POESIA I CINEMA PELS LLARGS CAMINS DEL MON

 

Aquest divendres, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar Nomadland. La pel·lícula va ser la gran guanyadora dels óscars, l'any 2021, i ja portava molts premis acumulats anteriorment. Malgrat la pandèmia va portar gent al cinema, jo no hi vaig poder anar aleshores i tinc pendent tornar-la a veure, quan pugui, en pantalla gran perquè hi ha històries que en el petit format de la televisió no son ben bé el mateix.

Ja s'ha escrit a bastament sobre la pel·lícula i les seves circumstàncies. Parteix del llibre d'una jove periodista nord-americana, Jèssica Bruder, especialitzada en el tema de les subcultures. No conec el llibre, encara. He llegit que la càrrega política hi és més evident. La història se situa en la crisi financera de 2008, en un poble d'aquests de l'Amèrica profunda on tanca una fàbrica, després de més de vuitanta anys en actiu.  La protagonista, que ja ha perdut el marit fa uns anys, decideix comprar una furgoneta i iniciar una vida nòmada que li comportarà relacions humanes diferents i, sobretot, llibertat, encara que la llibertat, com sol passar, s'hagi d'adaptar a un cert grau de solitud.

Chloé Zhao, jove directora nascuda a Pekín, interessada en aquest tipus de temàtiques, tot i que darrerament ha gosat filmar una història de súper-herois de ficció, és filla d'un executiu xinès, força ric, que la va poder fer anar a estudiar al Regne Unit, quan era una adolescent. Més endavant va anar a viure i estudiar als Estats Units, va passar de l'estudi de la política al cinema i la seva carrera ha estat absolutametn sorprenent i magistral. Va fer unes declaracions poc amables amb el seu país nadiu que, de moment, han aconseguit que per allà l'esborressin del mapa, metafòricament parlant. Viu a les muntanyes de Califòrnia, amb el seu excel·lent director de fotografia, Joshua James Richards.

Frances McDormand va llegir el llibre de Bruder, en va comprar els drets i va contactar amb Zhao. Ella i David Strahairn (el de 'Bona nit i bona sort'), són els únics actors professionals en una història plena de personatges reals, filmats en el seu propi ambient. La directora no defuig l'estètica i la poesia dels paisatges, crepuscles evocadors, horitzons immensos, carreteres sense final, deserts i poblacions que ens poden semblar fantasmagòriques en algun moment, furgonetes i remolcs que s'han convertit en llars alternatives i estimades. Detalls com ara el tema de fer les necessitats vitals en espais reduïts, assoleixen un alè de poesia realista, al capdavall es tracta, sense cap altra possibilitat biològica, de rendir el nostre tribut a la natura quan toca. Però en aquest tema també hem perdut les referències i l'hem reduït a una mena d'activitat incòmoda. 

Hi ha qui ha qualificat el nomadisme, una tendència present en determinats sectors d'aquella societat, i que sovint afecta a gent força gran, de turisme de la misèria. Però els personatges que trobem a Nomadland no son miserables. Son austers, lliures, conformen les seves pròpies solidaritats, es troben i retroben, fugen o, senzillament, viatgen a la seva manera. Marginats i vulnerables, amb una càrrega vital al darrera que pot ser problemàtica, potser sí, però no pas del tot. És aquest un cinema periodístic, segons va manifestar la mateixa protagonista, McDormand, guanyadora amb aquest paper del seu tercer óscar, ben merescut en aquest cas, com els altres que ha guanyat

Personatges humans, amb les seves contradiccions, al capdavall quan hi ha necessitats, materials o afectives, alguns d'aquests nòmades per voluntat pròpia han de recórrer a la família, als amics, com tothom, al capdavall. La temptació de l'arrelament es presenta de tant en tant, la possibilitat d'una nova parella, d'una feina, d'una família, un retorn a aquesta llar estable que tant ens han mitificat, vaja. Però, en una de les moltes escenes que ens evoquen directors com John Ford, aquesta dona ja gran s'estimarà més continuar amb la seva vida nòmada, carretera enllà, sotmesa a les feines precàries i temporals i a les solituds intermitents. 

La pel·lícula no podria ser el mateix amb una altra actriu. Mc Dormand és una de les grans actrius del present, sembla que no faci soroll i els seus silencis son tan magistrals com les seves paraules, a totes les pel·lícules on l'he pogut veure. Traspua lucidesa, a la pel·lícula hi sorgeix la malaltia, el patiment, la mort inevitable, el càncer, l'amenaça de les hospitalitzacions, de vegades comprensiblement poc humanes perquè, al capdavall, cadascú té, tan sols, la seva vida i la seva mort. I la mirada de l'actriu ens diu molt més sobre el dolor que qualsevol conversa amb pretensions. 

La comunitat de nòmades s'ha de separar, de forma temporal o definitiva, tot i que en el camí potser es retrobaran de tant en tant, si no és que es tria morir de forma solitària i assumida, a dins del petit habitatge amb rodes, després d'haver gaudit d'una natura recuperada i mítica. La natura, sempre està present, al volt nostre, fins i tot en el mon aparentment impersonal d'Amazon o d'un supermercat de carretera o a dins d'una llauna de sopa preparada. Una mena de panteïsme vitalista, sura per la narració. I entomem el fet d'haver de reconèixer que es pot ser lliure encara que sigui a un nivell suposadament minúscul. Tot plegat ens evoca, en molts aspectes, els grans filòsofs americans del passat, Emerson, Thoreau. I, sobretot Walt Withman i els seus poemes. 

Hem contemplat les estacions com se'ns lliuraven i avançaven,

o ens hem demanat: per què un home o una dona 

no poden ser com les estacions i lliscar com elles?

Visquem una mica a totes les ciutats, a tots els pobles,

travessem el Canadà, el Nord-Est, la vasta vall del Mississipí i els Estats del Sud...

Seria possible un nomadisme semblant pels camins de l'Espanya buidada? Qui sap, potser amb un tarannà diferent, en tot cas, ara per ara, costa d'imaginar, tot i que sempre han existit iniciatives, de més o menys durada, en aquest sentit.

En aquesta pel·lícula plena de poesia, amb una música excel·lent, esquitxada de l'evocador country, podem escoltar, per part de la protagonista, com recita un poema a un jovenet enamorat. Sabem que, durant un temps breu, va fer de mestra, fins i tot. És el famós sonet XVIII de Shakespeare, n'existeixen moltes versions, en castella i en català,  tot i que cap pot ser com l'original, és clar. Algunes son molt bones, jo he triat la de Marià Manent, el poeta que tant ens va saber fer estimar la poesia anglesa i la xinesa. I és que també, d'alguna manera, la poesia xinesa, potser a causa de l'origen de la directora, vessa per uns paisatges tan americans. És allò que sempre em ve al cap, l'ánima universal, tan poc apreciada segons com, en un temps de capelletes patriòtiques recurrents.

Amb un dia d'estiu podria comparar-te?
Més temperada ets tu, i de més bellesa.
Dolços borrons de maig els aspres vents agiten
i massa poc l'oci estival ens dura.

És massa ardent quan brilla l'ull celest, de vegades,
o el seu color daurat entela una ombra;
en tots els qui són bells la bellesa declina,
marcida per l'atzar o el curs de la natura.

El teu estiu etern, però, no ha de marcir-se,
ni ha de perdre el domeny de la teva bellesa;
la Mort no es vanarà de tenir-te en les ombres
quan, en versos eterns, tu creixis amb els dies;

mentre hi vegin els ulls, mentre els homes alenin,
aquests versos viuran i et donaran la vida.

(Shakespeare, sonet XVIII, versió de Marià Manent).