ELLIOT I ET, AMICS PER SEMPRE

 

ET, el nostre entranyable extraterrestre de referència, ha complert quaranta anys. Amb aquest motiu el Grup Balaña ha ofert una sessió al cinema Aribau, amb degustació de xocolata de La Valenciana a la sortida. Ha estat una tarda emotiva i entranyable, àvies, pares, mares i noves generacions de criatures han tornat a plorar amb sentimental delectació quan el visitant del més enllà aconsegueix, finalment, tornar a casa seva. 

Recordo molt bé la primera vegada que vaig anar a veure la pel·lícula, al cinema Urgell, avui desaparegut, com tants altres. La meva filla tenia set anys, hi havia una llarga cua i venedors de ninots com el de la pel·lícula. El desenllaç, com ha tornat a passar avui, va aconseguir aplaudiments i exclamacions a dojo, aleshores no eren freqüents, als cinemes, aquelles manifestacions espontànies. Dels grans cinemes d'abans l'Aribau, la sala gran, manté vius els nostres records i els nostres fantasmes cinematogràfics. Davant meu una mare jove explicava a les seves filles, petites, que era aquell un cine molt antic. 

Amb tantes criatures hi havia, és clar, xivarri, cosa esperable i gairebé desitjable. Sempre hi ha pares i mares que controlen més el tema i d'altres que no es posen pedres al fetge si els seus plançons criden més del compte. Com que, en general, els adults anàvem amb esperit tolerant, les demandes de silenci no han estat excessives.

ET és un conte rodó, molt ben fet, amb una música adient a la història i un climax que augmenta a la darrera part de la història, la del salvament del pobre ésser bonhomiós perdut pel nostre planeta i en perill de ser acaçat per científics ximplets i abusadors. La darrera part ha estat, com en temps de l'estrena, una disbauxa d'aplaudiments apoteòsics i repetits. La meva neta plorava a dojo i els adults també deixàvem anar les nostres llagrimetes, tot i que sabíem que tot acabava bé, amb alguna limitació, com ara la separació d'Elliot i ET, inevitable, encara que quedaran connectats a distància gràcies a l'amistat, que tot ho supera. 

A l'entrar hem menjat crispetes i, al sortir, la xocolata promesa. Hi havia cues per accedir al festí, però sostenibles, m'he trobat algun conegut que feia temps que no veia, també amb família, nets i netes, és clar. Crec que ET perdurarà al llarg del temps i els infants d'avui, quan siguin pares o mares o avis, encara l'aniran a veure amb criatures del futur i es tornaran a emocionar. Potser pagaria la pena millorar el so, sobretot en els diàlegs, que de vegades sonen una mica confusos. Però l'excel·lent banda sonora, tan coneguda, salva tots els esculls sense problemes. 

Hi ha moltes informacions per la xarxa sobre la pel·lícula, el director, els actors, les anècdotes diverses dels rodatges, fins i tot sobre les celebracions del vintè aniversari, que també van ser importants. Si reduïm la història a un esquema pot semblar fins i tot poc original, això dels suposats morts entranyables que ressusciten, per a consol dels infants entristits, és un recurs que hem vist utilitzar de tant en tant. La genialitat de la narració rau també en les característiques d'un ésser tan lleig i bell alhora, que ens acaba semblant gairebé de la família. Hi ha moltes picades d'ullet, moltes referències, molts detalls que en un primer moment potser ens van passar per alt, valors ben intencionats, agradables de recuperar i de reinterpretar. Fins i tot evocacions bíbliques, si no ens fem com criatures no entrarem al regne del cel i el déu nostrat va obsequiar la humanitat amb un arc de sant Martí, després del diluvi universal. 

Sense voler acumulen mitologies i les acaramullem en el nostre imaginari. ET és una pel·lícula més aviat per 'sentir' que no pas per debatre, a la recerca d'elements filosòfics subliminals. Una tarda inoblidable, espero que l'empresa del cinema s'animi a repetir l'experiència, amb xocolata o sense, després de l'èxit d'avui.