell que també n'havia demanat. James Fox, per cert, va ser, de jove, aquell amo dominat pel criat, a la inoblidable i, en el seu temps transgressora i escandalosa The Servant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada