TV3, com en d'altres temps el Diari Avui, sovint s'ha beneficiat de la manca de competència en català. El segon canal fa el que pot quan el deixen, pel matí molta gent s'ha passat a 'La Nierga', per exemple. És cert que TV3 va ser, al principi, innovadora, també hi van invertir molts calerons, tot s'ha de dir. Però el passat s'idealitza sovint i de vegades veig imatges de programes antics que, la veritat, tampoc no eren res de l'altre mon. Es va fer bé això que ara es busca, 'ampliar la base', sobretot amb el club Súper 3, i es van silenciar intents molt reeixits, fets amb pocs mitjans, que s'havien emès al canal català hispànics, teatre, sobretot, i meravelles com Terra d'Escudelles.
La tele i els seus programes han tingut alts i baixos i avui les coses han canviat molt, amb les plataformes aquestes i les possibilitats del present. Per això no estranya que es perdi pistonada a tots nivells. Sovint els grans canvis consisteixen en posar allà el que estava aquí i coses així. Però com que TV3 es beneficia, cosa altament comprensible, de la nostra incondicionalitat lingüística, va fent, de vegades fins i tot amb l'èxit de coses que, per al meu gust, son fluixetes o ben poc originals. De tota manera, tot son gustos, i si parlen català, Déu els do audiència, ja que l'audiència és el que preval i allò de 'a les minories, sempre', que deia el poeta, està molt bé però és poc pràctic.
Arnau Tordera, el director d'aquesta òpera popular que han muntat al Raval, havia estat convocat a una entrevista en un programa dels d'ara, que ha sofert una d'aquestes barates de presentadors/es. L'artista viu a Tona, fora de Barcelona, i ja li van dir que de taxi per anar a la tele, res de res. Sortir a la tele de gran audiència, ni que sigui una estoneta breu, té el seu ressò. Quan van arribar als estudis, ell i dues senyores implicades en el projecte operístic, els van dir que tornessin cap a casa, que això del Piqué era l'actualitat del moment i tenia més interès per a la majoria. Fa un parell de dies que mengem Piqué, però he de dir que jo soc molt poc futbolera i tinc prejudicis viscerals en contra de l'excés de presència del futbol, sobretot del Barça, ep. La resta, el futbol de base, dels pobles, llogarrets i la resta, amb poques excepcions puntuals, poca cosa.
Tordera s'ha queixat, amb tota la raó, i ha penjat la seva protesta a les xarxes. No és el primer cas d'aquest tipus, el que passa és que en molts casos encara no hi havia xarxes o bé el tema no va tenir tant de ressò. Quan va morir Montserrat Carulla en van parlar molt poquet, i això que era una actriu emblemàtica de 'la casa', crec que algun familiar seu es va queixar. El motiu va ser que es va morir Maradona i vam estar fent-li el funeral mediàtic televisiu un munt de dies.
Podria posar molts exemples, moltes coses les recordem la gent gran, els joves d'avui ni hi eren ni estaven en projecte. La Transició, a la qual no li trec virtuts, ara que tant se la critica, va acabar amb moltes coses, entre les quals, amb la Nova Cançó. Les festes majors, Barcelona inclosa, es limitaven a contractar Raimon, Maria del Mar Bonet i Llach, 'dos patums i una patumeta' va escriur algú poc respectuós que estava de broma en aquells temps remots. Molts cantants del gènere van haver de plegar o dedicar-se a d'altres coses i es van promocionar estils menys compromesos, com ara les Havaneres. Ovidi Montllor, cantant i actor, un dels 'oblidats' d'aleshores encara que avui sembli mentida, va anar fent carrera al cinema, en papers importants i en d'altres que no ho eren tant.
En una ocasió va explicar com, estant filmant una pel·lícula, crec que a València, en la qual sortia Sidney Rome, que aleshores era una mena de mite eròtic i avui està molt canviada, tot i que s'ha de dir que va patir un accident de cotxe, el 2009, que en va perjudicar l'aparença, un equip de TV3 es va presentar allà per fer un reportatge, van entrevistar l'actriu i algun altre actor hispànic conegut i mediàtic. A ell i a Montserrat Salvador, que també feia algun paperet a la cinta, no els van donar ni el bondia, encara més, ni tan sols no els van reconèixer.
Més endavant, a causa de la seva malaltia, a Montllor li van fer homenatges diversos. Montserrat Salvador va passar a ser més coneguda, redescoberta, gràcies als culebrots de sobretaula. Rome va estar un temps per aquí, va anar al programa del Casas, en el qual es devien gastar una pasta per portar tanta gent de fama internacional, i després va marxar, es va casar, viu a Roma, i encara, de tant en tant, en parlen una mica.
Durant un temps la veritat era la premsa, 'ho diu al diari', es comentava. Despres la cosa va ser 'ho han dit per la tele'. Avui tot s'ha diversificat i, malgrat les crítiques actuals a les xarxes socials el cert és que son tan o tan poc fiables com els mitjans oficials i han donat veu a la massa anònima i, entre la quantitat, també es pot triar i espigolar. Això del menyspreu a Tordera, en d'altres temps, ni ho hauríem sabut. Si algú pensa que la premsa, en general, o la televisió i la ràdio del passat, eren més fiables que les xarxes actuals doncs... no hi estic gaire d'acord. I la tele té el seu pes, altrament TV3 i d'altres cadenes privades no ens piconarien amb publicitat ximpleta i a dojo. Ja ho deia una peixatera del meu barri, 'el que no es veu, no es ven'. Unes de les publicitats més xarones i pesadetes son les que les teles fan d'ells mateixos i dels seus programes, i deixo apart les campanyes oficials destinades a 'educar el poble'.
Un refrany antic diu 'qui no vulgui pols que no vagi a l'era', però si, per una casualitat altament improbable, em cridessin de TV3 per a parlar dos segons dels meus llibres, admeto que hi segurament hi aniria, encara que m'hagués de pagar el taxi, ep. Som humans i, subliminalment o no, vanitosos. Pel que fa al futbol, encara recordo com el Guardiola jovenet va dir un dia, a la tele, és clar, que estava llegint Els ponts de Madison, un llibre mediocre que va millorar moltíssim al cinema, i la novel·leta es va vendre l'endemà a dojo i a cabassos.
5 comentaris:
Es complicat decidir que fer en un cas com aquest. (A banda: l'Arnau té un ego superior fins i tot al de la Borràs). La prioritat d'una noticia imprevista sempre altera la graella de qualsevol programa. Dit aixó, podien perfectament haver fet les dues coses, comentar més abreujadament el tema Piqué, que de fet es podia solventar en cinc minuts, i entrevistar a l'Arnau i les seves acompanyants. No van estar molt encertats els de TV3, que si s'ha de dir que el dijous varen emetre el programa de l'Òpera del Raval de la que Tordera hi ha posat la música.
Salut.
És que trobo molt llegir que els hi facin anar i els facin marxar, més enllà d'egos i de programes dedicats a l'òpera, i una cosa seria un tema greu, un atemptat, un accident, i, l'altra, això del Piqué, la veritat. Però jo no soc imparcial, genèticament soc de l'Espanyol i la prepotència del Barça ja em carrega des de fa anys, de Sant Guardiola en vaig quedar fins al monyo. Els de TV3 ja fa temps que viuen de l'exclusivitat i es creuen els reis del mambo. Per cert, va sortir no sé qui dient que 'hem d'estar molt agraïts al Piqué', com que no va dir agraïts i agraïdes, per sort, no m'identifico amb l'obligatorietat. I això del Piqué ja no era ni novetat, ja n'havia parlat a bastament... Es passen molt amb els espais dedicats al Barça. No pas al 'futbol', al Barça. Amb les nenes van pel mateix camí. Les pilotes, al caldo, que deia algú.
A mi el llibre de Els ponts de Madison County em va agradar moltíssim, i la pel·lícula encara més. Recordo que el seu autor va dir que en n'havia fet una edició artesanal per als amics que va acabar donant la volta al món. Però estic acostumada, en el club de lectura que porto, que llibres que jo valoro molt siguin menyspreats o trobats mediocres.
El llibre el vaig trobar molt fluix, pel meu gust la pel·lícula el va millorar molt, en aquest cas més aviat m'he ensopegat amb gent a qui els havia agradat, però, vaja, tot son gustos.
...i de fet, he llegit opinions per a tots els gustos, també.
Publica un comentari a l'entrada