Aquest divendres vaig poder veure aquesta pel·lícula de Manoel d'Oliveira. Abans vaig tenir la sort de poder assistir a una visita comentada, a l'exposició de fotografies del director, a càrrec de la professora Glòria Salvadó, experta, entre moltes altres coses, en el cinema portuguès contemporani. La gent que sap molt sobre un tema t'obre un munt de finestres de les quals desconeixies l'existència.
Conec poc el cinema i la biografia d'Oliveira. Va tenir una vida tan llarga i una obra tan diversa que resulta inabastable per a una cinèfila normaleta. Aquests dies he llegit molt sobre el tema, com deia, en broma, un personatge grotesc que sortia en alguns programes de la tele del passat. La frase feia riure, precisament, perquè sorgia de la realitat propera, és una frase de saberuts pedants, sovint, als debats i tertúlies t'adones dels que han llegit sobre el tema i els que coneixen el tema. Avui, amb tanta oferta de consum cultural, tot sembla haver-se frivolitzat.
La Filmoteca ha ofert i encara està oferint un cicle molt complet sobre el director. Resulta impossible veure-ho tot, ni tan sols es pot fer un tast adient sobre l'obra del cineasta. La cultura portuguesa és, encara, per una gran majoria, una mena de misteri. I és el misteri el que sura pel cinema més conegut del director, una mena d'alè fantasmagòric que hipnotitza i trasbalsa, fins i tot quan et sembla que t'avorreixes a causa de la lentitud de la narració. Al capdavall, un intent d'atura el temps, un miratge.
Sobre aquesta pel·lícula, inclassificable, que en algun lloc han etiquetat com a documental, he llegit opinions diverses. A mi em va agradar molt, això dels gustos depèn del moment, és clar. I d'allò que en diuen coneixements previs. Glòria Salvadó en va fer la presentació, en va comentar detalls diversos i ens va donar moltes pistes tot i que, al capdavall, cadascú hi pot trobar elements personals.
La dona d'Oliveira canta un fado evocador, amb la foto fixa del vell casalot familiar, ara en runes, com a escenari, els seus nets i ell mateix actuen en alguns moments. S'alternen filmacions antigues, fins i tot la primera filmació portuguesa, unes dones costureres sortin d'una fàbrica de camises, amb visions del present en el qual es va filmar la pel·lícula, l'any 2001. El director ja era molt gran, famós i reconegut, i podia fer allò que li abellia. Per aquest Porto evocat en el cinema hi trobem imatges de la seva obra, del seu cinema, de les seves dèries. Hi retrobem alguns dels seus actors i actrius emblemàtics i també coneguts i amics.
És el director qui comenta la pel·lícula, pel mig hi recita poemes, engruna records, malgrat que evoca en molts moments el mon perdut del passat, amb visions inevitablement nostàlgiques, és la seva una nostàlgia prudent, sense excessos. La memòria, Glòria Salvadó va mencionar molts pensaments filosòfics de diferents autors, amb la senzillesa habitual en la gent que és sàvia de veritat, que feien referència a la memòria. La memòria és un d'aquests calaixos en els quals guardem coses molt diferents, que no tenen res a veure les unes amb les altres però que acaben per conformar una mena de realitat paral·lela. Ni tan sols ha de ser cert tot allò que el director ens explica, sense cap mena d'ordre convencional, i tampoc no és cert el passat que ens expliquem a nosaltres mateixos. I fins i tot, en aquest calaix singular, les coses no son sempre les mateixes, cada vegada que l'obrim hi ha novetats, recuperacions, oblits. El cinema, el gran art del nostre temps, ens ha possibilitat accedir d'una forma diferent al passat, a la imaginació, a la memòria.
Aquest Porto eclèctic, ja inexistent en molts detalls, és també la ciutat o el poble de cadascú. És la infantesa, l'inici de la joventut, però també és el passat contemplat des del present, una pretensió equívoca, assumida amb les seves mancances i reinvencions, d'aturar el temps, un miratge. Manoel d'Oliveira va viure molts anys, cent sis, més de setanta en actiu, els darrers vint essent, ja, un director de culte. Però no era immortal, tot i que ens ho semblava. Recordo que una vegada Pere Calders ironitzava sobre la mort i la vida, 'si al menys se n'escapés un...' comentava.
No sé si aquesta pel·lícula és bona o no, dura una hora, té connotacions una mica experimentals, però jo vaig sortir del cinema estranyament feliç. Sant Pau del Camp, a la nit, enmig d'un barri que ha esdevingut una mostra més del mon divers, em semblava, fins i tot, que formava part de la mateixa narració. Al capdavall tots els nostres paisatges sentimentals son si fa no fa i no és fàcil acostumar-nos a la pèrdua constant i al canvi irreversible. Molts de nosaltres tenim, en la nostra enganyosa memòria, una pastisseria, un teatre, un cinema, una casa o un piset, uns carrers i uns personatges. Hojas somos en el viento, que cantava Machín. I, també, l'estranya vanitat d'haver viscut en un mon que els nens i joves d'avui tan sols podran evocar, de forma errònia, a través de lectures o cinema
2 comentaris:
Oliveira, devia ser el director de cinema amb més anys en actiu. Del 1931 al 2014. Deu n'hi do.
Va viure 106 anys i amb 105 encara va estrenar, crec. La dona també va arribar a centenària.
Publica un comentari a l'entrada