HI HAVIA UNA VEGADA, CAP A PONENT...

 

Avui, en general, hi ha admiració i respecte per Sergio Leone i fins i tot, en general, per les pel·lícules dites, en el meu temps 'de l'oeste'. Quan jo era joveneta i ja des del temps de la meva mare, també es deien 'pelis de caubois' o 'd'indis i americans'. La producció europea es va incrementar, amb resultats diversos i va produir molta brometa i allò pejoratiu de l'espaguetti-western. Després, com passa amb tantes coses, de les quantitats en van sorgir les qualitats i fins i tot les obres mestres. Leone va esdevenir un geni i va comptar amb un altre, per tal d'arrodonir la seva producció amb unes bandes sonores inoblidables, Morricone. I amb molts més genis als equips tècnics, menys coneguts però igualment rellevants.

Tot aquest rotllo introductori ve d'un fet concret, ahir, a la darrera sessió de la temporada del cinefòrum de 'Tot Història' vam comentar la pel·lícula que, per aquesta estranya afició a reinventar títols, a Espanya es va dir 'Hasta que llegó su hora'. Avui la pel·lícula és de culte absolut, es considera un dels dos o tres millors westerns de tots els temps, fins al dia d'avui, és clar, encara se'n poden fer més. Els actors habituals als anteriors èxits de Leone, no hi van participar, per motius diversos. Com que avui tot plegat és gairebé un mite no m'estendre en detalls i anècdotes. Leone ja podia endegar millors pressupostos i va comptar amb un repartiment de categoria, Jason Robards, Charles Bronson -aleshores poc conegut encara-, Henry Fonda fent un dels poquíssims papers de dolent -no sé si son un parell- que va interpretar al llarg de la seva carrera, i Claudia Cardinale, que se'ls menja tots amb patates i que acaba per ser la gran esperança de futur de la societat americana i capitalista en evolució.

La pel·lícula és llarga, lenta, amb molts primers plans i molts silencis. Les mirades parlen i també la música, utilitzada de forma magistral. Esplèndids paisatges, desert d'Almeria inclòs, i, al capdavall, en el rerefons, una història gairebé convencional sobre supervivents, assassins i venjances, explicada de forma molt ben pensada, amb pistes sobre el passat dels personatges, ben dossificades i un final tan poc convencional com toca. Els canvis socials que s'acosten, exemplificats en la construcció del ferrocarril, un símbol més de tants com ens n'ensopeguem al llarg de la pel·lícula, han fet que es consideri aquest un western crepuscular tot i que, en aquest cas, el crepuscle no és tan sols l'evidència d'un final sinó que ens evoca un canvi irreversible. Un canvi no vol dir sempre una millora però potser sí una possible establitat, fràgil com totes, el progrés, en definitiva, tot i que això de progrés és un terme ambivalent i, de vegades, inquietant.

Una gran pel·lícula que s'hauria de poder veure en pantalla gran, això sí. Però, vaja, val més enciam que gana. No sé si la vaig veure en el seu temps, el fet és que en aquell moment no em devia deixar emprempta. Hi ha qui la troba massa llarga, massa lenta, i això també és cert. Però si fos més curta i més ràpida seria tota una altra cosa. Les valoracions sobre qualitats sempre son subjectives i temporals. Hi ha comentaris a doll sobre la pel·lícula, a la xarxa, sobre la música, els personatges, la fotografia, la seva originalitat i les seves singularitats. Avui, més enllà de gustos personals, és ja tot un clàssic de gruix, de pes. Per veure i anar mirant de tant en tant al llarg de la vida, tot i que avui, pel meu tarannà actual, el nombre de morts i assassinats que aplega supera la meva cinefília militant i em fa angúnia, la veritat. M'agraden els cinefòrums tot i que en moltes ocasions no sé si paga la pena parlar massa de segons què, pel·lícules, cinema... sovint entrem en disquisicions intel·lectuals que potser farien riure, en aquest cas, al mateix Leone, tan planer, tan autèntic, si ens pugués escoltar. 

ELLIOT I ET, AMICS PER SEMPRE

 

ET, el nostre entranyable extraterrestre de referència, ha complert quaranta anys. Amb aquest motiu el Grup Balaña ha ofert una sessió al cinema Aribau, amb degustació de xocolata de La Valenciana a la sortida. Ha estat una tarda emotiva i entranyable, àvies, pares, mares i noves generacions de criatures han tornat a plorar amb sentimental delectació quan el visitant del més enllà aconsegueix, finalment, tornar a casa seva. 

Recordo molt bé la primera vegada que vaig anar a veure la pel·lícula, al cinema Urgell, avui desaparegut, com tants altres. La meva filla tenia set anys, hi havia una llarga cua i venedors de ninots com el de la pel·lícula. El desenllaç, com ha tornat a passar avui, va aconseguir aplaudiments i exclamacions a dojo, aleshores no eren freqüents, als cinemes, aquelles manifestacions espontànies. Dels grans cinemes d'abans l'Aribau, la sala gran, manté vius els nostres records i els nostres fantasmes cinematogràfics. Davant meu una mare jove explicava a les seves filles, petites, que era aquell un cine molt antic. 

Amb tantes criatures hi havia, és clar, xivarri, cosa esperable i gairebé desitjable. Sempre hi ha pares i mares que controlen més el tema i d'altres que no es posen pedres al fetge si els seus plançons criden més del compte. Com que, en general, els adults anàvem amb esperit tolerant, les demandes de silenci no han estat excessives.

ET és un conte rodó, molt ben fet, amb una música adient a la història i un climax que augmenta a la darrera part de la història, la del salvament del pobre ésser bonhomiós perdut pel nostre planeta i en perill de ser acaçat per científics ximplets i abusadors. La darrera part ha estat, com en temps de l'estrena, una disbauxa d'aplaudiments apoteòsics i repetits. La meva neta plorava a dojo i els adults també deixàvem anar les nostres llagrimetes, tot i que sabíem que tot acabava bé, amb alguna limitació, com ara la separació d'Elliot i ET, inevitable, encara que quedaran connectats a distància gràcies a l'amistat, que tot ho supera. 

A l'entrar hem menjat crispetes i, al sortir, la xocolata promesa. Hi havia cues per accedir al festí, però sostenibles, m'he trobat algun conegut que feia temps que no veia, també amb família, nets i netes, és clar. Crec que ET perdurarà al llarg del temps i els infants d'avui, quan siguin pares o mares o avis, encara l'aniran a veure amb criatures del futur i es tornaran a emocionar. Potser pagaria la pena millorar el so, sobretot en els diàlegs, que de vegades sonen una mica confusos. Però l'excel·lent banda sonora, tan coneguda, salva tots els esculls sense problemes. 

Hi ha moltes informacions per la xarxa sobre la pel·lícula, el director, els actors, les anècdotes diverses dels rodatges, fins i tot sobre les celebracions del vintè aniversari, que també van ser importants. Si reduïm la història a un esquema pot semblar fins i tot poc original, això dels suposats morts entranyables que ressusciten, per a consol dels infants entristits, és un recurs que hem vist utilitzar de tant en tant. La genialitat de la narració rau també en les característiques d'un ésser tan lleig i bell alhora, que ens acaba semblant gairebé de la família. Hi ha moltes picades d'ullet, moltes referències, molts detalls que en un primer moment potser ens van passar per alt, valors ben intencionats, agradables de recuperar i de reinterpretar. Fins i tot evocacions bíbliques, si no ens fem com criatures no entrarem al regne del cel i el déu nostrat va obsequiar la humanitat amb un arc de sant Martí, després del diluvi universal. 

Sense voler acumulen mitologies i les acaramullem en el nostre imaginari. ET és una pel·lícula més aviat per 'sentir' que no pas per debatre, a la recerca d'elements filosòfics subliminals. Una tarda inoblidable, espero que l'empresa del cinema s'animi a repetir l'experiència, amb xocolata o sense, després de l'èxit d'avui.

FAMÍLIES, CADASCUNA A LA SEVA MANERA PERÒ TOTES SEMBLANTS

Aquest divendres el cinefòrum de Tot Història l'hem dedicat a un gran clàssic incombustible, els Contes de Tokio, del gran Yasujiro Ozu, de l'any 1953. És una pel·lícula que ja hem tingut ocasió de veure per la televisió o a la Filmoteca, on es va dedicar, no fa molt de temps, un cicle a aquest director.

Més enllà de la distància cultural i temporal la pel·lícula, com passa amb les obres de qualitat, va afegint noves visions i lectures als espectadors del present, tant si ja la coneixien con si s'hi enfronten per primera vegada. És una pel·lícula llarga, de més de dues hores, plena de símbols i referents, molts dels quals, de forma inevitable, se'ns poden escapar com aigua en un cistell.

L'argument és prou conegut, una parella gran, probablement menys grans del que ens pot suggerir el seu aspecte, viatja a Tokio des de la seva ciutat, per tal de vistar els seus fills els quals, centrats en els seus problemes i les seves vides, no els poden dedicar gaire temps. La filla més jove, encara soltera, viu amb ells. Tot i que els pares son ben acollits pels fills, tenen les seves pròpies families i obligacions i, a poc a poc, esdevindran una molèstia inevitable. Qui més s'esforça per acompanyar-los és la jove, Noriko, vídua d'un fill mort a la guerra, que demana festa a la feina, malgrat que li descomptaran diners, per tal de mostrar-los la ciutat.

Per la xarxa es pot trobar tant la pel·lícula com l'argument sencer, detallat, i un munt de ressenyes i comentaris. Té moments de gruix, com ara la retrobada del pare amb un amic, o la mort de la mare, que no desvetlla massa pena en una bona part de la família, excepció feta de la  jove vídua i la filla petita. L'home es queda sol, de forma relativa, car encara li queda una filla. Els fets se situen en un mon ben diferent del nostre, tant per la distància geogràfica com perquè ens trobem a l'any 1953. Al capdavall, però, com sol passar amb les obres d'art, la pel·lícula ens implica a nivell humà, pel que fa als elements comuns relacionats amb la distància generacional i els canvis en la vida familiar.

Resulta inevitable l'estranyesa davant unes relacions humanes tan diferents, en teoria, de les nostres, però en això hi té un pes el fet de què no podem defugir la pròpia experiència personal. Hi podem trobar fredor, distància entre els personatges, però tot plegat no amaga elements evidents de tendresa, de resignació, d'intentar comprendre que el temps, simbolitzat en aquest rellotge de l'àvia que passa a la jove, tot ho transforma. Japó era un país vençut, obligat a no mencionar la guerra en les seves produccions, tan sols la mort del fill ens recorda en quin moment ens trobem. 

Contes de Tòkio, com moltes altres de les pel·lícules d'Ozu, tot i que aquesta sigui considerada, potser amb raó, la perla del conjunt, és una mena de poema visual polièdric, en el qual la forma i el fons es conjuguen de forma magistral. Hi trobem actors recurrents en el treball del director, i, pel meu gust i per damunt de tot, destacaria la mirada de Satsuko Hara, gran actriu que es va retirar, no tan sols del cinema sinó també de la vida pública, després de la mort del director.

Malgrat la duració de la pel·lícula arribem a saber poc de la vida anterior i posterior dels personatges. Com en les grans obres de Txèkhov, Contes de Tòkio ens mostra un bocí de vida i d'història, un quadre excel·lent, ple de detalls, en el qual podem copsar l'evolució d'una societat determinada que, de grat o per força, es trobava a les portes d'una modernitat en evolució progressiva. No vull fer servir tòpics habituals que s'utilitzen en parlar d'aquesta pel·lícula, com ara els que fan referència a la desintegració familiar o l'esberlament de la tradició. La família, fins i tot en el present, quan pren noves formes en les relacions i en la seva composició, gaudeix de bona salut perquè, amb les seves limitacions i les seves servituds, encara forneix als humans un determinat suport imprescindible. I la tradició també pot ser un llast, en molts casos.

Ni les famílies del passat eren ideals ni les del present son un pou d'egoïsme. Tot és relatiu, al Japó i al Poble-sec, podem trobar de tot i nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera. Contes de Tòkio és ja un clàssic i per això depassa la seva temporalitat i ens enfronta amb les nostres pròpies limitacions però, també, amb els misteriosos elements que ens fan humans i universals, fins i tot, potser, a desgrat, car l'espècie humana és possible, fins i tot, que la tinguem, per interès personal, excessivament sobrevalorada.

EL TERCER HOME, CINEMA I MITOLOGIA

Els llibres i les pel·lícules que ja considerem obres clàssiques em produeixen sentiments ambivalents, per una banda, en general, no et deceben i podem arribar a entendre perquè han consolidat la seva qualitat al llarg del temps. Per l'altra, el mateix pas del temps les ha envoltat de mitologia i d'aspectes diversos que, en certa manera, contaminen la lectura o el visionat. 

No és fàcil, encara menys avui, acostar-se a res conegut de forma virginal i absolutament lliure. Aquest divendres vam comentar, al cinefòrum de Tot Història, un clàssic incombustible, El tercer home, de Carol Reed. És una pel·lícula que he vist moltes vegades, sobretot a la televisió, i la televisió té les seves servituds. Crec recordar, el record és enganyós, que quan la vaig veure, al cine de barri, en algun d'aquells antics programes dobles, no em va fer el pes. Per una banda em va produir una mena de basarda i, per l'altra, el final no era, aleshores, dels que m'agradaven, ja que el noi bo i la noia no acaben junts.

L'autor de la història, Graham Greene, també volia un final feliç. I així va fer acabar la novel·la, que no es va publicar fins després de l'estrena de la pel·lícula, consolidant la parella i enterrant, això sí, al dolent. En tot cas tampoc cal voler comparar massa, entre llibres i pel·lícules, és un terreny relliscós i serveix per a poca cosa, al capdavall.

La grapa de la pel·lícula s'ha atribuït a Orson Welles, cosa que ell va admetre i després va desmentir. Welles va ser un personatge ambigu en moltes ocasions, i també, com és, al capdavall, natural, va anar canviant amb el pas del temps. Possiblement el que havia fet Welles fins aleshores va influir el director, com també ho va fer el record de l'expressionisme alemany, aquestes ombres tortes, la foscor, els escenaris solitaris, aquesta ciutat que acaba sent, gairebé, la veritable protagonista de la narració. No ens estranyaria gens veure aparèixer Lorre matant nenes, per algun racó, o el mateix Nosferatu, en qualsevol de les seqüencies. I de fet hi trobem picades d'ullet, intencionades o no, a pel·lícules d'abans de la guerra, alemanyes sobretot.

El cert és que Welles roba totes les escenes en les quals surt i dona un pes afegit a una història que, segons la meva opinió, tenia moltes més possibilitats argumentals. La seva anada a Europa s'ha interpretat de moltes maneres, incomoditat davant l'increment de la guerra freda i els primers símptomes del que seria la cacera de bruixes, ganes de fer un pas endavant en un moment d'un cert estancament o, fins i tot, temes d'impostos i necessitat de calerons. 

Tornaria als Estats Units relativament aviat, per filmar Sed de mal, i  després retornaria a Europa, en tot cas les seves biografies exploren molts d'aquests aspectes malgrat que el personatge tenia els seus misteris. LI agradava molt Espanya, de gran, els toros i tots els tòpics d'aquest tipus, com a Hemingway, cap dels dos, per molt esquerranosos que fossin, no tenien gaire manies en venir de gresca al nostre país, la veritat.

Joseph Cotten, un gran actor, no va arribar a assolir del tot un respecte incondicional, en molts casos s'ha infravalorat la seva grapa actoral però aquí, i a moltes altres pel·lícules, resulta excel·lent i absolutament eficaç. Alida Valli, la noia de la pel·lícula, de família aristòcrata, va  tenir alts i baixos, a causa de la seva estranya implicació en un crim relacionat amb festes disbauxades. Trevor Howard va ser un gran actor anglès, una mica condicionat, potser a causa del seu físic, a fer papers secundaris, tot i que compta amb algun protagonisme puntual i inoblidables. Molts més grans secundaris acompanyen el grup protagonista, en aquesta pel·lícula crepuscular, fins i tot literalment parlant, gairebé tot passa de nit i per reflectir aquell ambient es va comptar amb un director de fotografia magistral.

A Welles se li atribueix la famosa frase sobre suïssos i italians, però en el nostre temps és fàcil espigolar per tot arreu i sembla que aquella opinió no era pas original, l'havien manifestat, en el passat, d'altres personatges. Als suïssos no els feia gràcia i van protestar amb ironia suïssa, a l'època dels Mèdici ells no eren pastorets pacífics, gens ni mica, i, a més a més, els rellotges de cucut els van començar a elaborar i vendre els alemanys i no pas ells.

Zweig, al magnific llibre Castellio contra Calvino incideix en el caràcter suís i la seva suposada manca, de genialitat, i la relaciona amb el calvinisme que va dominar el país i el va influenciar de forma remarcable. Tot plegat no és tan senzill, i també respon a elitismes i prejudicis, Suïssa ha tingut gent remarcable, grans arquitectes, excel·lents pedagots, cineastes de gruix. És un país ben especial, amb les seves ombres, lligades a la seva neutralitat, necessària en una Europa tan convulsa com la del segle passat i que ha propiciat que la fessin dipostària de calerons i bens diversos, molts dels quals de procedències poc recomanables. El personatge de Welles, ben encarrilat, potser hauria estat un bon director de banc suís, en un altre context.

El Tercer Home planteja dilemes morals de gruix, i un dels punts febles crec que és que l'amistat entre els dos homes no queda prou explicada, potser per això no ens afecta massa que, al capdavall, el personatge de Cotten prengui partit i defugi el costat fosc en el qual, de ser més ambiciós, podia haver davallat. Que després d'una guerra en la qual s'ha generat una mortaldat horrible algú tingui tirada a fer calerons amb la corrupció potser no ens hauria de sorprendre, tot i que ho condemnem, encara més quan ens expliquen que ha afectat un munt de criatures, sempre fan més pena les criatures que no pas els vellets o la gent madura. De fet, la penicilina va generar coses així, també al nostre país, negocis bruts ja que era un bé molt cobejat i caríssim. I sembla que Greene, que sabia com anava el mon i l'espionatge n'havia conegut més d'un cas.

En alguns comentaris que he llegit sobre la pel·lícula identifiquen al personatge de Welles amb un monstre, però això també es podria matisar, considerant de quina Europa parlem  i el munt de monstres que hi podem trobar. D'alguna manera, malgrat que sigui aquesta una pel·lícula extraordinària, no es pot dir que entri massa a fons en la psicologia dels personatges o així m'ho sembla, des del present. El possible dilema moral m'ha evocat l'obra de Miller Tots eren fills nostres, pel·lícula en la qual un home fa bitlles venent material de guerra defectuós, fins que aquell material provoca la mort del seu propi fill. 

Carol Reed repetiria amb Greene amb l'excel·lent El nostre home a l'Havana. Welles, diuen, més aviat volia fer calaix per tirar endavant projectes propis, Otelo, sobretot. Per la pel·licula, tot i que de forma gairebé subliminal, hi sura el tema de la guerra freda, els senyors comunistes no tenen ni personalitat pròpia, ben mirat. Tan sols sabem que volen detenir la noia, una noia que si bé plany la perversió del seu xicot també condemna la traïció a una amistat amb arrels seerioses. De fet no sembla pas que, en cap moment, s'enamori de l'escriptor de novel·les barates, la veritat. 

Hi ha a la pel·lícula un munt de moments inoblidables, potser amb el pas del temps acabis per no recordar l'argument amb detall però determinades seqüències romanen per sempre més en el nostre imaginari. Ens passegem per un mon on tothom ha perdut i en el qual, per més que el corrupte, en aquest cas, acabi malament, els espavilats son els qui s'enriqueixen i suren, com aquell alemany d'una pel·lícula excel·lent, avui malauradament oblidada, Nosaltres, els nenes prodigi. Un jove ambiciós i oportunista que passava de ser nazi a convertir-se en home de negocis al servei dels americans i al qual el director, en una picada d'ullet lligada a la impotència per controlar aquesta mena de gent, feia caure, de forma accidental pel forat d'un ascensor, no sense avisar-nos de què no hi havia prou forats d'ascensor, al mon, que poguessin acabar amb aquesta mena de persones. Son els Napoleons dels quals parla González Ledesma en una de les seves millors novel·les, i és que les guerres no les guanyen els uns o els altres sinó els especuladors espavilats, els estraperlistes, que acaben fent l'agost. Napoleó va acabar morint desterrat i aquest tercer home acaba acorralat i mort, però no sempre tenen tanta mala sort, els ambiciosos amb ganes de fer fortuna. 

La música de la pel·lícula, una mica reiterativa, per cert, va comptar amb una versió en castellà que cantava el Duo Dinámico i no puc evocar la pel·lícula sense que em vingui al cap aquella lletra, que tantes vegades havia entonat en la meva llunyana adolescència, crec que la versió pertany a un dels primers discos dels meus admirats cantants incombustibles: una noche me perdí/ y la niebla me envolvió/ cuando de repente vi... Llàstima que el final de la cançó ens reconverteixi la nit i la boira de la Viena vençuda en una persecució amorosa amb final feliç.