6.10.22

LA MEVA ESCOLA NORMAL, TAN EFÍMERA, TAN ENTRANYABLE

 


Aquest llibre, molt interessant i complet, obra del gran historiador de l'educació que va ser Jordi Monés, el vaig poder comprar, fa anys, gràcies a una web de la xarxa, d'aquestes en les quals trobes volums de segona mà o descatal·logats. És un dels pocs llocs on he trobat referències a alguns dels professors i professores que vaig tenir a l'Escola Normal quan, en horari nocturn, més o menys entre 1968 i 1972,  hi vaig estudiar Magisteri.

Quan vaig iniciar aquells estudis ho vaig fer amb el Pla de 1967, quan vaig acabar la carrera ja havien canviat el pla. Canviar els plans d'estudi del que sigui és una constant, crec que de les moltes coses que he estudiat al llarg de la vida no he aconseguit mai que, a mig fer, no em canviessin el 'pla'. Ja s'ha parlat i escrit força sobre els absurds canvis en els plans d'ensenyament, que passen per totes les etapes educatives i que afecten, fins i tot, ensenyaments no tan oficials, com ara els de dibuix i pintura que he anat fent, des que em vaig jubilar, a l'Escola de la Dona i que també han canviat de 'pla'.

He hagut de sentir sovint que aquell professat del meu temps era un desastre. Jo no en tinc aquesta percepció, de cap manera, hi havia de tot, com a tot arreu. A banda del professorat oficial de tant en tant, en aquells anys (vaig acabar la carrera el 1972) va passar per l'escola, de forma puntual, gent de pes, com ara Maria Rúbies o Jesús Tusón. He constatat que, en alguns casos, les biografies de persones brillants no acostumen a esmentar el seu pas per aquella Escola, en crisi i en transformació a la vegada. 

Jesús Tusón, en aquell parell d'anys en què va passar per allà, amb un aspecte informal i una cabellera més llarga que la de després, quan ja retirava a Jeremy Irons, va ser un professor molt admirat per les estudiants jovenetes però he de dir que ens va confessar que, de català, tan sols coneixia Espriu, i encara. Ens devia impartir literatura, castellana, tot era en castellà, aleshores. I el recordo llegint-nos el famós sonet de Quevedo, aquell de l'amor més poderós que la mort, del qual, anys després, vaig gosar inventar-me una traducció lliure al català. També crec recordar que ens parlava de Sastre, de Lauro Olmo, autors progressistes poc representats avui en els teatres actuals.

Després, com és sabut, Tusón va ser un pal de paller a la universitat, pel que fa a la defensa i reivindicació del català, és molt recordat per aquest tema, però enlloc no he trobat res que fes referència al seu pas per aquella Normal del tardo-franquisme. Ser mestre o estudiar per mestre o donar classes a futurs mestres semblava, segons com, un demèrit. Avui tot ha canviat molt, o així ho vull pensar. Fins i tot m'he adonat de què, amb poques excepcions, a la gent que ha escrit narrativa per a infants i joves, quan ho fan per als adults, no els consideren tant com a aquells que s'han estrenat en el context del llibre per a gent gran. Fins i tot, a la Normal, deien que una part del professorat estava frustat pel fet de no ser 'professorat universitari' ja que, aleshores, els estudis de magisteri no eren universitaris sinó una mena de cosa rara.

Maria Rúbies, tan maltractada pel seu partit, i per l'altre, va rebre, després de morir, un homenatge a l'escola d'estiu de fa anys, on convergents i socialistea van aprofitar l'avinentesa per fer-se retrets mutus sobre com se l'havia tractat. He de dir que ens feia classes, de forma voluntària, els dissabtes. Anys després, a la UOC, vaig trobar un altre cas tan generós i treballador, el professor Cervelló, amb una assignatura d'Història d'Egipte. Rúbies era una gran predicadora d'allò que es deia matemàtica moderna, els conjunts i la resta, avui un record eteri, em sembla. Però he de dir que ens va donar a conèixer materials molt interessants, era una gran pedagoga i una gran persona.

En aquell homenatge, la família de Rúbies va quedar una mica deixada de banda. Ens van repartir unes breus biografies de la matemàtica i pedagoga, en les quals el seu pas per la Normal de Sants havia desaparegut. I això que en aquells anys es va casar i li vam regalar una mena de safata enorme que no sé qui va anar a comprar ni què en devia fer. 

Som un país poc agraït, en general, o amb una gran tendència a reinvertar passats i biografies. Ahir mateix recordava amb algú Ovidi Montllor, qui, en una ocasió explicava com, mentre filmava una pel·lícula a València, on també hi sortia la Montserrat Salvador, hi va anar a fer un reportatge un equip de TV3, a entrevistar Sidney Rome, i a ells dos ni els van donar el bon dia. Ara bé, quan ja estava malalt o quan es va morir tot era plànyer el tema i lloar l'artista desaparegut. 

Podria posar molts exemples, lligats a diferents àmbits professionals. Aquells estudis nocturns, que havien de durar dos anys i un de pràctiques, es van allargar un any més per a la gent nocturna, i van acabar per fer moixoni, després d'anar-se decandint. Aquell pla de 1967 era copiat, de forma una mica maldestra, del Pla Republicà. Una cosa molt interessant eren les places d'accés directe que es podien aconseguit amb un bon expedient acadèmic, es van anar reduint progressivament, i l'any de pràctiques, en el qual, tot i que tard, ens pagaven alguna cosa, també va desaparèixer. Moltes de les millors mestres que he conegut, responsables i treballadores, procedien de l'accés directe, però hi ha qui vol creure que allò sempre s'assolia gràcies a endolls diversos.

Abans d'aquell pla de 1967 hi havia el de 1950 i, fins al de 1967, a la Normal estaven separats nois i noies. Un director una mica pintoresc va  aconseguir la barreja de sexes però, per sort per a nosaltres, considerant que magisteri era més aviat una 'carrera de noies' al costat de la nostra aula ens  en van posar una de nois, també del nocturn, que encara estaven discriminats. Aquell director ens impartia coses com ara Psicologia i, pel que fa al tema acadèmic, no en tinc mal record. En una ocasió va fer venir Marta Mata, a qui el director anava anomenant com Rosa Sensat i, de forma inevitable, vam sentir una mica de vergonya aliena.

En el darrer curs, gràcies a Òmnium, vaig poder fer allà, fora d'hores, un curset de català. I gràcies a aquell curs de català -jo el llegia però l'escrivia de forma lamentable- vaig fer més cursos i tot plegat m'ho van convalidar, amb el temps, per allò de ser 'Mestre de Català'. Jo era molt estudiosa i vaig tenir el primer número de la llista de places d'accés directa dels estudis nocturns. Per això quan, fa anys, algú em deia que Fraga havia estat el primer de la seva promoció explicava que 'jo també'.

Quan vaig acabar magisteri la Normal ja era tota una altra cosa, més massificada, amb el bar reduït a la mínima expressió i un nou jovent molt més arrauxat i 'proteston' i polititzat, els temps estaven canviant i el director pintoresc fins i tot va ser militant d'UCD durant una temporada. De les vagues ja no en van dir 'paros académicos' i les coses es van anar escalfant de pressa. 

He de dir que m'ho vaig passar molt bé mentre vaig estudiar allà, jo treballava en unes oficines, sortia corrent i me n'anava cap a la Normal, talment com si anés de festa, fins i tot em maquillava i repentinava per anar-hi. Vaig tenir gent molt interessant, com la professora Cateura, de música, el senyor Perán, d'història i geografia, que tenia molt mal geni però explicava de meravella, l'admirat i respectat senyor Llopis, i uns quants més. Fèiem festes de ballaruca en el parvulari d'un company de curs, molts diumenges.

Encara existia l'assignatura de religió i m'encantava un capellà vellet, el pare Garreta, que explicava l'evangeli i la vida de Nostre Senyor talment com si ell hagués estat allà. Jo tenia al volt de vint anys, tot s'ha de dir. Mirant enrera m'adono d'ombres i mancances, era un altre temps. Una bona amiga que va morir fa poc temps em va retornar una mena de còmic maldestre que jo feia, també en castellà, en broma i per fer barrila, 'la gacetilla del maestro'. Vaig riure molt en aquells anys, i algun dia hauré d'escriure unes memòries més acurades, de fet, fa anys, vaig fer algunes entrades al blog sobre els meus ancestrals records pedagògics. El que no sé pas és si poden interessar ningú, hores d'ara.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Mon%C3%A9s_i_Pujol-Busquets

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

A cada canvi de Govern toca canvi de pla d'estudis. És una batalla perduda trobar un cert consens entre els polìtics sortins i els entrants.

Júlia ha dit...

De vegades son els mateixos els qui fan canvis, és una plaga i un absurd i es perjudica molt l'educació canviant coses que funcionen. El problema és que hi ha molta gent fent volar fum i que no està 'a les trinxeres' però decideix el tema. Justificar sous, vaja.