6.12.22

DIVAGACIONS FILOSÒFIQUES SOBRE NADALERIES NOSTRADES I TENDÈNCIES ESTACIONALS

 

És habitual que algú, de tant en tant, ens expliqui coses que ja sabem, amb una clara actitud pedagògica d'estar per casa i amb el posat fatxenda d'haver descobert la sopa d'all. Aquests dies corre un vídeo divertit pels mòbils en el qual un xicot una mica enfurismat ens recorda que no és 'el cagatió', sinó el Tió, que no és Nit Bona sinó la Nit de Nadal, que la Nit de Cap d'Any no és la Nit Vella ni el Fi d'Any, i que els Reis Mags son els Reis d'Orient o, a tot estirar, 'Els Reis', i coses així. 

El pitjor és que, quan parla del Tió, aquest expert de la veritat nostrada, no ens mostra el tronc genuí del passat sinó un d'aquests tions horribles amb cara i barretina. És habitual que algú, de l'edat que sigui, t'expliqui que determinades tradicions o costums o, fins i tot, botigues del barri, son 'de tota la vida'. De tota la vida seva, és clar, i això ho fa gent de trenta anys en amunt. També hi ha qui sovint t'aclareix, per exemple, que el barri gòtic no és gòtic, i això sense entrar en consideracions de tipus lingüístic ortodox.


Les festes populars han experimentat canvis constants, frivolitzacions diverses i l'arribada de nous costums i tendències, cosa lògica ja que tot canvia i s'adapta, millor o pitjor, al present. Però el present sempre és molt fràgil. Fa alguns anys un amic m'explicava com al seu poble celebren una festa que es té per ancestral i que van introduir ell i els seus amics quan eren joves, ara tenen vuitanta anys de mitjana. 

Tot i que la memòria és enganyosa, quan jo era petita es feia el pessebre i prou. L'allau d'arbres de Nadal va guanyar les reticències confessionals sobre l'origen 'protestant' de l'arbre guarnit. Els arbres ja es van començar a correar de forma industrial i van superar allò tan mal vist de fer malbé la natura amb consums importats. A tot estirar es posava un ramet d'eucaliptus o un cep rústic i sec, una mica guarnit. Això, a casa meva, perquè també hi ha la tendència vanitosa a pensar que allò que es feia a casa, al nostre barri o al nostre poble, es feia a tot arreu igual.

El Tió, que era un tron genuí i no humanitzat, es feia encara, en aquell temps, en alguns  pobles. A Barcelona ho feia poca gent i, tot s'ha de dir, per nostàlgia rural. Es feia cagar a casa, no es feia a l'escola, ni al casal del barri ni a tot arreu. Amb allò de l'arbre frivolitzat vam tenir el Pare Noel de la coca-cola, i algunes famílies modernilles ja feien els regals per la Nit de Nadal i no per Reis. L'excusa oportunista era que així els nens -i les nenes- podien jugar més aviat, per les vacances. La festa dels Reis durant uns, pocs anys, va estar gairebe en perill d'extinció.

Calders evoca aquestes tensions al famós sopar de Nadal d'un dels seus contes. Gloria Fuertes ja va ser feminista a la page amb allò de 'Las tres reinas magas', ep. Ara l'esca del pecat tradicionalista nostrat és, entre d'altres coses, això del Halloween, però hem oblidat la nit de Difunts i les tres parts del rosari preceptives, abans de menjar castanyes, al menys pels verals de pagès d'on venia la meva familia paterna. Això sí, s'ha posat de moda anar a fer rutes turístiques pels cementiris, fins i tot de nit i, en algunes ocasions, amb acompanyament musical. Es va ressuscitar la Vella Quaresma, que era molt local i passada de moda. Hi ha qui ha volgut recuperar el solstici d'estiu però d'allò fa segles i, la veritat, costa anar tan enrere. Volem ser laics però tot és religió passada pel sedàs.

La bonança econòmica, per més crisis que hi hagi, ha aplegat tradicions, regalets, celebracions com allò de l'amic invisible, totes lligades al consum, barat o car. Si cal fem dinar de Nadal, sopar de Nit de Nadal, deu celebracions amb amics, coneguts, saludats i companys de treball, i Reis, mags o d'orient, tant és, el cas és comprar les joguines de moda. Des de fa dècades es multipliquen les teories bonistes sobre joguines que cal comprar o no i, per altra banda, la gran majoria de tradicions s'han escolaritzat i han contribuït a fer minvar les hores lectives fent problemes de multiplicar o llenguatge convencional per poder fer murals de temporada o disfresses de cartolina, per les Carnestoltes.

Les coses son com son i potser han de ser així. Que cadascú faci el que li sembli, una de les tendències més empipadores que patim és l'excés d'experts, pedagogs, antropòlegs espontanis, psicòlegs i teòrics afeccionats sobre temes d'aquest tipus. L'accés més fàcil a l'educació superior ha fet que proliferessin els experts, amb títol i màsters, en aquesta mena de coses, amb molt més accés als mitjans de divulgació que no pas, per exemple, els astrofísics i les astrofísiques. Fa uns dies sentia per la ràdio una colleta de passerells, estudiants del present, teoritzant sobre això de la lectura i del llegir o no llegir, un altre tema recurrent i pesadet. 

Malauradament unes de les llaminadures emblemàtiques i complementàries que acompanyaven les poques joguines que rebíem pels Reis, les cigarretes de xocolata, ara son pecat. Però potser també es bo que encara hi hagi pecats i es pugui pecar en algun moment. O transgredir, que diuen ara. Els dogmes canvien però no moren mai, es reinventen.

Quan jo era petita hi havia un ofici molt popular, el recader. Per Nadal, si tenies la sort de comptar amb algun parent de pagès, generós, rebis gràcies al recader un pollastre, una gallina, un conill, vius tots ells, que calia tenir lligats a la cuina de casa fins a l'horrible moment en el qual la nostra mare estossinaria la mascota alternativa. Com que allò va passar a la història abans de la normalització lingüística crec que aquella paraula tan emblemàtica, encara que fos un calc castellà, pecat gros del nostre temps ranci, no ha estat recollida mai per la normativa diccionària. Que jo sàpiga.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quan jo era petit, a Sant Feliu de Codines, el tió el fèiem cagar a la rere botiga de la carnisseria de Can Garriga, al costat de la casa dels meus avis. En aquells temps no hi havia arbre de Nadal ni Pare Noel, i el tió només cagava foteses, caramels i coses així de baix cost. Amb la Pepita de Can Garriga, un any varen descobrir com el seu pare en Siscu posava les coses sota la manta que tapava el tronc.

Júlia ha dit...

És molt interessant descobrir aquests misteris quan encara ets petit...