VIURE, ESCRIURE, RECORDAR

 

Anna Murià (1904-2002) és avui, com llegim a la contraportada d’aquest llibre, una clàssica moderna, un d’aquells personatges que donen pes i valor a la cultura catalana. Va viure molts anys, en unes circumstàncies complexes. Pertany a una generació amb un gruix considerable de gent intel·ligent, compromesa i amb un pes intel·lectual impressionant. Malauradament la guerra civil va canviar a fons el seu destí però no va fer minvar la seva capacitat d’observació ni la seva tasca intel·lectual. Va conrear gèneres diferents i, al costat d’Agustí Bartra, van esdevenir una parella de culte, un culte sempre relatiu en aquest país nostre, petit i no sempre agraït.

L’interès per Murià ha crescut en els darrers anys, amb una redescoberta imprescindible de les figures femenines que, en el nostre context, en el de l’estat espanyol, i, en general, a tot arreu, han estat poc reconegudes, oblidades o, fins i tot, menystingudes, encara més quan feien costat a homes també brillants els quals, tot s’ha de dir, en general s’estalviaven la feina suplementària de la llar i de la família.

Quirze Grifell recupera en aquest llibre unes llargues converses amb l’escriptora i, a banda del valor testimonial de Murià sobre els fets del passat, les seves opinions ens situen en el moment en el qual es van fer les entrevistes ja que en aquests darrers anys hem viscut canvis, trasbalsos i fets inesperats aleshores (1989-1992), més o menys la darrera dècada del segle passat.

Les notes de D.Sam Abrams acosten nous lectors a la figura de l’escriptora i ens informen sobre personatges, fets i publicacions que van sorgint en les entrevistes, més o menys coneguts, fins i tot injustament oblidats ja que tot passa molt de pressa i sembla que patim un excés de devoció a les novetats efímeres. Anna Murià es mostra propera, intel·ligent, planera i amable. No assegura coses que no sap o que no recorda bé del tot i això és un mèrit perquè sovint es dona un excessiu valor a la memòria oral quan, i qui més qui menys ho ha experimentat de forma personal, la memòria és enganyosa i, sovint, parcial.

Murià parla de la seva vocació d’escriptora, de la família, de la seva joventut. Constatem que ben aviat va intentar refer la vida a Mèxic, un país on viuen els seus fills i pel qual té agraïment, respecte i estimació, sentiments que no sempre s’han manifestat en els intel·lectual de l’exili. Tot un segle, gairebé, desfila pel llibre, en tres etapes que no representen, però, compartiments estancs: la joventut republicana i la guerra, l’exili, sobretot el mexicà, i el retorn a Catalunya. Mostra les virtuts d’una vida de parella feliç, encara més considerant les circumstàncies i recorda sovint Bartra, a qui va sobreviure vint anys.

El llibre inclou una cronologia bàsica, una relació de la seva obra i alguns textos breus. Ella mateixa admet, en algun moment, que no és tant una narradora convencional com una observadora de la realitat, una realitat que contempla des del present, sense ressentiments inútils. La vida segueix, el temps passa, i cal un gran poder d’adaptació i una mena de vocació vers la felicitat, una felicitat a nivell humà, possibilista. De vegades tenim d’aquestes escriptores que ja hem conegut grans una imatge una mica massa seriosa, la coberta del llibre ens mostra una dona atractiva, amb una certa retirada a Joan Crawford, somrient i que traspua una gran força vital.

El llibre inclou unes quantes fotografies evocadores, la que li va fer a ella Toni Catany, l’any 1975, ja gran però encara amb molta vida al davant, moltes de familiars, i una que m’ha impressionat, un munt d’escriptores de pes, que es van aplegar l’any 1989, amb motiu de la publicació del llibre Barceldones. Unes quantes ja no hi son, d’altres com Olga Xirinacs no compten avui amb el gran reconeixement que mereixen. I, de les que ja no hi son, tampoc totes no son tan recordades com caldria. El llibre té la grapa de què gairebé et sembla que estiguis escoltant la entrevistada, pel to senzill i proper de les seves respostes.